Raimon Casellas i Dou neix a Barcelona l'any 1855, fill d'una família de tintorers, i estudia Humanitats i Filosofia al Seminari Conciliar entre 1964 i 1972. S'ocupa del negoci familiar fins que es pot professionalitzar com a periodista.

Des de jove s'interessa per l'art i la literatura. L'any 1891 comença a escriure de manera fixa com a crític d'art a L'Avenç i, a partir de 1893 fins al 1899, a La Vanguardia. L'any 1892 és nomenat membre de la Junta de Museus d'Art de Barcelona, des d'on treballa per recuperar i indexar l'art medieval català.

Arran d'una estada a París amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas l'any 1893, on descobreix les tendències de l'art modern que circulaven per Europa, es converteix en el crític d'art més influent de Catalunya. Col·labora regularment a la premsa, i els seus articles defensen l'impressionisme i el moviment de l'art per l'art en detriment de la pintura decorativa, de temàtica històrica i costumista. En aquest sentit, a l'Ateneu Barcelonès pronuncia la primera conferència a Catalunya sobre prerafaelitisme i parnasianisme; i al mateix temps divulga l'obra pictòrica de Dante Gabriel Rossetti, Burne-Jones o Puvis de Chavannes i d'altres corrents que aportaven novetats formals i l'apropament als corrents d'Anglaterra, França i Alemanya.

L'any 1891 publica a L'Avenç el seu primer relat de ficció, "La mort d'en Bicicletes", però haurà d'esperar per aconsagrar-se com a narrador fins a la presentació del relat "La damisel·la santa", durant la Tercera Festa Modernista de Sitges, l'any 1894.

El gènere novel·lístic aleshores es considerava poc idoni per a donar sortida a la intensa subjectivitat emotiva que caracteritzava la literatura modernista, i que semblava tenir en la poesia o en la narració curta els canals més adequats per expressar-se. Tot i així, a partir de 1899 treballa intensament en la redacció d'Els sots feréstecs, la seva obra més ambiciosa. Al mateix temps de dedicar el seu temps a l'escriptura, l'any 1899, a instàncies d'Enric Prat de la Riba, passa a ser redactor en cap de La Veu de Catalunya, l'òrgan del partit conservador Lliga Regionalista i únic diari en català de l'època. Aquest és un fet significatiu, ja que el situa ideològicament al costat de la lluita política regeneradora del catalanisme i, alhora, li dóna facilitats per a publicar els seus relats en català amb regularitat. La mateixa novel·la Els sots feréstecs comença a publicar-se en aquest diari com a narracions independents, tot i que després pren unitat temàtica amb la publicació del 1901. L'obra, amb un llenguatge de base ruralitzant, ric i treballat, està carregada de continguts simbòlics i s'estructura a partir de la dualitat entre un capellà i una vella prostituta. Per la seva influència en els escriptors modernistes posteriors, ha estat considerada la novel·la que inicia el corrent principal de la narrativa modernista en català, i la precursora del naturalisme rural. El 1908 Eugeni d'Ors el lloava d'aquesta manera: "[Els sots feréstescs] ve a ser dins la nostra Renaixença, el Don Quixot de la literatura rural".

Fins a la seva mort, Raimon Casellas és redactor en cap de La Veu de Catalunya, i escriu relats curts que aplega en els volums Les multituds (1906) i Llibre d'històries (1909). En la seva faceta com a historiador de l'art, escriu la monumental Història documental de la pintura catalana, encara inèdita.

Durant els fets de la Setmana Tràgica de l'any 1909, Raimon Casellas és confós per algú altre i una patrulla del Sometent li dispara. Tot i sortir il·lès de l'accident, els seus nervis se'n ressenten. Aquest fet, afegit segurament als conflictes amb Enric Prat de la Riba, el temor a ser destituït de La Veu de Catalunya, i la sensació de sentir-se desplaçat per la nova generació noucentista (vegeu el seu escrit d'autojustificació), li provoquen una crisi depressiva que l'aboca al suïcidi el capvespre del 2 de novembre del 1910 llançant-se a la via del tren a prop de Sant Joan de les Abadesses. Amb motiu d'aquesta tragèdia, el pintor Ramon Casas, gran amic seu, pinta l'emotiu quadre titulat "Enterrament de Raimon Casellas" (1910).

Bona part dels articles sobre estètica i crítica d'art que Raimon Casellas havia publicat a La Vanguardia van ser aplegats pòstumament en dos volums amb el títol Etapes estètiques (1916-18), amb un pròleg reivindicatiu d'Eugeni d'Ors.