"¿Aon reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni?
Era tan xaruc, xaruc, que, mentres els uns deien que tenia més de noranta anys, d'altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes posta sobre que en duia a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre els pastors d'aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa de que ja havia sigut enterrat una vegada, però que com que era bruixot i tenia part amb el dimoni, i ademés era tan ric, tan ric, havia fet mans i mànigues per a descolgar-se de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

Quan, de cent en quaranta, compareixia una festa a la missa matinal que un capellà foraster deia a l'ermita de Puiggraciós, tothom se'l mirava de cua d'ull, amb una mena de rancúnia estranya, que tenia quelcom d'enveja i potser fins quelcom d'admiració.

—Ves qui en daria dos quartos d'aquest vellot!...— deia un bover, amb estranyesa.
—I tantes dobles com té enterrades! —responia un llenyataire, amb aires d'home enterat.
—Llamp que el toc! — els demés, plens de cobdícia —. ¡Aixís se li tornessin escorpins!
Però lo cert és que al jaio semblava que no li feien fred ni calor totes aquelles malevolences i mirades de reüll.

Encorbat pels anys i amb el cap cot, igual que si cerqués agulles per terra, passava tot taujà i com qui fa d'orni, a tall d'home refiat que se sent guardades les espatlles per dos gossarros que l'acompanyaven sempre, bo i flairant arreu i reganyant els ullals.

Fos per por dels gossos, fos per por del jaio, la mainada fugia esfereïda cada cop que els veia comparèixer; i només calia cridar '¡Mireu que ve l'Aleix! Peraquè les criatures corressin a arrupir-se sota les faldilles de les mares. Tan solament s'hi atansaven els més ganasses, i encara per a fer el valent o per a pidolar-li qualque cosa.

—Aleix... ¿Me voleu dar un quarto? —feia algun bordegàs.
—Nu, nu —responia el jaio, amb un parlar tot emborbossat, tot fosc.
—I ¿per què no?
—Parquè nu'n tenc pos de cortus ju...
—¡Oi sí, que en teniu!
—Nu, nu.
—Bé feu forrolla amb les tòfones.
—Túfunes... Nu'n cercu pos.

I com per a escórrer el bulto a les preguntes i a la requesta dels pidolaires, el vell girava cua de seguit, deixant tot pensatius, tot rumiosos, an aquells veïns de les quasi desertes fondalades de Montmany, que, d'ençà que estaven sense rector a la parròquia, tot lo més se veien algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós. Mentrestant, l'Aleix, amb una lleugeresa que semblava mentida per als seus anys, davallava cap el sot de l'Uià, traspassava la pineda de la Rovira, seguia el relleu de la cinglera de Bertí, s'endinsava en la boscúria de l'obaga, fins que a l'arribar al collet de l'Ensulsida, com una serp que es fica al cau, s'esmunyia dintre del casalot mig enrunat de Romaní.

Aquelles quatre parets esquerdades sota una teulada plena de forats, com un cel brodat d'estrelles, eren la seva estada, el seu amagatall. D'allí sortia cada jorn a punta d'alba, encaminant-se cap al solei, per a empendre la cacera misteriosa de les tòfones.
—Les condemnades prou s'entafuren... pro ju les amarro pu —mormolava el vell tot cargolant-se i rient per sota el nas.

I, com hi ha nell, que podia ben bé riure, perquè, amb els anys i panys que resseguida els racons i raconets de les feréstegues clotades, pla sabia aon jeien ¡les remaleïdes! Ben acotxades sota terra... ¡Rellamp que les toc! Per a escapar de ser vistes, trien els indrets més amagats, els ermots més olitaris, els claps de terra més tristos... i com que són tan male pècores i tan dròpoles, volen racons un xic humits, però ¡això sí! Ben orejats per l'aire i ben escalfats pel sol de migdia... Per això s'aixopluguen sota els arbres de brancatge esbalandrat ¡les grans barjaules!, per a estar-se a la ressombra, mig assoleiades, mig a la fresca...

De cent passes lluny ja coneixia el jaio els llocs preferits per la perfumada trumfa; i quan passava per la vora d'un pollancre, d'una alzina o d'un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, i tot seguit sabia si hi havia allí res per a pelar. Els gossos anaven endavant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venia darrere, trico, trico, amb un sarró a l'esquena i un caveguet a la mà. Aixís passaven de vegades hores i hores... però tan bon punt lladrava un gos bo i rascant prop d'una bardissa o d'un matoll de roldor, saltava el vell com una llagasta cap al seti de la fressa, i amb un cop d'ull ne tenia prou per a regonèixer el paratge.

Si veia que la terra s'alçava com inflada, amb el mànec del càvec picava sobre la inflor, i, per mica que el terreny fes soroll de buit, el jaio, amb una ganyota de satisfacció, semblava que digués: '¡Per tot te deixo!' peraquè el tret fos segur, només mancava que vegés surar, sobre l'indret, els vols de mosquits morats que ronden enllepolits per la flaire de la trumfa... Allavores s'ajupia, i vinga a cavar amb cuidado, vinga aixecar la crosta de terra amb suavitat... fins que apareixia el sospirat tresor. Una per una anava collint les tòfones, una per una les netejava amb afalec, una per una les amorosia amb el palmell de la mà... i, després de contemplar-se-les un rato, tan negretes, tan polides, tan bonicoies, les desava amatent dins del sarró.

Aleshores se disposava a tornar al cau..., però abans cridava als gossos i s'assegurava bé de si es veia ningú per allí als voltants... Escoltava una estona amb el cap arran de terra, pegava mirada ençà i enllà, amb les mans fent ventalla sobre els ulls... i, si no hi havia entrebanc, se les emprenia, trico, trico, cap a l'amagatall de Romaní. Calia vigilar, calia fer l'ull viu. ¡Eren tan verros aquells llenyataires de l'Ensulsida! ¿I els pastorots de l'obaga? ¡El dimoni que els va fer!

Per això, quan arribava al casaot enrunat, no es podia estar de fer una llengota a tots aquells brètols remaleïts que li envejaven els quartos. Per això no es descuidava mai d'allargar el braç envers les cases veïnes de les fondalades, mormolant aquestes paraules de bruixa, mentres remenava el puny clos:
— ¡La figo vus fai a tuts!"

("L'Aleix de las Tòfonas", dins Els sots feréstecs. Barcelona: Edicions 62, 2001)
 

* * *
 

"Grans i xics, joves i vells, tothom cantava la mateixa cobla:

Botim, botam, botim!
El vi de la bóta...
¡Botim, botam, botim!
Mireu com degota...
¡Botim, botam, botim!
El vi del gotim...

Bé es veia prou, pels cants i les rialles, que an aquella comarca dels vinats frondosos, li havia arribat l'hora xamosa de les veremes. Tot estava a punt, tot a saó. Només mancava que baixessin les colles de per munt a començar la tallada. El fruit, madur i embotit, fins semblava que demanés el falçó dels veremadors. Una pluja prima, com caiguda a posta, acabava d'inflar els frescos penjois, que, de tan feixucs i assaonats, feien vinclar tot el sarment, pesants com llordes marmelles dispostes a encoratjar la vida dels pobres homes amb l'alegria de llur licor.

En aquella hora de dolçor infinita, l'oreig de la mar propera feia somoure la pampolada, tenyida a claps dels tons luxosos d'escarlata i porpra que designen la saó del fruit. Colles de veïns passaven per les rases mirant-se tant bé de Déu; i per entre els pàmpols tremolosos, que, al fregar-se entre ells, cruixien amb sorolls de seda, la gent contemplava amb plaer les riques penjarelles de raïms, pintats de distints colors. Quin goig que feien als ulls i quina salivera arran de llavis! El cartoixà de tons daurats, la pansa moradenca, el sumoi tenyit de rosa, la malvasia de blanc verdós, el picapoll de cera empolsinada, la tintorera sucosa i negra, el moscatell de transparències d'ambre... Mai per mai de la vida s'havia vist una abundor com aquella que omplia les planúries regalades de la costa de Ponent!

Però, de tota la comarca beneïda, cap terme com el de Fartanelles, per la gràcia de Déu que vessa al volt. El cel, el terrer, les cases, tot fa cara de gaubança i benestar. Arrecerada sota els tossalets de Bellavista i guaitant de cara a mar, la vila de les cases blanques i els patis florits sembla que rigui cofoia, només que de veure el panorama joiós que se li obre davant dels ulls. Primer, la tendra verdor dels horts... més enllà, la virolada catifa dels pàmpols... després, la grogor fina de la platja... després, la lluïssor d'una mar tota espurnejant de guspires d'or i plata, sota un cel d'atzur petonejat pel sol...

Quin aire més dolç de bona vida respira pertot arreu la vila de Fartanelles! Clars, ben llosats, esbarjosos, els carrers se recolzen, graciosament esgraonats, per la rampa suau dels tossalets, com ajocant-s'hi, manyagons, per por del vent de muntanya. Amb les parets més blanques que un borral de neu, amb els llindars, els sòcols, les coronises i els finestrals repintats d'ocre, les cases llencen reflexos de rossor; i quan el sol hi bat de ple, rebotint la claror de banda a banda, apareix la vila com nedant dins una onada de polsina d'or. I per si, en aquelles hores enlluernadores del sol alt, fes massa xardor pels que transiten pels carrers, la marinada ja es cuida de refrescar l'espai amb ratxadetes de ventijol. Quin bo d'estar fa allí! Quin goig de viure-hi!

Per sota els porxos de la Plaça Gran, o davant per davant de les botigues de robes del carrer Major, guarnides aquell dia amb penjarelles de faixes llampants o d'escapolons de teixits vistosos, els homes fan rotlle, desenfeinats, garlant tranquil·lament de la collita. Tupits de carn i lluents de pell, rapats de cap i afeitats de cara, pagesos i menestrals traspuen la satisfacció d'una vida sanitosa i ben nodrida. Orejats com van, amb la camisa esbadellada sobre el pit, ensenyen unes espatlles fermes, bones per aguantar la testa altívola, feta d'unes quantes linies tant clares i vigoroses que qualsevol les prendria per les d'una medalla d'emperador romà.
—Bones veremes, nostramo!
—Déu n'hi dó! De més magres se n'han vistes... Oi, l'hereu?
—Pla podeu dir-ho. Jo he encomanat més bótes.
—Quantes cargues penses treure?
—Vora dues-centes més que ara fa un any.
—Jo cent cinquanta més, pel cap més baix.
—Bona verema!
—Bona verema!

En un altre rotllet de més avall se parla baix, amb cert misteri, de la vinguda dels veremadors:

—No se sab pas on són les colles?
—Diu que ahir varen acabar del Mercadell.
—Així no poden ser lluny.
—A punta de dia se n'ha vist un escamot davanter per la riera de Rupit.
—Allavors, els tenim aquí a migdia.
—Ells vinguin per bé!
—A bona hora puguem dir-ho!

Fora dels rotlles, per dins les cases, regna gran facècia, un rebombori que no és pas el de costum. Per més que sigui diumenge, aquell dia mossos i dones no s'estan de feinejar. Pel fons dels patis, tots campits de calç i d'ocre i florits amb les darreres dàlies i amb els darrers gira-sols, se veu com fresseja, com va i ve, la gent enfeinada de la casa. Mosses i bailets, mestresses i criades, tothom sirga a tutiplè, arranjant allò que cal pel gran enrenou que se'ls acosta. Aquí n'hi ha un que apedaça el bast pel bestiar que ha d'anar a veremes; allí n'hi ha un altre que adoba les esquerdes i els encrostonats del cup. Aquella mossa, gemada i frescal com una rosa, emblanquina el celler de cap a cap; aquella altra, morenassa, ensenya un garrot de braç que dóna glòria, tot ensofrant amb lluquets els carretells i els vuitens.

La gent d'ofici també es dóna bona brasa. Els boters, sobretot, pica que pica, qui cercolant el botam, qui fonant de nou les portadores. A l'altra part de carrer, els ferrers fan dringar els cèrcols vincladissos, reblant-hi perns, a cop de mall. Més avallet, n'hi ha que ferren algun matxo dels llogats per traginar el raïm i que entretant, a corrua feta, passen fent repicar els enfilalls de cascavells i esquellerincs. I, per acabar-ho d'engreixar, ni tant sols hi manca la mainada, que per places i carrers va cantant a boca plena:

¡Botim, botam, botim!
El vi de la bóta...
¡Botim, botam, botim!
Mireu com degota...
¡Botim, botam, botim!
El vi del gotim...

Tot això plegat fa una remor de festa que de cap a cap remou la vila, encara més alegre, encara més joiosa que de costum, com si, fent un vaitot d'una vegada, acabés d'enriolar-se amb aquella bullícia i amb aquella repicamenta que anuncien l'entrada triomfal del vi novell.

Però... veus aquí que de prompte cauen dotze hores de dalt dels cloquers i, al compàs de les cançoneres campanades, va apaivagant-se el brogit, i van parant les converses i estroncant-se les cançons. Els treballadors deixen les eines, els rotlles de garlaires es desfan, i tothom cerca el camí de casa. Siguin menestrals, siguin pagesos, tots els veïns s'asseuen a taula com patriarques, arrambats an el brancal de la porta o sota l'ombra dels patiets florits. Tot s'endormisca dolçament en aquella hora quieta de migdia. Com en els primers instants de la vida humana, la gent de la vila rossa paeix, en la més serena tranquil·litat, la ditxa d'haver nascut en una terra generosa que té punts de semblança amb el paradís. Fins les bestioles sembla que assaboreixin la pau gustosa que sura per aquell país de les terres grasses i de la gent ben nodrida. Estiragassats al sol, els gossos branden la cua amb lentitud, com si portessin el compàs d'aquella galvana delitosa. I els gats, llustrosos i rodanxons, se cabdellen davant dels passadissos, aprofitant el baterell d'aire fresc que ve dels patis frondosos. Tot queda acotxat en el silenci del repòs... Tota la vila sembla que es gronxi en la nyonya... Tota la vila fa la non-non... non... non...

("Les veremes de la por", dins Les multituds. Barcelona: Edicions 62, 1998)