Una remor de veus va créixer des del fons de la sala. Tothom xiuxiuejava assenyalant amb un gest la darrera fila, on hi havia dos nois inquiets, que se sentien observats per tota l'audiència… Un d'ells portava barretina morada, pantaló i jaqueta de vellut, camisa blanca, llacet i faixa… L'orador que havia provocat aquella reacció en la concurrència continuà el seu discurs:

—Avui, aquí, entre tots nosaltres, tenim materialitzada, encarnada, la renaixença de la llengua catalana en un fadrí de muntanya, un jove poeta de la plana de Vic...

Al saló de l'Ateneu de Barcelona, les dotze campanades de la mitjanit ressonaven atenuades, llunyanes, mentre Víctor Balaguer estava fent el discurs de benvinguda als poetes convidats als Jocs Florals de 1868, que s'havien celebrat aquell mateix dia. I, al final, com a colofó, o més ben dit, cirereta del pastís, afegia aquell elogi espontani a un jove poeta que es trobava a la sala, confós entre la munió de gent. L'Ateneu era ple de gom a gom. Hi havia els lletraferits de la terra i tots els poetes convidats d'altres països, especialment de la Provença, i també els prohoms de la cultura catalana de la Renaixença. Víctor Balaguer, en el discurs d'inauguració dels Jocs Florals, es va dirigir a la joventut catalana, i hi buscava un poeta nou que fos el mirall de la Renaixença… «Potser, amagat aquí, entre tots nosaltres, hi ha el Virgili del futur»… Ara, abans de reprendre el discurs, va pensar en aquestes paraules pronunciades deu anys enrere i, amb gran cerimònia, s'aixecà i demanà silenci.

—És aquí, entre tots nosaltres, com també hi era la primera vegada, en la seva entrada triomfal al saló del Consell de Cent! Ara fa dos anys, vestit humilment de pagès català, amb la seva barretina… La nostra estimada barretina i els poemes premiats d'exaltació a la pàtria… Els minyons d'en Veciana i A la mort d'en Rafel de Casanova…

Un dels dos joves, de mirada blava, altiva, amb un deix d'orgull, els cabells rossos, efectivament anava vestit de pagès. També portava un bastó de tortellatge, i anava donant copets nerviosos a la mà plana. Si duia aquella roba tan humil era perquè aquest era el seu únic vestit de mudar, no en tenia cap altre, i era així que havia baixat del seu poblet, Folgueroles, situat a l'extrem oriental de la plana de Vic. Una vila petita amb un peu a la plana i l'altre a un vessant de les Guilleries, atapeïdes de rouredes i alzinars. En aquell moment, quan Víctor Balaguer parlava d'ell, el jove tremolava com una fulla d'arbre. No s'ho esperava, aquell any no havia guanyat cap garlanda dels Jocs Florals i més aviat estava empipat, sí, molt empipat…

—La pàtria catalana, morta durant més de cent cinquanta anys, convertida en cendra, ara, amb les ales d'aquest poeta que representa la joventut del nostre poble, la tan enyorada esperança de renaixença, ha tornat a aixecar el vol, com l'au Fènix. Nosaltres, la nostra generació, com el poble d'Israel, potser morirem donant tombs al desert, i ja no podrem entrar a la nova Jerusalem, però les noves generacions del futur que representa aquest jove pagès sí que un dia veuran el nostre somni, la nostra il·lusió realitzada… Demano un fort aplaudiment per al jove poeta de la plana de Vic… Jacint Verdaguer!

Amb aquestes paraules, Víctor Balaguer va presentar el poeta.

Va esclatar un aplaudiment tancat i fervorós que va durar uns minuts. En Cinto no entenia ben bé què estava passant, no sabia pas què havia de fer, tremolava de cap a peus. Però el seu amic Jaume Collell estava al cas de tot. De fet, va ser ell qui va suggerir que, a l'Ateneu, s'esmentés públicament el seu amic Jacint Verdaguer. El cas era que ell, en Jaume, havia estat un dels guanyadors d'aquell any i, per contra, en Cinto havia perdut i estava enfurismat, perquè creia que se li estava fent una gran injustícia. Aquesta escena, aquestes paraules, les acabava de pronunciar el gran Víctor Balaguer, a instàncies de Milà i Fontanals i del mallorquí Marià Aguiló, que també coneixien aquell fadrí de muntanya, i volien apaivagar els seus rampells de mal geni.

El saló de l’Ateneu de Barcelona, al carrer Canuda, era ple a vessar, i hi eren presents les figures més importants de la cultura catalana d'aquell moment i tots els convidats d'honor vinguts d'altres països. El president de l'entitat —fundada feia només vuit anys, el 1860— era Joan Agell i Torrents, i Milà i Fontanals era el bibliotecari. El jove poeta, que tenia en Jaume Collell, l'amic de l'ànima, a la vora, dret com ell, estava atabalat, impressionat… En Jaume, que s'havia conxorxat amb Víctor Balaguer i Marià Aguiló, dissimulant, el va empènyer una mica, i, a cau d'orella, li va dir:

—Vinga, Cinto... Que estan parlant de tu! Vés! Allà hi ha el teu admirat Frederic Mistral.

Víctor Balaguer va reclamar per tercera vegada la presència de Jacint Verdaguer:

—Que s'apropi el jove poeta pagès de la plana de Vic…

(Fragment inicial d'El poeta del poble, 2015)