Esperança Camps i Barber neix a Ciutadella de Menorca el 21 d'agost de 1964. Com ella recorda: "En aquells anys, l'illa encara no havia començat a rebre l'embat del turisme massiu. Els carrers i carrerons, les festes de Sant Joan, els estius inacabables i salats, la Lambretta i el 600 del pare, el port de Ciutadella, on els seus avis tenien una casa, i les platges blanques" són l'escenari de la seva infantesa.

Va a l'escola de les monges, on aprèn a llegir i a escriure en català. A setè de primària, mossèn Llorenç Olives els descobreix a l'assignatura "Història de Menorca", que en realitat la nostra llengua és alguna cosa més que un "dialecte", com els havien contat des de petits. Aquell curs descobreix les figures de Francesc de Borja Moll, que era de Ciutadella, com ella, del mallorquí Ramon Llull, i Pau Faner i Joan F. López Casasnovas, que ja escriuen i publiquen en català.

Aquesta època també és la del descobriment de la ràdio com un mitjà de comunicació que l'encisa. Als onze o dotze anys decideix que vol ser periodista i treballar a la ràdio.

L'adolescència a Ciutadella coincideix amb la transició democràtica a Espanya. Amb admiració observa l'efervescència política que es viu a l'illa. L'aparició dels partits, les reivindicacions de normalització lingüística, les primeres manifestacions conservacionistes i en contra de l'especulació bèstia del territori. Per l'Esperança Camps són uns anys molt fèrtils a Menorca, amb el sorgiment de grups de teatre, cantautors i poetes conscienciats amb la defensa de la terra, i interessats en la recuperació del patrimoni històric i cultural de l'illa. Són anys fonamentals per al descobriment de la lectura com a plaer inesgotable, com una finestra oberta més enllà dels pocs metres quadrats de l'illa. Carme Riera, Ponç Pons, Mercè Rodoreda, García Márquez, Rulfo, Pedrolo, i tot el que cau a les seues mans o li recomanen els professors…

Entre 1983 i 1988 estudia periodisme a la facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. El mes de gener de 1985 es compleix per fi el seu somni de la ràdio. Comença a treballar a l'emissora Ràdio Sant Cugat, i la primera feina que li encarreguen, en el mateix moment d'aterrar-hi és entrevistar Baltasar Porcel que aquella nit presentava un llibre.

Compatibilitza tota mena de feines a la ràdio amb els estudis, i els estius, quan torna a Ciutadella, treballa a Ràdio Popular de Menorca, que durant molts anys va ser l'única emissora que emetia des de l'illa. Era una feina divertida per a l'estiu, ja que es tractava de punxar música durant set o vuit hores diàries, fer entrar telefonades i entretenir els oients.

L'any 1989 es trasllada a viure a València perquè quan comencen les emissions de la televisió i la ràdio autonòmiques valencianes, aprova les oposicions per a treballar com a redactora a Canal 9 ràdio. I el 1995 aprova unes altres oposicions per a ser redactora a Canal 9 televisió.

Esperança Camps es declara més lectora que escriptora, i potser per això ha començat a escriure novel·la en la maduresa. Algú va dir que som allò que llegim. Ella ho subscriu completament. El 2003 guanya el Premi Joanot Martorell de Narrativa per la primera novel·la, Enllà de la mar (2004), que més tard també és guardonada amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. El 2004 publica Dos o tres rams de locura - Ja T'ho Diré, on analitza la trajectòria del grup menorquí de rock, i rep el Premi Ciutat d'Alzira de Novel·la per Quan la lluna escampa els morts, publicada l'any següent. Ha declarat que les dues novel·les les va escriure ben bé per accident, perquè es va trobar amb uns personatges que la van obligar a contar les seues vides. Diu que escriu per plaer, per passar-s'ho bé, i que s'atura quan veu que comença a patir. Des de llavors la trajectòria novel·lística d'Esperança Camps segueix amb una regularitat i un èxit extraordinaris.

A Zero graus explora el llenguatge literari a través de les diferents variants dialectals del català, el 2006 en la variant valenciana i el 2010 reescrita en la varietat menorquina. Encara el 2006 rep el Premi de Narrativa Vicent Andrés Estellés de Burjassot per la novel·la Eclipsi (2007), i dos anys després el Premi El Lector de l'Odissea per El cos deshabitat (2009). L'any 2010 publica, a Palma, un recull de narrativa i prosa poètica sota el títol de Vull casar-me amb tu i altres acusacions. Segueix amb la novel·la breu Col·lecció particular, que apareix el 2012, i a finals del mateix any publica Naufragi en la neu, premiada amb el Premi Blai Bellver de Narrativa de Xàtiva, i amb el Premi de la Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia de creació literària, el 2014. També el 2014 publica la novel·la Vertigen, escrita conjuntament amb Empar Marco, al segell de nova creació Sembra Llibres.

Esperança Camps ha col·laborat en diversos projectes d'escriptura col·lectiva, amb títols com Subsòl (2010), amb el pseudònim Unai Siset, darrere el qual hi ha un col·lectiu d'escriptors del País Valencià nascut el 2009; o Dotze bitlles i un bitllot (2010), fruit de la Trobada d'Escriptors als Pirineus de l'any 2009, entre d'altres.

El 2015 és nomenada Consellera de Participació, Transparència i Cultura del Govern de les Illes Balears, càrrec que ocupa fins a l'abril de 2016.