"L'aiguat sobtat ens aillà del temps. La foscor va cloure el món
i la mar esdevingué una esfera tallada pel llampec.
Déus mediterranis, menjàrem, pagans, figues i raïms,
conreant la dolcesa en la humitat dels besos onejants.
Omplírem, amb rodolar de còdols i sentor de la frígola,
les valls sense arrels de la meva memòria. Limitats, els dits
es deliren per l'espai estimat: neguit del palp.
La lluna lluí, líquida, en darrera fresança,
i el meu jo, occit i sec, acceptà il·lusori parany
i féu un cant de melangia infinita de déus."

(Poema "Quart creixent", dins Reflexos. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1989, p. 19)

* * *

"Fou un temps estrany. Les gavines
lliscaven sobre el riu, l'intemporal crepuscle, en últim vol.
Jo et llissava les mans sobre l'esquena,
captaire defallent de tèrbols ports.

Invertíem matèries.
Els tamarius s'esfullen
en aiguaforts delicats sobre l'arena,
i amb oreig de fredors trenquen figures reflectides
en rítmics grisos, sobre l'aigua incerta.

Lúcidament cercàvem altres eixos,
plagiàrem, nocturnals, les ratlles de les mans.
Lletres capgirades ompliren els silencis
de nous significats.

Austeritats cromàtiques basteixen sòlides essències,
espill enllà.

Et penso,
i clamo el goig entre elements primaris."

(Del poemari Reflexos. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1989, p. 33)

* * *

"Sóc, erroni espai, tan sols memòria.
Temps esdevenidor i temps present,
vestigis d'un únic moviment. Es perd,
recent, el tacte, nebulosa dels dits.
Confusió de carícies. Ones, aspriues llengües,
limiten la riba, el glaçat hivern, del meu desig.
En el record, falsejada tebiesa del teu cos
o de l'arena, mínim oneig modelat pel vent
sobre les dunes. Àvids, els llavis conreen volums,
translúcid somni, inicial projecte
d'un capgirat futur inassolible."

(Del poemari Reflexos. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1989, p. 53)