Tal i com acostuma a passar massa sovint amb els nostres poetes, l’obra de Burgos era pràcticament impossible de trobar i d’aquesta manera, l’edició de Labreu no fa altra cosa que reparar un greuge històric i permetre l’accés, total i documentat, dels lectors a una poesia interessant, personal i molt arrelada a la terra. En aquest sentit, Zoraiza Burgos s’ha mantingut voluntàriament allunyada dels cercles de decisió i ha anat aixecant una obra molt sòlida i molt íntima, vinculada a l’intimisme i quasi que es podria afirmar, força lligada al gaudi personal, al plaer íntim més enllà d’aquest reconeixement popular. Amarada per la terra, pel pas del riu Ebre, aquell riu mític i remorós que cantava el seu amic Vergés, la seva poesia també té molt a veure amb la terra, amb la realitat de la seva geografia i als simbolismes que es deriven d’aquesta presència física i rotunda d’una geografia que marca els seus habitants.

Zoraida Burgos és una poeta preocupada per les estructures formals, sense que això sigui en cap moment un llast a l’hora de mostrar els sentiments, la riquesa, la complexitat i la potència lírica dels seus versos. Els seus llibres són mostres sòlides i coherents d’allò que cal demanar a un llibre de poemes, anàlisi, síntesi, emoció, rigor, tendresa, força, solidesa literària i universos per descobrir a la recerca de l’explosió que es recorda, que, una vegada llegit i preservat, es guarda al cor per sempre.

(Jordi Cervera. "Convivència d'aigües", Blog de Jordi Cervera, 21 de març del 2018)

* * *

Zoraida Burgos confessa, amb innecessària sincertitat, ser "poeta menor d’una antologia". El concepte ve d’un poema de Jorge Luis Borges que, paradoxalment, celebra "la cendra de que està fet l’oblit" i menysprea "la glòria que acaba fent malbé la rosa que venera". Però aquest estat no és una condemna eterna, sinó només una estada temporal al purgatori. N’hi ha prou de pensar en T.S.Eliot revalorant Tristan Corbière, o Pere Gimferrer invocant Francisco de Aldana, per veure que els vaivens de les modes i l’atzar de les preferències personals poden despertar o renovar l’interès per autors que no havien assolit posicions de primer nivell.

Tothom, encara que sigui en la intimitat, aspira al reconeixement i a la pervivència de la seva obra. En el cas de Burgos, això serà més fàcil gràcies a Convivència d’aigües, volum que reuneix els seus llibres de poesia, més un de prosa, tots de mal trobar a hores d’ara. Bibliotecària de professió, és autora també, en un altre ordre literari, d’una dotzena llarga de títols de narrativa infantil. El seu primer de poesia, D’amors, d’enyors i d’altres coses, el va publicar el 1971. És un recull de 31 poemes que conté força tòpics de la poesia social en voga en aquell moment: activistes a la presó, la situació dels negres als Estats Units, l’obligació moral de comprometre’s, velades referències a l’esperança revolucionària i els perills d’evadir-se dels problemes d’aquest món –"un món / on podia ésser encara un crim / parlar evasivament de noies i d’atmetllers en flor", afirma en el poema Novíssims, en explícita referència a l’antologia Nueve novísimos poetas españoles publicada l’any anterior–. S’hi troben també algunes característiques de Burgos que es mantindran en tots els seus llibres: el protagonisme d’escenaris exteriors a Catalunya, presumiblement vinculats a viatges personals; les al·lusions a obres pictòriques –l’art i la restauració artística és un altre dels seus interessos–, i una certa bona oïrda que sosté l’estructura del poema i aconsegueix que, en el seu cas, el mal anomenat vers lliure siguin una mica més que línies improvisades.

En els deu poemes de Vespres (1979) hi ha un ús personal del llenguatge i les metàfores adquireixen més densitat. El salt qualitatiu es consolida a Reflexos (1989), llibre breu de poemes breus, molt concentrats, on els temes amorosos s’octulten rere expressions a vegades enigmàtiques. Ara, la poesia s’ha emancipat de les urgències col·lectives i és un regne que obeeix només les pròpies lleis: "Metafòric redós, alquímia, l’escriptura". A Blaus (1993), la introspecció i els interrogants íntims augmenten: "El jo que no soc a mi s’adreça / amb fragmentats bocins del que vaig ser". L’obsessió de les dunes (1994) és un recull d’estampes paisatgístiques –Venècia, l’Orient Mitjà, o la més propera illa de Buda–, important per entendre la mena de mirada que Burgos projecta sobre la realitat.

Tot invocant l’exili d’Ovidi, explicita "l’alienament del jo que vam ser" i un sentiment de gran distància respecte al món. Absolc el temps (2012) és el seu últim gran llibre, en el què els interrogants sobre el pas del temps i el sentit de l’escriptura van acompanyats d’expressions de soledat: "No hi ha interlocutor / que tradueixi els meus mots, tan orfes". ¿Un lament per la falta de reconeixement d’algú que ha escrit sempre des de la perifèria geogràfica i literària catalana? Hi ha una soledat intrínseca a la condició humana que no té remei; l’aïllament dels lectors, en canvi, ja ha deixar de ser problema.

(Manuel Castaño. "Amb bocins del que es va ser", El País. Quadern, 15 de febrer del 2018)

* * *

El bon poeta es preocupa sobretot de l'avanç formal i estètic del poema. Tot i la urgència de dir coses està, en primer lloc, com dir-les.
Aquest ha estat precisament el cas de la poetessa Zoraida Burgos amb el seu recent llibre Reflexos (amb il·lustracions de Manolo Ripollès). Una escriptora que copsa el lector d'entrada per la seua forta preocupació de l'estructura formal del poema, així com per un gran rigor en l'expressió d'uns conceptes poètics altament subtils i densos, que esperen a gran distància —en el temps i l'espai— aquells poemes de Zoraida Burgos que llegíem pels anys 60 i 70.
[...]
Reflexos és un llibre ric, complex, d'una densitat conceptual de difícil interpretació, resolta en gran mida amb un lirisme "cru i vigorós" —talment com afirmava Vallverdú— i amb uns guanys formals de jocs geomètrics —de simetries, d'imatges emmirallades— altament subtils i suggeridores que envolten el lector en una interpretació d'alta volada: "A flor de pell qualsevol conjur, com cos ofert". Jja d'entrada, el seu prologuista Albert Roig ens convida, dins la seua proclama, a un repte singular per al lector: "Dobles, o triples, lectures sovint hi afloren".
[...]
Reflexos esdevé així el primer llibre normalitzat d'una poetessa excepcional que ha trobat un camí propi a base d'una forta disciplina en l'anàlisi i síntesi de la dicció poètica i que ha arribat a produir un dels poemaris més reeixits de la lírica catalana més recent."

(Lluís Alpera. "Els nítids reflexos de les simetries al llarg d'una obra", Avui, 25 de novembre de 1989)

* * *

Bandegeu l'íntim i tendre cripticisme, la particular ambivalència d'aquests últims reflexos, conjurs o murmuris, veu en primera persona, —A flor de pell qualsevol conjur, com cos ofert—.
L'aiguabarreig referencial que les paraules captiva i obsedidament encercla us molesta. La Terra, paisatge i aigües, s'hi excita. Hi prem animals sucs el vers. Nosa l'Aturat Destí d'un jo insatisfet. Amarg el cant i fruita l'estima. També l'atresorat i melós despullament dels cossos en epidèrmic i encès contacte; pura quimera sobre la qual Una modula la necessitada lírica. L'anguniosa timidesa d'allò escadusser potser de sedes, però tota vegada en no còmoda fricció amb el Viure. Dobles, o triples, lectures sovint hi afloren.

(Albert Roig. Del pròleg a Reflexos. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1989, p. 9-10)

* * *

Perduda enmig les generacions sense mestres, autodidactes a desgrat, encauada, esmaperduda, Zoraida Burgos i Matheu ha sigut de sempre i encara avui és un poeta que no forma part dels cercles lletraferits regulars (de Barcelona, València o Ciutat de Mallorca), que ne deia algun crític immemorial. A inicis dels setanta escriu una poesia amarada d'intimismes —Distretament acaricio tots els indrets del teu cos sense sorpreses— i també, és clar, de crits viscerals, rudimentaris, allò de la poesia tendra i necessària, i mediterrània —Aquí i ara hem esmicolat l'àmfora lacrada. Però a la dècada dels vuitanta —des de Cicle de la nit (Tortosa, 1981) fins a Reflexos (Tarragona, 1989)— la seua expressió passa a ser, més que una comunicació, una realització individual. És un despullament i una estilització de la realitat que culminen de forma brillant estes notes per a una autobiografia apòcrifa, est esbós de paisatges d'un mediterrani comú, estes escenes de garriga i aigües, de deltes —l'Ebre de la salinització i els sudaris del Nil. Com a l'oratori de Carles Riba, el delta, els continus canvis de dibuix que la platja i l'entrellat d'estanys han sofert a través dels segles, els deltes, assuaujats i tot pels drenatges, ajuden encara al simbolisme volgut pel poeta.

(Albert Roig. Del pròleg a Blaus. Barcelona: Columna, 1993)

* * *

Coneixia aquest llibre de quan es titulava Poemes circumstancials i es presentà l'any 1974 al premi de poesia de la revista «Recull» de Blanes, del qual era jurat. Em sembla que no incorreré en cap indiscreció blasmable si explico que el meu vot fou un dels que el van arribar a finalista: era, s'entén, el meu candidat al premi. De Zoraida Burgos Matheu coneixem ja el seu recull poètic D'amors, d'enyors i d'altres coses (Lleida, 1971), llibre que m'havia colpit no sols per la seva cosmovisió substancialment simpatètica amb la meva, sinó pel seu lirisme cru i vigorós. El nucli principal de Poemes circumstancials —que ara es publiquen amb el títol més sintètic de Temps concret— prossegueix el camí encetat en el primer llibre, i per a mi això és una excel·lent recomanació del nou volum. Car en aquesta continuïtat hi podem endevinar un ferm propòsit literari, coratjosament assumit per un poeta que no forma part dels cercles lletraferits «regulars» (de Barcelona, València o Ciutat de Mallorca).

Vull aclarir, jo que no conec personalment Zoraida Burgos i que —prou greu em sap!— no he estat mai a Tortosa, que he escrit «coratjosament» per pura intuïció. Si dins la nostra societat, que impedeix la lliure realització de la dona, no es toleren les seves efusions eròtiques —sotmeses ni que sigui inconscientment al sedàs d'una moral alienadora—, és natural que en un medi encara més reduït la nostra precària «llibertat d'expressió» resulti una rebel·lia extremosa. Per això vull fer constar que admiro, particularment, en Zoraida Burgos la seva doble intransigència, com a dona i com a artista, que l'ha feta enfilar-se, amb la serenitat i el coratge de qui ha optat per la plena realització personal, en una tribuna assetjada per la hipocresia. [...]

Zoraida Burgos sap que el «poema perfecte» («la paraula se'm glaça, els paranys m'encerclen») és inassolible, perquè «el poema s'esmuny». Però no renuncia d'atansar-s'hi, i ho fa amb una barreja de tempteigs i fermeses que potser a vegades desconcerta el lector, el qual finalment s'hi sent captivat. Si la bona poesia no és sols la que es llegeix, sinó sobretot la que es rellegeix, heus aquí uns poemes que, n'estic segur, rellegireu.

(Francesc Vallverdú. Escrits sobre poetes i poesia. Manacor: Tià de Sa Real, 1985, p. 104-106)