SÓC EL MÉS CLAR

Ben lluny del riu de l'aigua neta i pura
clamo a l'orat que em digui el meu destí
cerco combat retrunyen les espases
de tots els mals

Enllà del mar tambors de festa aclamen
el meu pas lleu i l'hora es torna dura
i dic que vull el món més ric i prim
i sense embulls

Després del crit silenci sóc dels astres
ben dibuixats contorns de foc i fil
els vostres morts són llum de vida nova
als defallents

Tan lluny de tu que et dic la meva dona
sóc las al jaç i espero passar d'hores
de flams vermells voltat el cos, la testa
m'he coronat

(Del llibre La Fi del Fil. Barcelona: Proa, 1973, p. 41)

* * *

"TROBALLA

A N'Ermengauda de Montasell

Per trobar-te aniré cap al bosc on les ombres s'escurcen.
Tot de grumolls. On les rels xuclen la saba dels oms.
El brogit de les pedres que cauen es fa imperceptible.
M'han ajudat uns follets a retrobar l'indret just.
Se m'esmicolen les fulles als dits de brivall quan hi penso.
Tinc la torxa que he alçat plena del foc de mirar.

Amb la torxa ben alta m'esperes amb ulls d'alegria.
Perds el fil del record quan s'esmicolen els mots.
Vius al cor de les branques, els nans t'alimenten i et dansen.
L'orient del teu cos sembla cobert de safirs.
Les rels han tornat la vida a l'omeda. Runes els somnis.
Per trobar-me has anat cap a la terra dels folls."

(Del llibre Les elegies del marrec. Barcelona: Llibres del Mall, 1974, p. 9)

* * *

LES MEVES UNIVERSITATS

Quin miralleig quan els gossos d'atura m'encalcen pels boscos,
quan els crits dels marrecs són les agulles sagnants,
molt endinsades als ulls del Sol, forjades per ogres.
Els monstruosos han pres aquella saca del fons
del celler, tan immensa que hi caben canilles senceres,
agullonades per nens mig inhumans i brutals.
Al celler de la Casa Gran tothom s'enferritja,
que no troben (pobrets) aquella saca del fons
on s'apleguen els llibres dels savis antics, respectables.
Hi ha mirmecòfags. Els fulls dels respectats manuscrits
són formigues. Com agulles que es claven a l'ala
dels esgarips solars, quan els mastins del Pastor
(quin miralleig!), els gossos d'atura ens encalcen pels claustres,
quan els clàssics retuts reben els cops dels pastors."

(Del llibre Les elegies del marrec. Barcelona: Llibres del Mall, 1974, p. 25)

* * *

Remembering the present

He viscut molt de temps amb molt poques paraules.
He viscut sense por, amb els llavis desclosos
a penes. He marxat per la vida somnàmbul,
treballant cada dia una mica i llegint.
M'he acostat al cinema sovint, i he vist noies,
he lluitat com calia per la terra i pels homes,
he parlat amb amics, he ensenyat català.

He viscut molt de temps amb molt poques paraules.
Cada cop que he provat de tenir un mot ben meu
m'he trobat a les fosques. Cada cop que he cercat
la claror d'un sol vers m'he fet sang a la gola.
Cada cop que he provat d'escriure un nou poema
m'han fallat els sentits, i les mans, i el cervell,
i m'he anat avesant a no ser més poeta.

He viscut molt de temps amb molt poques paraules,
i només en instants mal comptat he sentit
que sentia un impuls de poema, en moments
fugissers que em nodrien un tel d'esperança.
Tot plegat, no res més que un grapat de paraules.

I ara véns i m'esbulles les ombres. I ara véns
i jo salto i jo ballo i et canto i exulto.
I ara véns i voleio pel món amb cabassos de mots,
i tinc mots per tothom, i me'n sobren i em manquen
les hores per escriure'ls. Com engego rialles!
Quina por més benigna ara em sobta i m'adoba!

Ple de fèrtils paraules, en premi, jo et guarneixo
amb la fruita primera d'aquesta altra saó.

M'ha tornat al meu temps. M'ha tornat les paraules."

(Del llibre Fràgil. Barcelona: enSiola, 2003, p. 41)

* * *

"Poètica

Sóc una cambra
que es mou quan tu et bellugues.
El vent m'escampa.
Avui sóc roba blanca
al teu voltant estesa."

(Del llibre Fràgil. Barcelona: enSiola, 2003, p. 48)

* * *

"Tutti frutti

Vine, que vinc, amaga't que jo et cerco,
empaita'm, corre, salta, riu, envesca
el cos de porcellana si veus que m'enterco.

No em pensis no més enllà d'aquest claustre,
aixeca murs i laberints i sostres
-ben arraulits viuríem de calostres-;
del lloc on som no ens desplaça ni l'austre.

Presa i jo pres, el pes i el contrapès,
palau del glaç o cristall que s'esquerda,
fonteta, riu, peu coix, la molsa verda,
vinga, tots dos, juguem al tot o res?

El sol desig del més enllà i del fenc
i esquitxa amb sang les pedres de l'avenc."

(Del llibre Fràgil. Barcelona: enSiola, 2003, p. 62)

* * *

"A la porta de la cambra de la cambra
de dins de la cambra de la cambra de la cambra.

A la porta altíssima i solemne,
de batall monumental, incommovible,
que s'alça sol en veure'm,
cendra alada, prostrada, pelegrina,
que cau amb un estrèpit greu, gravíssim,
que reverbera per la cambra de la cambra de dintre de la cambra,
que es delecta anticipant
que en ressegueix els sons, que els ressegueix,
no amb el cap dels cinc sentits sinó amb les ones
que empaiten ones per la cambra de la cambra.

A la porta de pany canviant i ocult,
vestit de regalims de càntics,
amb clau de cuc iridescent,
en safata de plata, amb cíngul i cogulla;
en ordre de batalla, per perdre o ser guanyat,
extàtic, postrat i corrugat,
a la porta de la cambra que amaga la cambra de la cambra
del fons de la cambra secreta
del centre de la cambra de la cambra de la cambra."

(Del llibre Oratori. Barcelona: Empúries, 2004, p. 15)

* * *

"EXPLOSIÓ

No se'n van les parets,
que ja no s'expandeixen?
És un límit, el moment delicat,
l'ansiat, el més buscat,
i el més temut,
el ball amb l'ai al cor,
la porta del no res.

Doncs m'inflo fins al sostre,
la mà prop del tabal tibant,
tensió per dins, per dins.
Si m'allunyo, es desinfla,
si el toques peta, si em mantinc
just al punton s'empeny sense tocar,
coixí de l'aire en l'aire,
encara puja, i s'infla de transport.

Que ets delicat, amor,
que ets exigent d'habilitat, de tacte,
de pacient ascesi cap a tu.

Fer el cim és fer l'abisme."

(Del llibre Oratori. Barcelona: Empúries, 2004, p. 35)

* * *

"CRUELTAT

L'amarra vulnerable a la destral oscada.
La insídia és embranzida,
l'escuma de la ràbia salta i abat,
sacseig i tremolor.

No és destructiu l'amor, ho és
el frec a frec,
a tot arreu i sempre.

No és dolorós l'amor
si no està carregat."

(Del llibre Oratori. Barcelona: Empúries, 2004, p. 52)

* * *

"MÉS

No com els àngels,
no la seva renúncia,
l'extrem sospir tampoc.

No per ser ell
ni fer com ell, com ell,
com ell, l'inamovible,
voldria i vol, eternitat en mà.

Com agradar sinó?
Com agradar-se quan l'amor ho és tot
i no tot és l'esforç
de suprimir-se i tot
per emmotllar-s'hi?

No ets més jo que jo.

Sacrifico el olver fins a cert punt, i més,
fins al punt crític del retorn dolorós,
no del senyal aprovatori,
sinó de l'evidència
que opero canvis en tu,
que els que jo experimento
n'exigeixen de teus,
i els fas, i viceversa,
intercanviats de banda.

O no tens cor, o és elegant.
Haig d'estar sempre
disposat
a descabdellar-me.

(Del llibre Oratori. Barcelona: Empúries, 2004, p. 76-77)

* * *

"Atès que, en matèria estètica, vivim temps daltònics i deltaics; per si un cas una hipotètica lectora ha fet el pas d'obrir aquest llibre sense tenir la menor idea de quina mena de narrador sóc; amb la intenció de facilitar-li l'accés a algunes claus de lectura que no són del tot evidents, condescendiré, i espero que sigui per última vegada, a especificar d'entrada tres o quatre trets constitutius. Preferiria que l'esperada lectora gosés arriscar-se a descobrir-los pel seu compte. Si li bastés saber que les citacions que l'encapçalen no són ornamentals, que sense tenir-les presents aniríem tots venuts, que passi pàgina i comenci. Només en cas contrari esdevé ferma la invitació de prosseguir amb el paràgraf que segueix.
Quant a la composició, pot valer una metàfora: m'he mirat en diversos miralls i he preguntat, "de qui són aquests autorretrats"? Per tota resposta el present collage, fet d'elements dispersos, de diverses menes de materials, els uns buscats i rebuscats, d'altres aportats per l'atzar. No hi he exclòs les esquerdes ni els d'enderroc. Com en tot collage, hi ha fragments que pretenen significar per ells mateixos, n'hi ha que tan sols tenen contrasentit i n'hi ha que ni això (tot i que, confiem-hi, ja n'adquiriran). A diferència d'un collage en baix relleu, aquest s'estén per diversos plans i dimensions. Malgrat la progressió narrativa, és feina de l'al·ludida i assimilats fer o permetre que els materials s'ordenin en el seu imaginari com un tot. No sense immodèstia, adverteixo i anticipo que presentaran un cert embalum. La pretensió no és que facin patxoca, sinó que el collage es dissolgui tot seguit per unificació. N'hi ha prou? Si la resposta és positiva, com espero, salt de pàgina. Si calen més claus, què hi farem. Al paràgraf de sota.
Potser a algú no li ho sembli, però aquest esbós de pseudonovel·la també tracta de la resistència a la feminització radical de l'home com a requisit per a l'amor de parella, concebut com la millor forma de fer de l'existència alguna cosa més que un seguit d'intents malaguanyats de supervivència. Més facilitats? És sobretot una invocació amb ribets de profecia. Encara més? Doncs cinc ratlles més i s'ha acabat.
Tota composició artística que no sigui un fracàs afecta els cecs rerefons comuns de les pulsions, les seves ordinacions. Els de l'emissor, també del receptor. Aquest llibre és ple de raonaments i pseudoraonaments, del que sense condescendència se'n dirien efluvis de l'intel·lecte. Sorgeixen dels alambins de les entranyes, de l'experiència que les nua i les regira. Més enllà del reconeixement d'un mateix, el propòsit ha estat de recomposició, no sempre a les palpentes.
Oi que ens entendrem?"

(Del llibre Cartes d'uns coneguts a una desconeguda. Barcelona: La Magrana, 2007, p. 7-8)

* * *

""Per si corressis el risc de confondre el relativisme moral amb llicència de fer el saltimbanqui, és important que et faci partícip de la màxima següent. Hi ha moltes maneres de ser deshonest, però només una, per a cada situació, de ser honest. Ho exemplifico amb la teoria dels trapezis. Observa el cel de la carpa on estem tots penjats de fràgils trapezis. La majoria, ocupats de dos en dos. La parella d'acròbates s'hi ha de gronxar amb decisió i constància, perquè no es trenquin les cordes. Si salten guspires o els surt foc pels queixals, pot passar que la barra s'escalfi i es posi al roig viu, o bé, si es refreda la relació, que arribi a congelar-se tant que s'hi enganxa la pell, o bé que per un cantó cremi i per l'altre glaci. En tots els casos amb el mateix resultat, increment del munt de croquetes humanes al terra de la pista, ja en estat impracticable de tantes com s'han deixat caure o han estat precipitades daltabaix. Sovint, un dels dos va deixant d'impulsar, o només ho fa veure, i que l'arrossegui l'altre. L'altre se'n cansa, encara sense adonar-se que li toca doblar les contorsions. N'hi ha pocs, ben pocs, que volen alt de veres. A aquests, se'ls veu contents, segurs i precisos en les tombarelles a l'aire, més amunt com més ben coordinats. Sembla que tinguin un do. A considerable distància més avall, una de les maniobres més arriscades per als que s'haurien de separar però els ho impedeix un invencible vertigen, són els salts laterals ocasionals, compensatoris de la insatisfacció, amb retorn a la parella just després de l'escapada. D'altres es procuren guants ignífugs amb la vana esperança d'immunitzar-se a còpia de regruixos a la pell. Llavors sobrevé pèrdua de tacte, disminució severa de la capacitat prènsil, imprescindible per aguantar-se al barrot. El problema és que estan a prop, que per suportar-ho han de forçar-se a suportar-se, que si t'entestes a suportar el que no suportes els teus membres deixen de suportar el teu pes. Qui s'hi regira, pateix les conseqüències de la fragilitat esmentada al principi, els trapezis perillen amb les estrebades. Com que en cauen tants, per això n'hi ha que, davant el risc a precipitar-se a duo opten, o bé per desenganxar-se o per fer caure l'altre en un descuit. Cada cop n'hi ha més que, després d'haver fet caure la parella del trapezi compartit, d'observar com s'estavella, agafen de nou embranzida, disposats a enganxar-ne un altre. També abunden en aquest increïble merder de trapezistes els que s'han tornat a enfilar després d'haver-se vist precipitats al buit i es gronxen a la recerca d'una nova oportunitat. Tan bé que van els trapezis, per a un de sol, que t'hi pots aturar, seure, descansar sense perill, i en canvi, tots els que evolucionen per allà dalt en solitari van a la recerca de parella. Sort per a ells, tot i que no ho saben, que fan una fila de penjoll de croqueta capaç de desencoratjar un grandíssim nombre dels que són com ells o els candidats a ser-ho. Què és pitjor, compartir el barrot mig a desgrat, encara que t'escaldi les sofrages, o córrer el risc d'estavellar-se?"

(Del llibre Cartes d'uns coneguts a una desconeguda. Barcelona: La Magrana, 2007, pp. 93-94)

* * *

"Et saludo amb aquest reguitzell de lletres d'alfabets poc comprensibles que traço a la pantalla inabastable del teu cel. T'he escrit sota tants registres. Som o sóc tants a estimar-te, que no val la pena inventar-me'n o identificar-me'n més. Si algun d'aquests sòsies que no són àlies i que es pretenen alter egos es pensa que amb un cop d'ull m'ha entès, o amb una lectura m'abasta o em comprèn, no és que sigui imbècil rematat, que tant d'imbècil com de rematat s'hi neix, i per tant no se n'és responsable, sinó cretí, i el cretí no neix, el cretí es cou a si mateix.

Ara ets una nena asseguda a la gespa, dalt d'un turó, mirant les estrelles. Veus un minúscul cometa que puja, baixa, dóna voltes, fa dibuixos en el firmament? Doncs sóc jo, el procurador dels teus dies feliços. Qualsevol altra estaria ben marejada, mirant d'endevinar on aniran a parar els meus pensaments erràtics i extraviats. Tu no. A tu et fascinen perquè saps que no van enlloc, que són perquè tu els contemplis, i aquí s'acaba el seu sentit, amb el benentès que els focs artificials de la imaginació, o sigui els esclats de la paraula, esgoten la luminiscència en les formes, el significat en un espurneig inconscient.
Veus les miríades de punts de llum que sembla que punxi amb el fibló de l'escriptura? En realitat no hi arribo, però igualment els punxo. Es tracta de l'efecte òptic d'un miratge. La qüestió, l'única qüestió, és que et trobis bonic, que t'encanti. Si alguna expressió del que et diré et fa encongir el cor o arrufar una cella, pensa que, en comptes d'autodestructiu com caldria, em limito a ser autoirònic en homenatge a tu, per no entristir-te en comptes d'alegrar-te amb aquests jocs. Per favor, no deixis de somriure. En cap moment. M'ho promets? Gràcies. Mira que, si deixes de somriure'm un sol segon, es trencaran els cables del trapezi que em sosté i cauré a la gola de les tenebres, d'on no se surt mai més, on et prohibeixo que em vinguis a rescatar malgrat la inutilitat d'aquesta prohibició."

(Del llibre Cartes d'uns coneguts a una desconeguda. Barcelona: La Magrana, 2007, p. 286-287)