"Aquests milers que arreu del món considerem que Faulkner és un pare, i Proust, i Baudelaire, i Tolstoi, i Virgili i Dante, i Sòfocles i Properci, i que, per poca estatura que tinguem, som fills d'Horaci i de Shakespeare, i ells i tots els altres ens són mestres o mestres de mestres -perquè sense ells com a referència i estímul, les nostres possibilitats d'escriure o de llegir es veurien anorreades-, els que ens volem reconèixer en la continuïtat i en el present, encara que no passem de nans descavalcats dels gegants, temem que això s'acabi, que el passat deixi d'operar en el present, també aquí com quasi a tot arreu, i la literatura passi a ser tot el que s'escriu i en primer lloc tot el que funciona, com en el cine, com a Broadway en el teatre. Els que compartim una visió de l'escriptura que s'oposa a aquesta tendència, els que ens neguem a xipollejar en els oceans de dos centímetres de profunditat i a alimentar l'imaginari superflu del supermercat, vam enlairar Faulkner com un estendard en el seu centenari. (Parèntesi imprescindible: la meitat de les novel·les de Faulkner no es poden llegir en català, a causa de la mala traducció. Si el traductor no entenia l'original, no és estrany que els lectors el trobin incomprensible. En canvi les obres versionades per Folch i Camarasa refermen el sentiment de gratitud de tots els que consideren que incorporar un autor a la pròpia cultura és un acte d'una certa importància.) Després de prendre Faulkner, o Proust o Becket o algun altre geni com a estendard, a mesura que se'n celebrin les efemèrides, hauríem de traçar una línia divisòria entre la gran superfície i la literatura, entre el fast food i les delicatessen. D'aquesta divisòria depèn que la literatura sobrevisqui amb possibilitats de mantenir-se com a correlat artístic de la societat. El primer pas és no entregar-se a la lògica del benefici, exigir que els autors s'exigeixin i ens exigeixin, llegir llibres que ens llegeixin -i si pot ser que ens escriguin-, distingir-los dels que en el millor dels casos entretenen o ensenyen coses supèrflues o anecdòtiques, apartar-se dels que provoquen nàusees, apostar per la jerarquia, considerar els autors banals com a enemics, distingir entre les restriccions del vocabulari i la sintaxi propis del periodisme i el combat per la renovació de les capacitats expressives del llenguatge que es trasllueix a les obres dels autors que aposten per les novetats estètiques reveladores. L'alta literatura, o amb més precisió la que s'inscriu en la tradició de l'excel·lència, està perdent la batalla del mercat. Sempre hi pot haver infiltrats, afortunats o hàbils negociadors de les dues ribes que hi tinguin un espai, però la batalla en bloc està perduda de manera irreversible. Queda, si és que queda, el recurs al circuit de l'especialització, de la independència, a condició que els seus mànagers no caiguin en el parany de convertir-lo en una imitació barata del mercat, a condició que autors, públic i editors mantinguin a ultrança l'exigència de l'exigència."

(Del llibre El descrèdit de la literatura. Barcelona: Quaderns Crema, 1994, p. 35-37)

* * *

"Les novel·les sobre altres realitats o sobre el passat tenen tanta legitimitat com qualsevol altra. Només adverteixo que l'opció narrativa d'allunyar-se de l'immediat, que sol ser el que es coneix millor, hauria de ser producte d'una tria conscient, no resultat de la claudicació individual que s'apunta a covardia col·lectiva. No em puc deixar de referir en aquest punt al cas a part de Pla, el primer dels escriptors catalans i gairebé l'únic dels grans que va engegar a passeig la censura ideològica i, arriscant-se a la censura col·lectiva, va lluitar explícitament per suprimir-la. Gaziel, Estelrich, el Villalonga de Mort de dama l'acompanyen a distància. Vicens i Vives i el Tarradellas de l'exili van coincidir amb ell en l'elaboració ideològica i en la praxi política que consistia a reconciliar el catalanisme amb Catalunya. És una tragèdia per a qualsevol cultura que l'obra dels seus escriptors desaparegui definitivament amb la seva mort. La persistència de Pla, la tossuderia amb què tanta gent de tants àmbits diferents s'ha negat a donar-lo per enterrat seguint el dictat del poder polític i cultural, és una de les poques mostres de vitalitat que ofereix la literatura catalana. Si Pla perviu en el present, és gràcies a la capacitat interlocutiva de la seva obra. Josep Pla és un reformador moral dels catalans. Va dur a terme una operació d'alta volada intel·lectual i nacional, que comença amb el blasme als somiatruites i als seguidors de les pròpies expansions sentimentals, i continua per una crida contundent i inusitada al més estricte realisme, requisit imprescindible per a la continuïtat dels catalans com a poble. Ens prefereix eunucoides perquè ens coneix els excessos imprudents i contraproduents. Amb l'únic poder de la paraula literària, Pla és el referent amb què mirem el paisatge físic i humà. Tot i que al preu d'un conscient rebuig de la modernitat estètica que el deixa, un cop més i malgrat la sàvia construcció del seu jo narratiu, a contrapeu de la cursa de relleus que marca la seva època, o bé, si es prefereix, en un ramal sense continuïtat. Importa poc, perquè aquesta cursa ja es deu haver acabat i la lliçó del realisme de Pla perdura entre els catalans. A pesar d'això, no sembla que hagi d'aconseguir, com explicitava, incorporar la seva època i la seva gent al bagatge amb què ingressarem a la seva posterioritat. La mítica Penya de l'Ateneu, els Homenots, els personatges populars del seu temps, ja es van difuminant i acabaran esborrats, malgrat l'esforç ingent de Pla, segons el principi que el passat ha deixat d'operar en el present, i a pesar de la inigualada capacitat de subjugació i convicció de la paraula planiana. Malgrat aquests límits, Pla és un cas únic, un model a seguir pel que fa a la posició de l'escriptor davant la societat, ja que escriu des d'ella i no des de la cesura entre realitat i desig, que és la norma habitual de la Renaixença als nostres dies, potser amb una pausa durant el Modernisme.
Mentre, segons l'exemple de Pla, la literatura catalana no es desprengui del moviment nacional anomenat catalanisme, a tornajornals de l'evidència que el catalanisme s'ha desempallegat del seu caràcter cultural i ha esdevingut del tot polític, les seves probabilitats d'esdevenir correlat i interlocutor social es veuran impossibilitades per la submissió als projectes redreçadors (suposant que siguin a hores d'ara gaire més que simulacres, mers trucs per mantenir el poder, i suposant, en cas afirmatiu, que la literatura estigui convidada a exercir-hi cap mena de paper, a part d'existir i sofrir com la invocació d'aquesta existència no té altra finalitat que servir d'argument per reclamar més autogovern, com veurem més endavant). Un cop admès el principi de realitat, les dificultats de la literatura catalana tendiran a estandarditzar-se, no seran ni majors ni menors, salvant la dimensió del mercat intern, que les de les literatures circumdants. Potser no hi haurà guanyat gran cosa però s'haurà tret de sobre un gravíssim desavantatge addicional."

(Del llibre El descrèdit de la literatura. Barcelona: Quaderns Crema, 1994, p. 54-57)

* * *

"ARENGA

Ebris d'Ebre, farts d'Ascó rialles, triples immortals, recargolats a la llauna, ventiladors alternatius de puces, jubilats de la història sense jubileu, fariseus de pacotilla, ximples de via estreta de pit, penúltims panoliúltims catalans!

No us resigneu al trist destí dels llimbs que us ha estat concedit per la gràcia de l'Estat, real o somniat, tampoc no us hi rebel·leu, ni amb les armes de Sagunt, ans tingueu el coratge de lobotomitzar-vos amb una ploma d'àngel, de llançar-vos de cap al mar dels salvavides, de riure-us del vostre sainet i plorar-vos com a comediants de la perdurabilitat, d'arrencar-vos els pèls de les plantes del peu, d'estripar-vos les vestidures del proïsme, d'imitar Job disfressat de Jeremies, de donar-vos pel cul i clamar que us violen, feu vostre d'un cop l'orgull de ser exemple de tants i tants col·lectius que us seguiran pel camí del picolador daurat, inaugurat no per vosaltres sinó per a vosaltres, on s'entra divers, ensucrat per dins i encrostissat de bastardor i se'n surt xixina homologada, sense conservants ni colorants ni additius, ni tan sols ingredients.

Penúltims panoliúltims catalans!, mostreu si més no el valor d'un gest que us envibelleixi, ço és, que us embelleixi i us envileixi perquè us ambivaleixi: just abans de fer mutis, sortiu a places i balcons, feu una gran manifestació de consens nacional, uniu-vos per darrer cop i, tots a la vegada, alceu, no el cor ni la ràbia impotent, sinó el braç dret amb el palmell enlaire, fins a una ostensible mitja altura, i amb el cor amarat de la darrera gota de joia, feu que la mà esquerra s'estampi al punt on comença l'avantbraç, de manera que aquesta s'elevi de forma tan seca com si és no és desafiadora.

Penúltim panoliúltims catalans, no mereixem ni un càstig. Catalans, botifarra! Catalans, botifarra! Catalans, botifarra canonera!"

(Del llibre Fot-li, que som catalans. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2005, p. 13-14)

* * *

"ESPANYA VA BÉ? JO TAMPOC!

Seguint l'esperit d'en Quim Federal
(Sobre una primera versió de 1997)

Puja la pressió fiscal,
la televisió és un pal,
en Pujol m'ha fet el salt
amb una Espanya imperial
que li engrapa l'engonal;
sóc un jaio mig malalt
que no té cap ideal;
com que tot ja m'és igual,
per lluitar no tinc moral
i tiro el barret al foc.
Espanya va bé? Jo tampoc!

Es mosseguen els fiscals
amb queixalades d'esquals
davant d'alguns tribunals
on els jutges són xacals,
obedients instrumentals
de poders dictatorials.
Les batalles digitals
provoquen el greu trasbals
que enfronta poders rivals
tan ferotges com tribals
amb armes tan desiguals
que guanya el més demagog.
Espanya va bé? Jo tampoc!

Amb cendra al cap i descalç
empunyo un cop més la falç
de quan érem uns sagals
i corríem a l'encalç
de revolucions socials,
però ja no trono rivals.
Som llargs o curts de gambals?
Les paràlisis mentals
ens tornen rucs integrals?
Proveïts de grans morrals
anem rosegant alfals,
ens cauen els genitals
per l'interior dels camals
i ens tornem mesells en bloc.
Espanya va bé? Jo tampoc!

Jo sóc un vell federal
més aviat radical
i no gaire clerical
que no vol anar amb dogal,
que té una pensió frugal
i una por reverencial
a tot el que és oficial.
Però sento arribar el final
del periple corporal.
Assegut a l'orinal
m'agafa una por mortal,
se m'afluixa el lacrimal,
un atac penitencial
em fa descobrir el missal.
Temo cremar a la fornal,
per això vull un funeral
com els de la patronal
amb força cerimonial
al mig de la catedral:
gori-goris de coral
i ofici de cardenal
vestit amb capa pluvial.
Per llevar el pecat mortal
cridaré amb veu sepulcral:
Espanya és sensacional!
És un fet universal
que a mi no m'ha fet cap mal,
i té un destí celestial
i ha estat sempre el millor lloc:

Si ella va bé, jo també!

Perdoneu aquest badoc.
Per tenir-ho tot resolt,
no gosava però ja vol,
cantar fins el Cara al sol.
Deslliureu-lo del seu mal.
Per fer el fèretre immortal
poseu-li el drap nacional
i canteu-li les absoltes,
al final, dels poca-soltes."

(Del llibre Fot-li, que som catalans. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2005, p. 57-60)

* * *

"Concelebrants, davant l'evidència que la discòrdia soterrada és la causa principal dels nostres mals, que la discòrdia oculta ens ha dut a la trista situació en què ens trobem; atès que la discòrdia de fons troba en el consens un fals remei que, en privar-li la sortida natural de la confrontació i la resolució en favor d'una o altra posició, empitjora les coses perquè les resol en fals, en el buit i sense satisfer ningú, ens convé un canvi fonamental en la nostra forma de regir la polis i llevar-li la melitis; i ens convé fer-ho, després d'escombrar amb una sola llambregada escrutadora l'antigor, amb l'ànim exultant per la potència innovadora del remei que n'extraiem, del qual en sobrevindran sense dubte els millors resultats, de manera que el món se n'enlluerni i prengui exemple.
En conseqüència, considerant que la democràcia consisteix a repartir, escampar i canviar de mà el poder, principis destinats a impulsar i accentuar el dinamisme de les societats, principis que nosaltres hem deixat, per desídia, que se'ns pervertissin, amb el resultat que ens trobem en una situació estàtica, tan encallats que ni l'alternança ha mogut res, en conseqüència, doncs, resolem per aclamació que Catalunya disposi de dos copresidents en comptes d'un. Que es barallin, que s'abracin, que s'odiïn o s'estimin, però que, l'un per l'altre, s'avergonyeixin de no resoldre res de res com els dos que ja sabem -manca de resolució sens dubte originada en el fet que no han estat presidents simultanis sinó progressius- i que les relacions, un cop preses, i en bateria, agafin la força que del mutu acord es desprèn i que incrementa la noble competició per dur-les a terme.
I, per si calgués donar als ignorants alguna mena d'explicació a la reforma política, s'addueix que Esparta disposava de dues famílies regnants, no emparentades, i alhora doncs, de dos reis, que Roma es fa gran atorgant el poder a dos cònsols, institució que encara es manté a San Marino, per no esmentar els dissemblants però cacofònics coprínceps d'Andorra."

(Del llibre Fot-li més que encara som catalans. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006, p. 45-46)