—Valoració dels deu anys de Companyia Flotats al Teatre Poliorama. Quin paper ha representat en el món de la cultura i del teatre a Catalunya?
—Penso que la valoració és positiva. Tant és així que fins i tot els crítics més reticents -amb alts i baixos, però, com és lògic- també la fan positiva. Però el que sí em sembla és que el risc d'excessiva institucionalització que comportarà el TNC i La Ciutat del Teatre, amb el Lliure i el Mercat de les Flors, pot fer que el teatre privat pateixi, que es trobi en desigualtat de condicions per competir, i s'esllangueixi. Crec que aquest és un perill que hem d'evitar i que n'hem de ser tots molt conscients.

—Què n'opines del repertori?
—És que el repertori que hi ha... No n'hi ha gaire. Agafar uns clàssics universals i visitar-los o revisitar-los... I potser la pota que faltava i que no va ser possible, crec que ara ho comença a ser. I així és que el Poliorama, ja sense en Flotats i amb la gestió de Tres x 3, doncs s'ha estrenat amb una obra, Dakota, d'autor català que ha funcionat molt bé i que a més té un molt bon nivell. Per tant, aquesta tercera pota que hauria de ser el teatre del text escrit a Catalunya no va pràcticament pujar a l'escenari; diguem que amb alguna excepció...

—Amb Pla...
—Pla és un autor català però no és un autor de teatre... I amb un Sirera... però molt poca cosa... Fixa't que amb el Lliure, que és l'altra companyia que fa teatre de text, fins i tot van coincidir amb un Lorenzaccio i també recordo que tots dos estaven preparant un muntatge de Mishima...Per què, això? Doncs perquè és el repertori que hi ha, i has de fer Txèkhov i has de fer una sèrie de coses... Però jo crec que el repertori en si està força bé. [···]

—Es diu, però, que si primer Àngels a Amèrica, ara la reposició de Company... sembla com si interessés més el de fora, que no pas el d'aquí, oi? Tot i que segurament Flotats ho faci per demostrar que el TNC és un teatre obert a tot i a tothom...
—I no hi ha literatura més universal que la catalana, en el sentit que nosaltres ja sabem que és molt més important la resta del món que la cultura pròpia i, per tant, és lògic que tinguem un sentit d'obertura. I això, de passada, dóna un nivell i un sentit d'exigència a les pròpies produccions. Un punt d'acord que tinc amb Flotats és que no ho hem de fer perquè sigui en català, sinó perquè realment val la pena fer-ho. Aleshores és quan puges el llistó, el nivell d'exigència, i facilites que els autors catalans treballin amb més rigor, i amb més ganes, i al final puguis aspirar a tenir productes més ben acabats. [···]

—Es diu que ja costa prou omplir els teatres que hi ha, com perquè en construïm un de nou...
—Jo en aquest argument no hi crec. No costa omplir-los sinó que és al contrari. Ja des de fa un parell d'anys hi ha espectacles que omplirien teatres i que no es poden fer perquè els teatres estan ocupats. Amb pocs anys hem doblat el nombre d'espectadors teatrals, les mitjanes són bones. Per tant es poden obrir més teatres, tenir més localitats, i estic segur que el públic ho absorbirà. I com que en general, en un tant per cent molt elevat dels casos, anar al teatre és satisfactori, el públic hi va més sovint, encara que sigui car.

—Si fem una mica d'història, ens trobem amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que va representar obres de Mistral, Guimerà, Riba, Sagarra... i també d'Oliver, Espriu, Pedrolo, i hi van coincidir Fabià Puigserver, Ricard Salvat, Albert Boadella i Josep Maria Flotats. Sembla com si Flotats hagués oblidat els orígens, d'on va sortir...
—Flotats se'n va anar a França i és una persona que ha passat una trajectòria. Quan hi torna es troba amb aquesta realitat que ve, com dius, de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, de l'Adrià Gual i de tot el gran moviment del teatre independent català. Estem vivint els bons resultats d'aquells començaments. És el naixement de les grans companyies, des de Joglars, Comediants, Dagoll Dagom... fins a les últimes com El Tricicle, La Cubana, La Fura dels Baus, T de Teatre -que és l'última que ha triomfat-, etc. Tot això ha donat molta solidesa al teatre.
Cal afegir la sortida d'un grup privat amb molta mentalitat empresarial, com és Focus, que li ha donat una altra dimensió, o la competència que Tres x 3 s'ha vist obligada a fer per tenir un espai... Quan Flotats arriba, es troba aquesta realitat -que no és la que ell havia deixat- i aleshores hi ha uns problemes d'adaptació. De fet, el que havia deixat aquí forma part dels seus preorígens, perquè ell es forma a Estrasburg i triomfa a París, en un lloc molt competitiu on no és fàcil triomfar i ell ho aconsegueix. I això fa que aquí hagi estat vist en certa manera com un element de distorsió, però jo crec que d'una manera o d'altra s'ha anat preocupant de mantenir aquesta cosa personal i distant, però també de no ser un element pertorbador del panorama, sinó que ha posat un nivell d'exigència. És allò de "si vols fer-ho bé, fes-ho com a can Flotats, que tenen un segell de marca i les coses estan molt ben fetes".

—Després de l'ADB apareix el Teatro Nacional de Barcelona.
—Allò és un episodi tristíssim que més val no recordar. En aquell moment era un error polític, no un error teatral, encarregar-se de dirigir un "teatro nacional español" a Barcelona quan Franco encara era viu. Entre les obres que van muntar hi havia obres catalanes, però com que era teatre oficial pagat per Madrid, pràcticament no es van ni poder acabar de les xiulades que hi havia. Era una qüestió de principi: no era una qüestió artística, sinó política.

—Se'n desprèn, diríem, una evolució: primer l'ADB, després el Teatro Nacional de Barcelona... i el TNC és com un cas a part; Flotats es "desentén" d'aquesta realitat.
—És clar que se'n desentén, però ell té una trajectòria i recuperar-la és un element de riquesa per al mateix teatre català. Ara bé, centrat aquest principi, després hi ha hagut qüestions d'estil, de forma, de maneres, que han dificultat l'encaix de Flotats en el món al qual ell arribava: el món del teatre català. Però són dificultats d'estil, no de principi.

—Penses que el TNC seguirà la mateixa filosofia del Teatre Poliorama?
—El Poliorama va ser un pròleg del TNC. En el eu moment, Flotats es plantejava el seu treball com una preparació per al Nacional; per tant, és lògic que hi hagi una continuïtat. Ara bé, hi ha unes obres (començant per Una jornada particular, que va ser la primera que es va fer) que són una referència per al públic. I tampoc hi ha tanta distància entre les dues companyies que s'han dedicat d'una manera més constant i amb més èxit a fer teatre de text -que és el teatre en les seves formes més clàssiques- que són el Lliure i Flotats.

—El Teatre Romea quin paper creus que hi juga aquí?
—Durant uns anys va jugar un paper molt difícil que era de recuperació de la pròpia tradició. Jo crec que aquest paper fins a cert punt està exhaurit. Em sembla que no cal dedicar un teatre a recuperar una tradició que ja està recuperada i que ja entra dins la pròpia normalitat. Per tant jo crec que ara hi ha un moment de replantejament del mateix Romea; va funcionant, s'ha fet un públic (que és una referència tant per al Lliure com per al TNC) i, en definitiva, jo crec que s'ha d'anar reorientant. Però la bandera que va aixecar el Romea als noranta, i que està funcionant molt bé, jo crec que està repartida; ja no és "la bandera del Romea" i crec que és bo que sigui així.

—Hi ha qui pot pensar que el repertori del Romea és més escaient per a un teatre nacional.
—Crec que el TNC és un nom, no vol dir que hem de fer el teatre que ha produït la nació catalana, sinó que és el teatre més emblemàtic de la nació catalana i en tot cas el govern li posa el nom de TNC, però també hauria pogut dur un altre nom. A París, per exemple, trobem molts teatres nacionals, i uns quants tenen nom, com és el cas de l'Odeon... Per tant, crec que la cultura catalana ha de tenir una vocació d'universalització molt gran. La nostra tradició només ens interessa a nosaltres i si ens hem de limitar a fer només allò que interessa els catalans però que no té prou capacitat per interessar a fora... En la seva època, Guimerà va tenir prou capacitat per interessar fora, però passada la seva època, ja no. Està bé que nosaltres el mantinguem en les nostres cartelleres però no hem de pensar que ha de ser "en comptes de", sinó a més a més.

—Creu que sense Flotats hi hauria TNC?
—Estic segur que no. Flotats va convèncer el conseller Cahner i el president Pujol que això s'havia de fer. Jo estic convençut que és una idea personal i que la pròpia energia, la capacitat i l'èxit de Flotats a París fan que es faci el teatre. I el teatre quedarà; les polèmiques d'ara seran un record i en canvi el teatre serà una realitat que aquí estarà.

(Aurèlia Carbonell: "Entrevista a Xavier Bru de Sala", Assaig de Teatre. Revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral (Barcelona), núm. 7, 8 i 9, desembre del 1997, p. 297-302)

* * *

—Bé, què farà?
—Ja ho he fet. Fa dues hores i mitja que sóc al despatx fent-me càrrec de la situació. Perquè, és clar, jo hi vinc amb unes idees, però les idees han de posar-se en activitat amb la pràctica d'aquesta macrodirecció general. No serviria de res que jo ara comencés a fer-li la llista de projectes. Perquè és possible que molts d'aquests projectes hagin de transformar-se després de conèixer quina és la situació real del departament.

—Si no projectes, almenys conceptes.
—El meu projecte fonamental té un nom: rellançament. Jo assumeixo el passat, però no tinc una visió conformista. El que faré no serà una ruptura, però suposarà un salt molt important. És a dir, que d'aquí a uns mesos vostè veurà a l'activitat cultural de Catalunya moltes coses noves.

—No ha tingut mai cap experiència política, vostè?
—No, de gestió administrativa, cap ni una.

—Doncs parla com un polític.
—És que haig d'anar molt amb compte. No per excessiva prudència, sinó per sentit comú. No conec aquesta casa, encara.

—Ja deu saber que amb les paraules d'un poema poden escriure's decrets...
—Ho sé, ho sé. Però vull advertir-lo que la meva feina aquí serà creativa, no literària. Buscaré el consens com a norma, tractarem que tothom digui i faci la seva, però també prendrem decisions i tirarem endavant les coses.

—Per què va acceptar?
—Miri, em preocupava massa la teoria de la cultura. En tots aquests últims anys no hi hagut manera de treure-me-la de sobre. Se'm va donar l'oportunitat de desdoblar-me en actor, sense deixar de reflexionar teòricament. Vaig acceptar. I el fet que es produís la reestructuració del departament va ser també decisiu. Jo no hauria acceptat mai un càrrec aquí si les coses globals al departament no haguessin canviat.

—El que consta més modernament de vostè en el camp de la reflexió cultural és un llibret de la campanya electoral de Josep Maria Cullell a l'alcaldia.
—Tothom en parla. Tant, que me l'hauré de llegir de nou. Aquesta mateixa nit. De tota manera penso que no aplicaré gaires coses d'aquell llibre. Estava lògicament molt centrat a Barcelona. I dels assumptes de Barcelona ja se'n cuida el senyor Ferran Mascarell. Jo haig de cuidar-me de Barcelona des del punt de vista general del Govern de Catalunya. És diferent. [···]

—La situació de Josep Maria Flotats li sembla la justa, l'adequada en el context general del teatre a Catalunya?
—Flotats està en una situació transitòria. Si ell no hi veu cap pega, jo tampoc. D'aquí a dos anys, si es compleixen les previsions, tindrem el Teatre Nacional de Catalunya, que per cert ja té el seu comissari, el senyor Max Cahner, que ho fa molt bé.

—L'activitat cultural a Catalunya, li sembla dualitzada entre allò que pot anomenar-se tradició i modernitat?
—Gens ni mica. Aquest dualisme és fals. El 90% de l'activitat cultural del país escapa de qualsevol qualificació retrògrada. Afortunadament, aquí els retrògrads són escassos i minoritaris.

—Hi veu trinxeres administratives?
—Tampoc, francament. El que passa és que la cultura inclou necessàriament la política.

—Una presa fàcil i cridanera
—Aquest és el perill. Però on quedarien el cinema, el teatre, la música? On quedarien sense el suport administratiu?

—A propòsit, què en pensa, de la desaparició del ministeri de Cultura, reivindicada per alguns sectors del catalanisme?
—Uf... Jo entenc que des del ministeri de Cultura es defensi la seva supervivència, com entenc que des d'aquí es demani que el ministeri eclipsi al màxim la seva actuació a Catalunya...

—Fem-ho fàcil. Què en pensa, vostè?
—Jo no he defensat mai la seva desaparició.

—Vostè ha discutit públicament amb algunes persones de la cultura i de la política del país. Té una certa fama de polemista que ara...
—Jo continuaré sent el Bru de Sala, amb article. Pel bé i pel dolent. Ja estan advertits. Jo no desertaré la meva activitat bel·ligerant dins de l'àmbit de la cultura. No podria.

(Arcadi Espada: ""Seguiré sent el Bru de Sala, amb article", Diari de Barcelona. Llibres. (Barcelona), 20 de setembre del 1988, p. I)

* * *

—El subtítol diu que el text és un esbós de pseudo-novel·la. No n'hi havia prou amb esbós de novel·la o pseudo-novel·la?
—Així es veu que anem de barrocs i hi dóna també una certa ironia. El subtítol proposa al lector una experiència poc usual des del punt de vista estètic i la disposició de materials. I "esbós" rebaixa les pretensions d'un mateix. Ara, dit això, jo penso que és una novel·la.

—El títol pot fer entendre que parlem d'una paròdia, d'un pastitx, en remetre a la Carta d'una desconeguda, de Zweig.
—No, en absolut. Descriu l'estructura de la novel·la. Ara la gent s'ho pregunta perquè se n'ha fet una versió teatral. Només faltaria que perquè un escriptor ha fet servir dues paraules en un títol ja no les poguessis utilitzar.

—Es pot dir que l'amor és el protagonista de la novel·la?
—Totalment. El tema és la construcció imaginària de l'objecte amorós. De l'objecte, del subjecte i com això modifica l'imaginador. Evidentment, si és fora de tu és el subjecte i l'objecte, també. Aquest és el motor i el tema principal, i els altres temes, que n'hi ha molts, hi estan subjectes.

—Heu volgut fer una introspecció per saber coses de vós que ignoràveu o allunyar-vo, per controlar millor el narrador, tot i haver creat un procés aparentment laberíntic.
—Totes dues coses. Una de sola no serveix. És un vaivé. I l'eina de l'allunyament és l'autoparòdia. Sense confondre-ho amb una manca de seriositat. És una novel·la seriosa. Els instruments estètics són al servei del coneixement i la bellesa, encara que no sigui una bellesa proporcionada o amable. No és una obra proporcionada ni amable, ésun collage.

—Fa l'efecte que no heu volgut que les formes conegudes i convencionals de la novel·la us encotillessin. Us feien por o pensàveu, per rutinàries, que serien una fnt d'avorriment?
—Sense innovació estètica no hi ha art. Però la innovació sola no té sentit, ha de sorgir de la pròpia ment narrativa, i fent-te tu mateix amb la literatura. I si no he publicat narrativa fins ara és perquè no em sentia satisfet dels resultats.

—Hi apareix un cant a la independència personal, ajudat d'un consell d'Espriu. És un programa estètic, moral, literari...?
—És la paradoxa entre l'aspiració a assolir-se un mateix i el manament biològic de l'aparellament. I l'ideal, com a mínim estètic, seria aconseguir totes dues coses alhora. Però gràcies al desllorigador barroc això no porta a l'abisme romàntic, sinó, podríem dir, a l'acceptació horaciana.

—El barroc seria, doncs, la millor forma d'enfrontar-se al món i a la literatura?
—Sens dubte. Com que sóc barroc constitutivament, és normal que el defensi. És el menys tràgic de tots els programes i el més autoconscient, per la diversitat de prismes. És el que proporciona més coneixement d'un mateix.

[···]

—Com a observador de la literatura catalana, del mercat, penseu que el vostre llibre tindrà pocs o molts lectors?
—No sóc profeta i un mateix és el que menys ho pot preveure. La meva aspiració és de tenir-ne pocs i que em llegeixin de tu a tu. El llibre no admet ser llegit des d'un pla superior, com tampoc no en traurà gran cosa el lector que se situï en un pla d'inferioritat.

(Lluís Bonada: "El barroc és el menys tràgic de tots els programes i el més autoconscient", El Temps (València), núm. 1.223, 20 de novembre del 2007, p. 80)

* * *

— Quin és el principi en el qual es basa el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts?
—Com tots els Art Councils, el de la distància, el de garantir la distància entre les polítiques culturals i la política. Els consells de les arts que existeixen al món són molt diversos, però tots responen a aquest mateix principi, que és d'origen britànic. D'això, en anglès, en diuen Arm's Length. Ara, crec que a Catalunya és especialment pertinent perquè pugui limitar l'abast del pop cultural -ministeris, ajuntaments, grans equipaments-, pop que encara no ha xuclat l'entorn. Si comparem la nostra realitat amb Madrid o París, veurem que en aquestes dues ciutats és bastant cert que quan acaba el pop ministerial comença el desert cultural. I a Catalunya és al contrari, quan s'acaba l'acció del poder, comença el gruix de la vida cultural, i això és bo de conservar-ho. Sense el Consell, sense adonar-nos-en, la cultura i la creació acabarien depenent cada vegada més de l'administració. Això vol dir que els onze membres considerem que el Consell és un alt organisme de la Generalitat, però és un instrument cedit pels poders públics a la cultura.

—Es tracta de fiscalitzar, pressionar, orientar la política cultural del govern de la Generalitat?
—Més aviat diria orientar i, sobretot, garantir la continuïtat de les polítiques culturals. Aquesta és la funció primordial. Però també n'hi ha una altra: afavorir la llibertat de creació i d'excel·lència amb instruments propis. I encara radiografiar la cultura i promoure i proposar mecanismes de millora.

[···]

—Pot ser que una part dels ajuts a la creació literària, que ara els dóna la Institució de les Lletres Catalanes, els doni el vostre Consell?
—Jo crec que no s'han de duplicar mai funcions. És massa aviat per a saber quines funcions i pressupostos, que ara són del Departament de Cultura assumirà el Consell. Fins que no s'hagin aprovat els estatuts no ens podem reunir de manera oficial i no podem entrar en funcions executives. Ara preparem el terreny. La qüestió era néixer, ja ens espavilarem per créixer.

[···]

—Heu estat un observador constant de la gestió cultural pública i fa anys vàreu ser-ne un responsable qualificat. Penseu que s'han dibuixat unes línies, unes tendències, o que cada conseller de Cultura ha fet foc nou?
—Ha fet foc nou. Cada conseller ha anat a la seva. Aquest ha estat un dels defectes de la política cultural, la manca de planificació. Llevat d'una excepció, en el PSC, durant una etapa governada, a Cultura, per un membre d'aquest partit, però que ja pertany al passat. Els partits s'han ocupat de la política cultural de manera improvisada, poc reflexionada i apressada per la necessitat d'incloure coses noves als seus programes. I crec que això ha fet bastant de mal perquè no hi ha hagut debat sobre objectius i estratègies entre els qui prenen les decisions i el món de la cultura.

—Penseu que no hi ha hagut prou diàleg entre el Departament de Cultura i els actors culturals?
—Sí que n'hi ha hagut sempre, i ara n'hi ha molt, però és un diàleg discontinu perquè els interlocutors van canviant. Cada cop que entra un conseller es torna a la casella de sortida i crec que el Consell evitarà aquest efecte de discontinuïtat. Aquesta és una de les seves tasques. I, d'una altra banda, intentarem convèncer els partits perquè s'impliquin més en la cultura, perquè hi posin més atenció.

—Ara ja són onze experts, onze savis, però us caldran funcionaris, no? Quants?
—L'estructura administrativa que tindrem no arribarà, en un futur immediat, a trenta persones. És insuficient per a les tasques que la llei ens marca. Provisionalment estem instal·lats en uns locals del Departament de Cultura, però després tindrem seu pròpia. Si el Departament té dos palaus, l'ideal és que nosaltres en tinguem un altre. La nostra seu ha de ser visible i representativa. Però d'entrada no ho serà, em temo.

—Parlem de la creació literària. Entre els premis literaris i els ajuts a la creació, és més fàcil de publicar que mai. Això ha rebaixat el llistó de la qualitat mitjana?
—Com a president in pectore del Consell no tinc opinió. Només us puc donar la meva opinió personal. Crec que el fenomen té un efecte benèfic en el sentit de fer atractiva la dedicació professional a la creació literària en llengua catalana. I, de fet, l'efecte negatiu no és tan degut a aquesta proliferació com a la feblesa del filtre de qualitat, la sensació que hi ha un excés de premis, situació que angunieja alguns, desapareixeria, i només quedarien els efectes benèfics del fenomen.

—No pot fer l'efecte, si el Consell promou l'excel·lència, que el Departament de Cultura es quedi sense l'alta cultura?
—No. Perquè cada vegada més hi ha terrenys híbrids. Hi ha alta cultura popular i en el futur n'hi haurà cada vegada més. I cultura popular amb alts nivells de creativitat, i acabarà essent considerada alta cultura. Aquesta distinció desapareixerà. L'alta cultura només pot sobreviure bo i interessant uns públics més amplis que els tradicionals, diguem-ne.

(Lluís Bonada: "La manca de planificació cultural ha fet bastant de mal", El Temps (València), núm. 1287, 10 de febrer del 2009, p. 80-82)