Argument

Enmig de la crisi dels anys noranta, quan a Itàlia encara perduren les ferides dels anys de plom, Claudio Toscani inicia una recerca sobre la veritable personalitat de Marco Amato, un famós arquitecte que va viure els anys intensos de la dolce vita romana. Novel·la d'iniciació, els descobriments que Claudio va fent sobre Amato i els qui l'envolten, el condueixen també a una introspecció en la seva ment i en la seva memòria de resultats sorprenents.

Ambientada en la Roma mítica dels paparazzi i els actors que es passegen per Via Veneto, "La deconstrucció de Marco A." ens introdueix en un recorregut fascinant per l'art i l'arquitectura italiana, les quals esdevenen, juntament amb la memòria humana i la presència obsessiva de Roma com a escenari d'un teatre, en els protagonistes indiscutibles del llibre: especialment l'arquitectura contemporània, en l'època de la transició europea entre el moviment modern i el postmodernisme, posada en contradicció amb l'art italià del Renaixement i el barroc, que a Roma pesen tant com les pedres escampades pels fòrums.

Dotat d'una extraordinària capacitat per a la descripció dels ambients i els personatges, l'autor ens proposa avançar amb Claudio Toscani en la narració d'una història d'ascensió social i d'accés a la fama, i en el descobriment dels engranatges que l'han feta possible, els mateixos que han conformat la nostra societat del tombant de segle. La combinació de les veus que narren, juntament amb els records del protagonista, ens endinsen en un itinerari oníric on apareixen personatges de la dolce vita com Fellini, Gassman, Rossellini o Visconti barrejats amb personatges de ficció, en una prodigiosa mescla que no permet destriar entre el que és veritat i el que és mentida, entre l'obra vertadera i l'obra falsa, perquè totes dues conformen la grandesa d'allò que en diem novel·la.


El propòsit de l'autor, segons l'autor

Tan lluny de Roma és el fruit de set anys de treball: no un treball continuat sinó fragmentari, acumulatiu, compartit amb el creixement dels meus fills petits i amb la meva professió d'enginyer. Vaig començar el llibre cap a l'any 2000, just en el moment de la publicació de la meva primera novel·la, Recorda en Barné, editada per Eumo dins de la col·lecció Solaris.

Tan lluny de Roma és una novel·la difícil de classificar i d'explicar. No perquè sigui confusa o especialment difícil de llegir (em diuen sovint que malgrat les estructures complexes i els diversos plans narratius, el meu estil és prou planer), sinó perquè he volgut avançar amb diferents temes alhora, en paral·lel o, millor dit, fent sanefes que s'entrecreuen al llarg del fris: la veritat i l'aparença, la creació artística, el geni i la mediocritat, l'ambigüitat de la memòria, l'ambició i el desig de transcendència... No es tractava de dir-ho tot, un defecte que es sol atribuir a les primeres obres, sinó de dir tot allò que era necessari aquí i ara.

¿Per què Roma? Perquè és una ciutat on hi tinc família (ara ja cent per cent italiana), i en la qual he viscut de prop l'art i l'arquitectura, ja des de ben jove. Però també perquè Roma som nosaltres, és la societat que ens envolta, és la ciutat que es va reinventar després de la Segona Guerra Mundial i va fabricar l'engany de la dolce vita a partir de fotos dels paparazzi per poder oblidar les misèries del passat i per amagar les del present; és, en certa manera, un símbol de la mateixa Europa. El gran repte era fer actuar a Roma amb personatges versemblants, treballar amb personatges italians de debò i evitar els recursos fàcils dels estrangers que hi viuen de pas, una forma habitual d'amagar el desconeixement de l'escenari on es mou l'acció. Un altre repte era erigir l'arquitectura com a gran escenari de la narració; no pas l'únic, perquè també hi ha l'art, però sí que penso que la meva obra traspua una gran estimació per l'arquitectura, una professió que també m'hauria agradat exercir, si hagués tingut un traç digne i més aptituds per al dibuix. L'arquitectura contemporània és doncs, per oposició amb l'art i l'arquitectura antigues de Roma, una altra dualitat que planteja el llibre, un nou contrapunt que ens fa avançar en la trama.

El ritme, la música del text, és una qüestió que com a escriptor em preocupa enormement, i espero que això es noti, o altrament no hauré aconseguit el que em proposava. El discurs narratiu ha de ser un fluid que avança, per entre revolts i esculls, però sempre amb un flux continu, ininterromput, coherent, fent figures harmonioses per entre les pedres. Les veus que parlen, que aturen momentàniament el discurs, no són altra cosa que els esculls que fan saltar l'aigua i la projecten cap a l'indret necessari per aconseguir l'efecte desitjat.

He escrit sempre enmig d'un somni. Durant el dia he polit allò que havia sorgit espontàniament durant nits inacabables. Si llegiu la novel·la, hi trobareu les estàtues de la Vil·la Sciarra, que et deixen passar fent gestos gentils amb els braços escapçats. Vaig conèixer aquesta vil·la de Roma durant el 1979, quan tenia divuit anys; sense haver-hi tornat més ni recordar-ne els detalls, varen sorgir de l'inconscient aquestes estàtues i es varen situar al mig de la narració. Quan vaig tornar a la Vil·la Sciarra, l'any 2003, em vaig adonar que efectivament existien les estàtues i tenien els membres trencats, i que allò que havia escrit com una ficció era exactament el que havia vist feia gairebé trenta anys i havia guardat en el fons de la memòria; allò que només es podia recuperar amb el somni de l'escriptura.

Així ha estat la formació de Tan lluny de Roma. Però, com es diu al llibre: "Després de les paraules, queda el silenci, un silenci construït amb mots escrits sobre paper, signes concatenats que sobreviuran en els teus ulls que ara llegeixen".