DE LA PRIMERA PART

Nosaltres dos vàrem riure, mentre Leblanc retirava la mà a corre-cuita i Teresina es mirava el senyor Cerdà com si el comencés a reconèixer. Quan la diligència va enfilar la rampa de la Muralla de Mar, en direcció a la Rambla i els tres ens vàrem quedar sols, l'enginyer em va preguntar pel gran casalot que hi havia a l'esquerra. Els Porxos d'en Xifré havien estat construïts mentre ell estudiava a Madrid, i no els havia vist encara. Tan sols recordava que en aquell lloc hi havia hagut una esplanada amb dos magatzems allargassats, disposats en paral·lel a la muralla. El conjunt de l'edifici, aquell imponent bloc neoclàssic que havia pagat don Josep Xifré amb una petita part de la seva immensa fortuna, el va impressionar. Va admirar les figures que representaven el temps, i els grans medallons al·legòrics a les exploracions americanes, el continent on el seu propietari s'havia enriquit. Em va remarcar els símbols matemàtics que hi ha en diversos punts de la façana, compassos, escaires, la dalla de la mort. Jo i Monsieur Leblanc el vàrem acompanyar en una curta passejada sota els porxos, un cop vam haver enviat els mossos amb el nostre equipatge. Al cap d'una estona, em va dir:

—Us vull ensenyar una cosa, Tomàs… —i va treure un sobre de la seva butxaca—. Tinc una carta per a don Josep d'un professor meu que em recomana, don Práxedes Mateo Sagasta... Sembla ser que els dos són companys d'una lògia masònica…

I em vaig sorprendre de sentir-lo esmentar el món de les societats secretes, així, de cop i sense avisar i parlant amb un desconegut, però Ildefons Cerdà és així, vós ho sabeu bé, s'obre als altres sense excessiva prudència.

Ens va interrompre el crit de Monsieur Leblanc, que havia reconegut algú uns portals més enllà, algú que sorgia d'entre els soldats que hi havia al fons de la plaça. Cerdà i jo ens vàrem adonar que al voltant de la fonda de les Set Portes hi havia uns homes que estenien uns tubs i assenyalaven uns fanals nous penjats de les façanes, com si estiguessin fent proves. Leblanc s'havia dirigit cap a un individu vestit amb armilla i que duia les bótes plenes de fang, i el va saludar efusivament. El personatge gesticulava des d'un angle dels porxos, i diversos operaris que l'obeïen com soldats es varen situar a prop de les cases i varen aixecar els encenedors fins als estranys fanals que cap de nosaltres no havia vist mai.

—Quan vostè digui, Monsieur Lebon

I aleshores l'individu va assentir amb el cap i, de sobte, amb un esclat inesperat i rotund, com si la màgia s'hagués apoderat de nosaltres i dels qui ens voltaven, una llum brillant i intensa, blanca com cap altra de les que havíem pogut veure o somniar, va il·luminar les cases, els arbres i les persones. Les tenebres varen ser vençudes. Enmig de les exclamacions i dels aplaudiments dels pocs que érem a la plaça, la llum dels fanals de gas ens embolcallà i es va estendre com una marea pels racons i les cantonades del Pla de Palau, pujà cap a les cornises, abraçà les estàtues i la nit desaparegué, i els colors tornaren a definir-se com per encanteri enmig d'una il·lusió meravellosa, mentre els objectes prenien forma i les baionetes dels soldats brillaven com una amenaça. Ildefons Cerdà es va aturar, es va treure el barret, va obrir els braços donant-me un fort cop a l'esquena i exclamà extasiat

—Vet aquí el progrés!!…

[…]

DE LA SEGONA PART

En aquest ambient espès de la ciutat la calor ens aixafa més que mai, ens cau al damunt la xafogor horrorosa de Barcelona embotint els nostres sentits i buidant-nos l'enteniment. En aquesta ciutat no es pot viure. Tots els racons són plens de gent i no es pot donar un pas sense ensopegar amb una multitud angoixant. La mala olor dels carrers, plens d'escombraries i d'aigües estanques que es podreixen a l'aire lliure, ens recorda constantment que la disenteria s'escampa pels barris i que es parla d'alguns casos de còlera que els veïns atribueixen a un veler de Xipre. O potser és la inquietud i la incertesa, la ira d'uns quants, allò que fa que la calor sigui especialment severa. I els rumors. Els rumors que circulen pertot, que surten dels mercats i tomben les cantonades, passen per entre les fileres de carros que atapeeixen els carrers; fets de paraules encadenades a mitja veu pugen escales per on juga la mainada, s'endinsen en cases i botigues, en tavernes i palaus i, quan penetren per les orelles dels ciutadans, deixen tothom exhaust. Des de meu cabriolé, mentre surto a buscar la brisa a l'Esplanada o al Passeig de Gràcia (al Criadero hi ha un racó que us recomano on fan les millors llimonades per tallar la set, però què us he d'explicar, a vós us les porten els criats a les terrasses del mas de Sarrià…) veig la gent refugiada sota els arcs de pedra o sota els tendals de les parades de qualsevol mercat; a vegades els veïns posen unes quantes cadires dins dels cancells per protegir-se del sol que cau a plom. En aquests dies d'estiu ardent l'aire sembla haver desaparegut de la faç de la Terra, els vaixells amb prou feines hissen les veles per sortir del port, i tot allò que veig ha agafat una mena d'alentiment estrany, com si tothom esperés canvis sense moure's, per por de ser vist.

En realitat, no tots es mostren tan passius com la gent que omple els carrers o respira pesadament dins dels ruscs d'abelles que són les cases de Barcelona: hi ha gent que sembla ignorar la calor i es reuneix en diverses societats secretes, que a hores d'ara, amb les condicions del govern que tenim, són l'única sortida per als esperits lliures. Les dels maçons són força interessants, però s'hi fa difícil assistir si no acceptes el ritus iniciàtic del tauler de dames. Les dels socialistes i republicans són més animades. Acostumo a anar a alguna d'aquestes trobades, no tant perquè cregui en les seves utopies de ciutadans lliures o de fraternitat universal (la injustícia ja fa tant que dura que forma part de nosaltres), sinó simplement per distreure'm una mica del meu avorriment consolar. Ja sé que em direu que sóc imprudent i no m'hauria de barrejar amb aquesta mena de gent, però només em puc disculpar dient que la meva tendència a complicar-me la vida és proporcional al conservadorisme de la vostra condició de noble que viu de renda.

He anat doncs a reunions com les que organitza la gent del nou diari El Popular, que es troben al Cafè Nou o al Cafè del Teatre, al costat del Teatre Principal. Les dirigeix sovint el doctor Monlau, una eminència en els estudis del cervell que és deixeble de don Marià Cubí, i a més catedràtic en història i literatura als Estudis Generals. És un home tan actiu que sembla tenir el do de la ubiqüitat, ja que també es presenta a les reunions del Partit Demòcrata que es fan al Cafè dels Miralls i, últimament, al Cafè del Liceu. Aquest últim cafè no el coneixeu: és a dins de l'antic convent de Montsió, i forma part d'un nou teatre de la Fundació del Liceu Filharmònic que diuen que està plantant cara al Teatre Principal en qüestions de música i òpera. Hi va tanta gent que l'arquitecte Garriga i Roca ha rebut l'encàrrec de projectar un teatre més gran a la Rambla, a la cantonada amb el carrer de Sant Pau.

Venir a aquestes trobades seria per a vós una immersió accelerada en la realitat de Barcelona. Tot és ple d'exaltats que criden i s'agiten mentre procuren arreglar el món. La seva vehemència ja ha provocat un parell de conflictes amb els amos del local. La gent que surt del teatre s'espanta, els veïns s'emprenyen quan els tertulians es posen a cantar l'Himne de Riego, la Faràndola o La Campana.

—Companys, calma, o despertareu els pobres obrers, aquests jornalers que dormen amuntegats als soterranis, en habitacions insalubres i sense ventilar que el govern permet i nosaltres volem eradicar per sempre —crida el doctor Monlau provant de posar pau abans que sigui massa tard. Però la gent ja s'ha embalat i comença a blasmar contra les quintes, contra els impostos i els consums.

— …Però quins soterranis i habitacions insalubres dieu, doctor, això és la Rambla i aquí hi viu gent de fortuna!

I aleshores Felip Monlau li explica que és un ingenu, i que els palaus també són plens de criades, de mossos i d'expòsits acollits per treballar per quatre cèntims o per una engruna de pa. I que aquesta gent també té dret a dormir, confinada com està en quartos foscos als soterranis, a les golfes o, amb molta sort, al fons de les eixides. «És terrible», diu el doctor, «es passen el dia respirant l'aire que surt de les fosses sèptiques o dels patis on s'acumulen residus de tota mena…» Allà malviuen ells i les criatures legítimes o il·legítimes que Déu (o algú altre de la casa) els envia per a major desgràcia, amén.

[…]

DE LA SEGONA PART

—M'acaben de comunicar que han trobat el barber mort, prop de Can Tudis, a la vora del Torrent de Nou Arroves; tots coneixeu aquells arbres de la riba que semblen esquelets acabats en punxes, el lloc que alguns en diuen la riba dels ossos. Allà s'ha penjat amb el cinturó, i quan l'han trobat ja era com una bossa de cuiro… No entenc perquè s'ha suïcidat, aquest home. És ridícul, llevar-se la vida. És tan absurd, que fins i tot els capellans no el deixaran enterrar dins del cementiri, per por que faci el ridícul al costat dels morts normals… I, a més, aquest home hauria d'haver estat lliurat a la justícia. Els homes de lleis sí que sabrien què fer amb ell… La justícia sempre té previst què cal fer amb un home que ha errat, que ha mort el masover que em servia tan bé des de feia trenta anys. Ara el masover no tornarà, i tampoc podem reviure, per castigar-lo als ulls de tots, l'assassí que s'ha penjat de les branques que semblen ossos despullats de carn… És estranya, la vida. Segurament, el barber s'ha sentit aclaparat per aquesta llum de lluna que avui ens embolcalla. És una llum terrible, fa de mal mirar, no creieu que és una llum de mals presagis?… O potser l'ha tornat boig aquesta calor que desencamina fins i tot les aus nocturnes. El maleït barber devia anar camí de la Sauva Negra quan ha vist els esquelets a prop del riu i aleshores, atabalat per la calor i per la llum, s'ha quedat per sempre a fer-los companyia… Hi va haver un temps en què jo vaig veure homes com ell que també es penjaven dels arbres amb les lianes que hi trobaven. Embogien amb les febres de la malària que portaven des de Panamà, i aleshores s'anaven morint un per un, ja fos perquè cedien a la cremor que els devorava les entranyes, o perquè s'abandonaven a la cremor que els corsecava l'ànima; i aleshores els seus colls s'esquinçaven sota el pes brutal del cos que penjava de sobte, quan ells es llançaven al buit posseïts pel dimoni… Però, és clar, aquells eren homes sense senderi: ballaven nus de nit a prop del foc, donaven cops contra el terra mentre cantaven sons impossibles i parlaven llengües estranyes, que semblaven crits d'animals salvatges… En Fonset es pensa que va ser en aquell viatge quan vaig fer la meva fortuna, però com sempre, està equivocat. Què en sabrà ell de la vida… En aquella expedició al Perú més aviat ho vaig perdre tot. Tots els negres que portava, extraviats com bestioles enmig de la selva, varen anar desapareixent un rere l'altre en el decurs del camí inacabable cap al sud. Tots els qui morien eren homes febles, més aviat eren bèsties sortides dels ermots de l'est de l'Àfrica que creien en esperits i tenien por de les seves mateixes ombres. Eren com plantes arrencades d'una terra argilosa que algú havia desfullat al mercat de Zanzíbar, i a les Antilles ja no eren capaços d'arrelar altra vegada. Cada vespre, jo feia que els expliquessin històries sobre el lloc on anaven, volia que els descrivissin les planes de l'Urubamba on els conreus creixen gairebé sense esforç de l'home i els ramats pasturen tranquils a recer de les muntanyes. Amb aquelles històries pretenia que somniessin el seu futur, que estava lligat a la nostra riquesa. Si ens haguéssin fet rics els hauríem tractat bé, gairebé com nosaltres mateixos… Però aquells animalets sorgits de la sabana amb prou feines podien somniar. No eren veritables persones sinó criatures alienes a Déu, sense cap mena de valors ni criteris morals més enllà de menjar i reproduir-se. Ara ho veig, era la manca del temor de Déu allò que els feia penjar-se dels arbres, i de pas buscaven la meva ruïna… El meu fill es pensa que vaig vendre aquells homes per diners, però no en té ni idea: els seus cossos es varen quedar estesos dins de la foscor de la selva de Panamà o enmig de la pols dels barrancs d'Ayacucho, sense que en poguéssim treure cap profit. Va ser el dimoni qui se'ls emportà… Els diners els vaig fer més tard, ja a Cuba. Eren els mateixos diners que fa pocs anys la seva mare li enviava d'amagat mentre ell era a Madrid, pensant que jo no ho sabia (jo, que no deixo moure una fulla del mas sense estar-ne assabentat), i també haurien estat diners de Cuba els cinc-cents duros que li va demanar al seu germà Josep per comprar-se roba, i que jo li vaig prohibir que li donés… El meu fill no és digne d'aquest nom. Ha fet servir aquests diners menyspreant-ne l'origen i ha renegat dels avantpassats de la família. Per a ell només és important desobeir el seu pare i fer la seva santa voluntat… Sempre ha estat així i sempre ho serà… Va haver-hi un moment que va semblar posseït pel diable, i va marxar a Madrid sense fer cas del que li dèiem, com si els pares no existissin i s'avergonyís de nosaltres, com si fóssim un moble vell que calia deixar llençar o cremar a la foguera. Doncs bé, el que era el meu fill ja ha fet la seva santa voluntat, però almenys que no vulgui donar lliçons als qui vam treballar per engrandir les colònies americanes. Perquè nosaltres vam fer créixer el comerç i les plantacions d'aquell racó d'Espanya, les propietats i les hisendes, ens guanyàvem a pols les monedes d'or amb què vam fer ric aquest país que us acull, vosaltres que mengeu calent cada dia quan nosaltres passàvem gana, vosaltres voltats de fàbriques mentre nosaltres maldàvem enmig de la selva a força de suor i llàgrimes, perquè hi va haver un temps, sí, hi va haver un temps, quan érem joves, que la nostra lluita amb la natura la guanyàvem a cops de matxet, i no pas com ara, que els nostres fills viuen com uns ganduls i només es dediquen a llegir llibres.

(Fragments de A terra les muralles!. Barcelona: Angle, 2012)