Apoteòtic però no despòtic, líder dels mortals que viuen al seu voltant, segur d'ell mateix i etern desconfiat, magnànim a la manera dels prínceps antics, ferm negociador, orador subtil, devorador del poder a mans plenes (amb el qual gaudeix de sotmetre i humiliar les persones sense temor a la llei), mentider a dosis controlades, psicòleg astut capaç d'endevinar el seu adversari a la primera mirada, conservador de darrera hora per amagar les tendències feixistes (cada cop més convençut que la violència és l'última manera d'imposar les conviccions de la majoria), cínic i sense ideals, dotat d'una intuïció perfecta per olorar d'on ve el vent, home sense vicis, àngel del consens i diable de la intriga, Ciceró de l'oratòria, dirigent de la Democràcia Cristiana protegit amb la tranquil·litat d'apostar a cavall guanyador (ell que viu obsessionat per manar damunt dels altres) el dottore, Angelo Farnese va avançar amb passos greus des del seu cotxe oficial de color negre fins a la tarima amb micròfon parada per a ell al gran vestíbul

—Ah, malaurat Marco Amato

va exclamar alçant el cap abans de pujar al taulat on ell sabia que avorriria tothom amb el seu discurs: el ministre va fingir una expressió d'interès per l’obra de l'arquitecte recentment traspassat molt adequada per fer front a la gernació de periodistes, fotògrafs i càmeres de la televisió que li escrutaven els plecs més ocults del rostre, va mirar atentament la barreja de columnes corínties i finestrals de ferro galvanitzat, els inefables murs de maó travessats per vetes de rajola blanca, les boles de formigó, els arquitraus guerxos, els paraments convergents, i va sentir que alguna cosa en el seu interior s’estremia amb disgust (era aquell tremolor la constatació de l'existència de l'ànima?), però com de costum va conservar el rostre immutable, cobert amb la màscara de l'interès per les coses que el voltaven, malgrat que el seu interior pugnava per trair-lo perquè fins feia poc era el degà dels arquitectes de Roma (això no es podia oblidar) i era clar que una mica de bon gust encara el conservava. Li calia, però, desfer-se'n ben aviat: ara les coses havien canviat, havia estat nomenat ministre i es devia més al poder que no a l'estètica, al pragmatisme i no a les utopies. Els problemes d'Itàlia eren greus, pensà en un d'aquells moments de lucidesa que el caracteritzaven

—Ciao, com esteu, què hi ha de nou?

mentre repartia, amb braç equànime, salutacions als convidats que s'anaven creuant amb ell a mesura que avançava pel vestíbul, recordant gairebé tothom pel seu nom i fent honor així a la seva fama de memòria prodigiosa. De sobte, el príncep va veure la figura encorbada de Silvio Müller, que l'esperava al costat del podi. Barrinant a cent per hora, va meditar inquiet que per primera vegada ja no tenia un arquitecte de tanta confiança com Marco Amato al seu costat, un home de qui coneixia què volia, lleial per interès (millor que no pas fidel) i que entenia les coses a la primera, fet que evitava al dottore els freqüents atacs d'ira que en tan mal lloc el deixaven. A Silvio, en canvi, el coneixia poc (va pensar mentre el mirava de dret als ulls i encaixava la seva mà), de fet fins i tot se'n malfiava, però això era ben bé una intuïció sense fonaments. Així és la vida, avui hi som i demà ja no hi som, va pensar Angelo Farnese evocant Marco Amato mentre pujava al podi, mentre escombrava amb la mirada tots i cadascun dels presents, donava uns copets de prova al micròfon traïdor i desplegava un paper que duia guardat a la butxaca de l'infern

—Buongiorno, senyores i senyors, siguin tots benvinguts a la cerimònia d'inauguració de l'hospital de Viterbo... Ja he dit abans a la premsa que penso que aquest edifici és un dels millors projectes dels últims temps de Marco Amato, el nostre estimat arquitecte, el pare de la pàtria, una obra que en tot cas demostra que el seu autor es va recuperar d'una sequera creativa que molts maliciosament li atribuïen, uns anys de sequera censurables per a alguns…, com si el creador no tingués també dret al repòs, com si no pogués disposar del seu setè dia, fer una aturada en el camí per observar la seva obra i per decidir nous camins… Sobretot després d'obsequiar-nos amb obres mestres com la famosa Casa Romana a la Campània o aquell cim del racionalisme que són els prismes de cristall de la Banca Giove de Milà. L'obra que avui inaugurem, aquest magnífic hospital per als ciutadans de Viterbo i de la seva contrada, jo diria que és un prodigi del sentit comú, és la concreció de la idea d'acolliment al malalt en un espai transparent, un espai fet com de vidre obert al camp, als suaus turons del Laci, a la vida, doncs. Perquè és de sentit comú que el malalt s'ha de reconciliar amb la vida a través de la natura, a través dels llargs i amples finestrals oberts a l'horitzó, on els pacients senten en tot el seu cos la promesa de la salut que han de recuperar, la cosa més important per a ells; crec que hom sent realment l'espai gairebé sense posar-hi la vista, no cal ni mirar, sinó tan sols sentir, heus aquí la meravellosa sorpresa i gratificació de crear, de trobar-se amb una idea que abans no existia i que ha esdevingut objecte concret, en fi, em permeten que els parli ara com arquitecte i no com a ministre

i va fer un gest en l'aire amb el braç dret com volent indicar aquí tens el que vull dir, però tot d'una (com si el fet d'haver pronunciat la paraula «ministre» l'hagués tornat a una realitat feta de deures i responsabilitats encara no assumides) el gest es va avortar i aquella fou l'única concessió a l'entreteniment, ja que des d'aleshores va continuar llegint les notes del seu paper sense gaire entusiasme, aquella era una inauguració rutinària, i el seu càrrec flamant, a còpia de discursos, probablement l'havia desposseït de l'apassionament amb què ens havia parlat al Grand Hotel de la plaça Essedra tan sols unes setmanes enrere

—No m'ho p... p... puc creure, està repetint el discurs del premi Bramante

va dir Paris Martini, però no era del tot cert que Angelo Farnese es repetís, perquè la segona part del discurs s'endinsà en un vademècum de les obres que el seu ministeri estava duent a terme per tot Itàlia, però aquesta part Paris Martini ja no la va voler escoltar, perquè el vaig veure allunyar-se del grup de convidats per anar a prendre una copa abans d'hora. No obstant, ja quedava ben poc per acabar: uns minuts després Angelo Farnese va doblegar el paper que portava, el va introduir novament a la butxaca

—...en fi, deixem que parli la seva obra

i va concloure finalment aquell gest del braç tot descrivint un semicercle; a continuació va fer una pausa i es va veure rodejat de seguida per un núvol de servils, per un crepitar de flaixos i per una confusió de preguntes, va fer un intent d'avançar amb gest perdonavides i s'aturà en sec quan un periodista maldestre li va encastar la carxofa d'un micròfon al mig de la boca

—Ah, la televisió

guanyant temps i pensant a cent per hora el que li podia preguntar aquell imbècil, Angelo Farnese es va acariciar la barbeta exquisidament retallada i va fer veure que dubtava on posar-se. Ah, la televisió, havia dit amb candidesa innocent, tot i que estava desitjant trobar-se'ls des de feia un parell de dies. Comprensiu davant l'esforçada tasca dels xicots de la premsa, va suggerir si no seria més còmode per als nois de la càmera que enregistressin les seves declaracions a l'auditori. No hi fa res, aquí mateix va bé, li va dir el realitzador, i llavors Farnese va insistir de posar-se almenys davant de la placa de la inauguració amb el nom del cap del govern de la República a qui representava, el nom ben gran i amb lletres daurades

—Genius loci, amic meu

mormolà de manera imperceptible, i va seguir rondinant al seu interior fins que, en il·luminar-se el pilot de la càmera el seu rostre va sofrir una transformació prodigiosa i passà de l'expressió neutra d'un jugador de pòquer a un gest paradigma d'honradesa i eficiència: modest patrici, humil senador romà preparat per respondre les preguntes del poble com si fossin els afers més interessants del món i en ells li anés la vida. Mentre contestava amb frases breus i sintètiques, hàbilment adaptades a les exigències d’immediatesa i concisió que el mitjà requereix, el cervell d'Angelo Farnese processava ràpidament els inputs de l’imbècil i els transformava, els donava la volta i els encaminava cap a allò que havia meditat la nit abans, capcinejant mentre llegia un llibre avorrit o relaxat al vàter (ell confessava obertament que era allà on li venien les millors idees) en el moment de l'expulsió dels residus, com si l'alliberament d'impureses li esbandís les neurones. Només un detall inquietant pertorbava la seva exposició i encenia dins la seva ment un llumet vermell d’alarma que agitava el seu còrtex amb frenesí: l'imbècil no li havia preguntat encara sobre els problemes que havia tingut l'hospital fins a ser inaugurat, semblava mentida que un periodista fos tan incompetent i no burxés sobre la qüestió. «Li deuen haver donat el carnet a una tómbola de la Festa dell'Unità», va pensar amb enuig, procurant que la ràbia no emergís al rostre enfocat per l'ull de vidre que tot ho veu, el seu rostre angelical i honest del qual controlava fins el darrer múscul. Aleshores l'incompetent va continuar amb una pregunta tòpica sobre les millores tecnològiques de la medicina moderna, i sobre si es preveia una gran afluència de malalts en els propers mesos, en fi, un seguit de bajanades, moment que el ministre Farnese va aprofitar per escombrar cap a casa

—...el problema, estimat Morelli, és que de pacients n'hi haurà sempre massa malgrat els esforços del nostre govern per construir hospitals... El país va endavant, però en fi, ja sap les dificultats que tenim amb els immigrants, la pressió que els estrangers estan provocant sobre els serveis públics d'Itàlia

va dir aprofitant l'avinentesa per matar d’un tret dos pardals: mostrar la mà dura que molts reclamaven amb els immigrants i amagar el fet que tota una ala de l'hospital no s'havia pogut inaugurar per manca de fons. I es va aturar perquè la càmera captés en tota la seva intensitat l'expressió de preocupació que entristia els seus ulls i li ombrejava molt endins allò que devia ser l'ànima

—...si no fem alguna cosa amb les fronteres, els immigrants acabaran per treure'ns de casa

va dir amb rotunditat tot pensant que almenys ja els havia donat un titular per a les notícies de la nit..., i era tan cansat haver-los de donar la feina feta. Ah, l'entrevista començava a anar bé, ara ja només faltava que el periodista gosés anar una mica més enllà i plantegés la qüestió que ell estava esperant; aleshores, com si li hagués endevinat el pensament (un fet altament improbable, perquè el seu pensament era volgudament erràtic i no es podia preveure), el periodista va preguntar per fi com era que gairebé la meitat de l'hospital encara no s'havia posat en servei. «Ci siamo arrivati, coglioni», va pensar el ministre

—Bé..., aquest és un afer molt puntual que no s'ha de treure del seu context, hi ha hagut una sèrie de problemes constructius que han aconsellat millorar l'estructura de l'ala nord..., però amb això no vull dir —va afegir ràpidament avançant-se a l'imbècil que pretenia interrompre'l i per evitar a tota costa el temut tall del realitzador—, no vull pas dir que el projecte de l'hospital hagi tingut cap defecte sense solució

amb la satisfacció de comprovar que el caramel estava llançat i que el periodista s'hi abocava com una criatura: «Quins defectes?... Insinua que el projecte de l’estudi de Marco Amato és defectuós?... Quina relació té això amb la decadència de la seva arquitectura que alguns li atribueixen?... Està d'acord amb la gent de Viterbo que diu que l'edifici és un nyap?...» Ara ja només li calia exposar una defensa poc convençuda feta de tòpics com ara que l'estètica de l'hospital era una qüestió opinable, que no s'havia d'oblidar que Marco Amato havia estat un dels nostres grans arquitectes, etcètera, etcètera; i que en tot cas ell entenia perfectament que hi hagués ciutadans de Viterbo a qui no agradés l'edifici, a part que era inqüestionable que algunes solucions constructives del seu projecte potser estaven... certament...

—Mal resoltes

va intervenir el periodista inquiet, olorant l'exclusiva i ansiós per recollir el material i sortir disparat en direcció als estudis

—Ho ha dit vostè i no pas jo, amic Morelli; en qualsevol cas aquestes propostes projectuals difícils de construir ens han impedit que finalment poguéssim posar en servei tot l'hospital com hauria estat el nostre desig, però des d'aquí vull anunciar a la ciutat de Viterbo i a la seva comarca que no s'han de preocupar perquè el nostre govern hi segueix treballant a fons

reblà finalment amb la seguretat que el peix havia quedat enganxat a l'esquer. Angelo Farnese es va apartar de la visió de la càmera i amb la relaxació que li produïa sortir del camp recordà per un instant fugisser (massa breu per ser tingut en compte com a producte de l'ànima) que ell havia estat un mecenes per a Marco Amato, sí, es podia dir que va ser ell qui el va promoure com a arquitecte estrella i qui el va introduir en l'endogàmia de la Democràcia Cristiana, qui, conscient de la vàlua d'aquell xicot ambiciós (no en va Farnese era d'aquells que apostaven sempre a cavall guanyador), li va aconseguir una cadira a la llotja romana de l'intercanvi de favors. Tanmateix, tot plegat semblava tan lluny... Ara Marco Amato havia mort i podia servir perfectament de cap de turc, a qui importava?: al capdavall, als morts se'ls toleren coses que als vius no els consentirien

—Ah, el postmodernisme

va dir amb actitud angèlica, amb elegància farnesiana, fent veure que mirava els amplis espais que s'obrien al seu voltant mentre seguia saludant coneguts o desconeguts (com si fossin coneguts) camí de l'ascensor que conduïa als pisos de dalt, allà on hi havia la sala de juntes on havia de signar en el llibre d'honor en nom del cap de govern.

(Del capítol cinquè de Tan lluny de Roma. Barcelona: Angle, 2007)