El dia que va conèixer l'Anna, recorda en Barné, era un dia lluminós, un d'aquells dies d'hivern que s'ha girat vent i el vent et deixa veure un cel blau intens i una atmosfera com de cristall. Fins i tot el lloc on varen anar a trobar-la, un polígon industrial dels suburbis sorollós i tronat, aquell dia semblava refulgir en totes les seves gammes de gris, com si s'hagués preparat per rebre'ls amb els seus millors matisos.

En Barné hi havia anat amb remordiments i una mica a contracor, recorda. A l'hora de dinar li havia dit al seu pare que aquella tarda sortiria a fer un tomb amb el cotxe, i el seu pare li va dir: em sembla molt bé, fill, ja t'he dit moltes vegades que et convé sortir i distreure't, i encara crec que hauries de sortir més amb els teus amics, però en fi, almenys surt, encara que vagis sol... i on aniràs avui, si es pot saber?. I ell va respondre tot d'una: no vaig sol, pare, vaig amb en Cèsar, i anirem al mar a veure les gavines, ja saps que m'agrada. El seu pare va semblar una mica sorprès, el va mirar de reüll i es mantingué en silenci, com si de sobte s'enfonsés en el passat, i el record el destorbés. Per la seva banda, en Barné es va adonar que no sabia per què havia mentit sobre una cosa tan trivial; i el pitjor va ser que quan el seu germà Nicolau li va preguntar més tard ell va respondre el mateix, també sense pensar-s'ho dues vegades: ens n'anirem a fer un tomb a prop del mar. Sense entendre encara la raó, com si un impuls irrefrenable l'obligués a mentir. Segurament també aquelles mentides les hauria d'entendre més endavant.

En tot cas, quan es va trobar amb l'Anna els pocs remordiments que tenia de cop i volta es varen esvair: recorda en Barné que davant seu va aparèixer una noia preciosa, la mena de noia amb qui un xicot com ell hauria somniat sortir. Aquell dia duia una roba de treball bruta que no l'afavoria gaire, i no obstant, ell va quedar encisat per uns llavis gruixuts, un cos delicat però rotund i uns ulls foscos que el miraven de dret, escrutant-lo. La mirada de l'Anna, a més, li recordà la mirada de la seva mare: no sabia perquè exactament, però eren dues formes de mirar molt semblants, i els seus ulls també. Ella va acompanyar la seva mirada amb un somriure franc: en Cèsar m'ha parlat molt de tu, sigues benvingut, va dir, i de seguida l'ajudà a empènyer la cadira de rodes en direcció al magatzem.

El magatzem era una nau alta i plena de caixes de cartró. Moltes de les caixes vessaven i deixaven veure el seu contingut de roba, sabates i parament de la llar. Tot plegat inspirava una certa sensació de desordre. Mentre el guiava per l'interior, l'Anna no deixava de parlar amb entusiasme. Així li deia: tot això ho distribuïm diàriament entre els qui ho necessiten, sobretot roba i menjar, però el menjar el tenim a un altre lloc, és clar, està a unes cambres frigorífiques que ens deixen a una fàbrica de conserves. En aquest magatzem hi tenim només el material que no requereix una conservació especial... I en aquell moment, en veure la cara d'estranyesa que posava en Barné va afegir: suposo que en Cèsar ja te n'ha parlat, de les nostres activitats... De fet no n'hi havia parlat massa, en Cèsar. En sortir del Centre Broschian tan sols havia dit: l'Anna és la meva xicota i s'hi dedica, a això dels vells, i m'agradaria que tu la coneguessis. Es curiós, com passen les coses: amb aquelles simples paraules i una acceptació tàcita per part seva, en Barné s'havia començat a endinsar en un món que li era estrany: es trobava tot d'una, gairebé sense saber com, enmig d'un grup de gent que recollia roba i objectes per destinar-los als avis sense recursos. Havien aconseguit, amb molt d'esforç, segons que li explicaren, omplir aquell magatzem i tenir reserves per a tot l'any. L'associació estava formada per moltes persones, explicà l'Anna, però tan sols una dotzena hi treballaven de forma regular; anant a buscar roba casa per casa, emmagatzemant-la, repartint-la als vells; la resta s'hi deixaven caure quan podien. En Barné va escrutar els passadissos del magatzem i va veure mitja dotzena d'individus que traginaven caixes amunt i avall, omplien i buidaven prestatges i carregaven petits toros; li va semblar que la majoria eren gent jove. Tot plegat es veia difícil d’organitzar; i era l'Anna qui semblava estar-ne al front.

Aquell era realment un món estrany, pensà en Barné mentre mirava enlaire les fileres de caixes i més caixes que s'apilonaven fins el sostre. A casa seva, una llar confortable dels barris alts de la ciutat on mai no hi havia faltat res que ell pogués recordar, les activitats altruistes eren considerades gairebé com una excentricitat: alguna vegada havia sentit dir al seu pare que allò eren afers per a gent ociosa. Recorda, concretament, que una vegada el seu pare va dir que la caritat no seria necessària si la gent tingués més ganes de treballar; el seu germà Nicolau, encara adolescent, assentia amb aires de suficiència. Llavors la seva mare va intervenir i el va acusar d'egoista: ets fred i no tens compassió, va dir amb gest de menyspreu. I en Barné recorda que no l'havia vista mai tan enfadada. La mare semblava esquinçar-se per dins, en aquells temps, potser va ser aquell dia quan en Barné va entendre que l'habitual distància entre els seus pares s'havia convertit en un abisme.

Seguia pensant en tot plegat quan s'adonà que la seva cadira de rodes s'havia mogut corredor enllà, cap al fons del magatzem, mentre la xicota den Cèsar semblava tenir una veu preocupada pels mil problemes que s'amuntegaven. I també s'adonà que en un moment concret l'Anna havia deixat d'empènyer i s'havia assegut davant seu, damunt d'una caixa de fusta vella, recorda en Barné. Va encendre una cigarreta, va creuar les cames i la caixa grinyolà sota el moviment de les seves cuixes. Ella va fitar en Barné, ell li va tornar la mirada, i novament s'estremí veient en aquells ulls la mirada de la seva mare. Era sorprenent com dues persones de físics tan diferents, fins i tot de rostres tan diferents, podien mirar de la mateixa manera. Escolta, Barné, va dir ella lentament, no voldria que pensessis que ens aprofitem de tu, però tenim un petit problema. Veuràs... per raons que no venen al cas, ens ha fallat un paio que ens deixava una furgoneta per aquesta setmana, i avui mateix hem d'anar a fer una ruta per visitar tres vells. T'asseguro que són gent que no pot esperar: tots tres han estat abandonats per la família, viuen sols i depenen completament de nosaltres. Dos d'ells viuen en pisos alts sense ascensor, de manera que amb prou feines surten al carrer; un d'ells a sobre es va trencar el fèmur i ha de fer exercicis de recuperació; i la tercera és una dona que pateix d'Alzheimer…. Bé vaja, tot un panorama. Resumint, i per anar al gra, ens faries un gran favor si poguéssim fer servir el teu cotxe avui per fer aquesta ruta. L'Anna va abaixar la mirada, es va bellugar, nerviosa, i la caixa va grinyolar novament. El teu cotxe és gran, hi cabem tots i a sobre podríem enquibir uns paquets que hem de portar a un altre lloc, va dir amb to d'excusa, fins i tot podries venir tu també. En fi, t'asseguro que això no estava preparat abans que vinguessis, tens tot el dret a negar-t'hi.

La caixa de fusta seguia grinyolant i en Barné es va tornar a sentir estrany dins d'aquell magatzem, envoltat de roba vella apilonada en prestatges alts. Ara ja no era a casa seva, aquella casa voltada de jardins d'un barri benestant, veient el futbol a la televisió o mirant el carrer sense res a fer. Ara era en un anònim polígon industrial dels suburbis, i allà hi havia gent que es bellugava per raons desconegudes. En certa manera hauria volgut respondre que allò no anava amb ell, que ell era tan sols un pobre noi amb problemes a les cames i que prou feina tenia amb sortir-se'n per si mateix. I que si a sobre el seu pare se n'assabentava li cauria un paquet. Hauria volgut negar-s'hi, a la petició de l'Anna, però en canvi va dir que sí, va sentir la seva veu dient que sí mentre ell mateix es preguntava per què. Potser perquè era un individu sol que volia trencar amb el seu avorriment, potser era simple curiositat per entrar en un món divers: al cap i a la fi només li demanaven una col·laboració passatgera. O tan sols li passava que era incapaç de renunciar a la presència d'aquells ulls foscos, aquells ulls que el miraven amb un esguard familiar i que el retornaven als temps boirosos de la seva felicitat.

Molt més tard, quan l'Anna i en Cèsar varen haver omplert el Mercedes, en Barné es va instal·lar en un dels costats, mig recolzat entre dos paquets de roba. En sortir del recinte del magatzem, va veure que el cel seguia sent de cristall i que el vent tornava a batre els carrers i a sacsejar els arbres. També ell se sentia una mica agitat, recorda en Barné.

(Del capítol tercer de Recorda en Barné. Barcelona: Eumo, 1999)