Josafat és una peça mestra de la narrativa decadentista articulada entorn d'un personatge simbòlic, el gegantí Josafat, campaner de migrada intel·ligència que vol una relació eròtica recurrent i malaltissa amb una prostituta (Fineta) dins l'església de Santa Maria (catedral de Girona). La dualitat i la contradicció presideixen aquesta breu novel·la, on s'enfronten el camp i la ciutat, el vici i la virtut, i, en última instància, el Bé i el Mal. Els símbols (flabiol, esparvers, pluja, torres, escala de cargol. etc.) i els camps semàntics (del món pagà, de l'àmbit zoològic, etc.) suggereixen el clima estrany i efectista del relat. L'espai sagrat que embolcalla les escenes lúbriques crea un ambient de profanació i sacrilegi en la millor línia del decadentisme europeu i la prosa refinada confegida amb imatges, adjectius i una recercada llengua mascla aconsegueixen un cúmul de sensacions reveladores de la realitat.

* * *

Josafat, de personalitat no evolutiva però sí progressivament matisada, esdevé el símbol de l'artista modernista, incomprès i aïllat en la seva torre d'ivori —el campanar de l'església— des d'on contempla el seu paradís perdut —el poblet on va créixer— i acaba dedicat, perduda ja la raó i alliberat de tota angoixa, a la creació artística, la música primitiva del flabiol, portadora de les essències de la terra, de la veritat. És un personatge polièdric, amb múltiples valors simbòlics: és la Bèstia que atrapa la Bella, atreta per la violència —essència de la femme fatale—, però també és un fanàtic de la religió determinat per la repressió educativa i per l'ambient. La follia el venç en no poder suportar la múltiple tensió que signifiquen les pròpies passions, la vigilància del estament eclesiàstic i de la societat, l'esclavatge a què el sotmet Fineta amb la seva constant embranzida i el record enyorat de l'adolescència feliç, en què hauria pogut canalitzar normalment l'impuls sexual.

Com en tota novel·la modernista l'individu, inadaptat al món, s'enfronta amb les forces de la Natura -la pulsió de l'instint- i en sortir-ne perdedor es destrueix. Josafat supera amb els seu exquisit simbolisme els plantejaments naturalistes que també s'hi palesen i afegeix una romàntica pinzellada de rousseaunisme en idealitzar la natura en estat salvatge i l'home primari i feliç, que l'habita abans de perdre's en el pou sense fons de la ciutat.

(Montserrat Corretger. "El Modernisme", dins de Breu història de la literatura catalana. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1998)