"—En la seua dilatada coneixença, les circumstàncies i la sintonia d'idees els menaren per un mateix camí. Fuster, prodigant-se com a escriptor, i vostè, des de plataformes cíviques i socials, els dos tenen en comú haver sigut fervents defensors d'una causa, que ha acabat diluint-se en el menfotisme i en el folklorisme caduc. Després de tants anys d'anar a contracorrent, no és desencoratjador?
—Molt més encara: jo diria frustrant. Tant d'esforç i tantes esperances balafiades, i ara haver d'aguantar els capricis d'uns senyors que ni saben parlar valencià ni fan res perquè aquest assolesca unes mínimes quotes de dignitat. Per més que ho intente, no puc perdonar la mala fel de la dreta d'aquest País en voler esborrar per complet les nostres senyes d'identitat. Ells ho han tingut sempre molt clar, tant quan han manat per les armes com quan ho han fet democràticament. Abans i ara, el seu objectiu ha sigut desbaratar l'entesa entre els corrents culturals i polítics que no miren primer a Madrid i després, també. Com que són analfabets en la nostra llengua i de cultura en tenen més aviat poca, l'únic que els ha preocupat ha sigut que els valencians continuem cantant noves glòries a Espanya per a tenir-nos ben domesticats. Que la nostra llengua haja donat en aquest segle poetes, assagistes, gramàtics, lexicòlegs o humanistes de primera línia, això els cau garres avall.

—Amb el distanciament del temps, creu que la seua llavor per la llengua ha servit per a alguna cosa més que per a evocar un episodi de clandestinitat?
—La veritat és que no ho sé. La meua ha sigut una actuació molt puntual i duta a terme en un lloc molt concret. Una altra cosa molt diferent és el conjunt del País i, sobretot, la capital. Si el que vols dir-me és si globalment actituds com la meua han contribuït a incrementar la consciència de poble, la meua resposta és que sí. Però només en part..., per què hem d'enganyar-nos? I, si no, vés per València o per qualsevol gran ciutat com Alzira, i hi veuràs que poca gent parla la llengua de Jaume I. No és que no la parlen, sinó que —i el que és més gros— no volen parlar-la.

—No li sembla exagerat dir això, després de totes les campanyes d'immersió lingüística, línies d'ensenyament en valencià, trobades i iniciatives a favor de la llengua que s'han posat en marxa des del començament de la dècada dels 80?
—Gens ni miqueta. Als meus 89 anys estic ja cansat de veure com s'han desaprofitat oportunitats històriques que ja no es tornaran a repetir. La pusil·lanimitat dels qui abans governaven a la plaça de Manises i la prepotència dels qui avui hi manen fan que m'avergonyesca de ser valencià. Ja no tinc edat perquè em conten romanços ni per a aguantar la cantinela de polítics oportunistes que busquen un grapat de vots. Si a aquests últims no els puc dir res, perquè estan més a prop del panotxo —amb tots els meus respectes envers aquesta varietat dialectal— que del que és el coneixement de la nostra llengua, no em puc estar de recriminar als socialistes que durant més de dotze anys no feren tot el que calia fer.

—Què és el que havien d'haver fet, segons vostè?
—Senzillament, el que demanava la societat. Jo no seré qui els lleve el mèrit d'haver fet una important tasca impulsant el valencià a l'ensenyament. Però, i el carrer? D'això, qui se n'ha ocupat? Ara no hi ha cap impediment perquè xiquets i grans aprenguen l'apostrofació, els pronoms febles i l'ampli ventall d'obres d'Ausiàs Marc, Fuster i Estellés; però què és el que passa amb l'ús de la llengua? La gent mai no troba l'ocasió per a utilitzar-la, tret de l'àmbit universitari i del món de la cultura i de les editorials. Quan passeges per València, encara et fa la sensació que som a les beceroles d'una incipient normalització lingüística que res fa preveure que quallarà. I si, a això, li afegeixes un vergonyós conflicte lingüístic —inventat pels qui tu i jo sabem—, el resultat no cal que te'l diga.

—Ara que trau el tema del conflicte, com veu el debat que es va produir al Consell Valencià de Cultura (CVC) el 1998, amb motiu de l'aprovació del famós dictamen?
—Com ho he de veure! Calamitós, així de clar! Feia temps que no presenciava un espectacle tan vergonyós. No calia que la Universitat ni els consellers del CVC amb un mínim de trellat hagueren entrat en el joc d'una dreta que ara vol anar de salvadora d'un conflicte que ella va propiciar. Zaplana li encomanà la tasca a un home de palla perquè hi posara pau. Després de nombrosos enfrontaments i reunions acalorades, els partits majoritaris arribaren a una espècie de pacto del pollo. Una sèrie de formulacions vagues i perifràstiques a l'hora d'anomenar la llengua i altres concessions van fer que el PP votarà a favor del dictamen. A continuació, s'aprovà la llei que tots sabem i es produí la presa de pèl que el PP féu al PSOE, en ajornar indefinidament la composició i constitució d'aquesta Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Crec que l'aleshores secretari general dels socialistes valencians, Joan Romero, va pecar d'ingenu davant una maniobra electoralista per a guanyar temps. Sabien que si aconseguien la majoria absoluta, la seua podria ser una posició de força en les negociacions. Una de les excuses en aquell moment fou la falta de flexibilitat per a compensar el conjunt de les forces. Xavier Casp, Josep Boronat i Leopoldo Peñarroja, tres primeres espases del secessionisme lingüístic, no volien quedar-se fora de la llista de candidats a formar part de l'AVL. Mentrestant, Zaplana deixava transcórrer el temps entre divagacions i especulacions.

—De tota manera, si aquesta és la panacea per a acabar amb les controvèrsies entorn de la llengua, no creu que els esforços hauran estat ben esmerçats?
—Jo ja ho firmaria, però l'experiència em demostra que en cap moment la dreta ha volgut resoldre res, sinó al contrari. Com que ara són ells els qui governen, els han entrat ganes de solucionar-ho tot, ni que siga de cara a la galeria. Ara que ells manen no volen que ningú es menege ni faça rebombori; i, per això, es vanaglorien de la seua bona voluntat. No em sorprèn gens. És la mostra més evident del cinisme dels qui han fet el que els ha vingut en gana i ara volen que tots estiguem quiets. Tot i això, sí que t'he de dir que jo sóc el primer interessat perquè siguem un país normal.

—Té esperances en un desenllaç positiu?
—Vull ser benpensant i esperar que tot es resolga de la millor manera possible, però, si em permets la llicència, un sisè sentit em diu que m'ho mire de reüll. Si ho vols comprovar, repassa les notícies aparegudes en premsa els últims anys i llegeix-ne alguns dels titulars. La censura de paraules, l'eradicació dels termes «català» i «País Valencià» dels llibres de text i el zel dels inspectors sobre els professors que no apliquen aquestes consignes n'han sigut tan sols unes mostres. A més, la marginació a què han sotmès editorials com Bromera, Tàndem o Tres i Quatre, així com la negativa a subvencionar revistes en valencià com El Temps, han sigut la nota dominant de l'acció de govern de don Eduardo Zaplana.

—Com valora aquestes actituds?
—Crec que són el producte d'una forma de governar sectària, que ha arribat fins i tot a posar tots els obstacles possibles perquè centres d'Educació Secundària com el de Castalla o Alcoi pogueren assumir la denominació d'Enric Valor o Ovidi Montllor, respectivament. Valor, perquè era president del Bloc, i Ovidi, perquè fou un cantant contestatari, cap dels dos eren sants de la seua devoció. Et comente aquests dos casos perquè són els més coneguts, però te'n podria contar molts més com el de l'exposició del Misteri d'Elx, que la Generalitat va dur fa dos anys a París. No sé si recordaràs que allà es va tornar a donar un espectacle lamentable davant tot Europa. Després d'estar tot a punt, es va manar que eliminaren de tots els plafons informatius les referències a l'origen de la llengua en què estava escrit el text del Misteri.

—Què em diu del polèmic homenatge a la Senyera, organitzat per la Federació Valenciana de Municipis i Províncies i celebrat al Magatzem de Ribera de Carcaixent el 3 d'octubre de l'any 1998?
—Fou vergonyós! Més que un acte institucional, allò acabà sent en realitat un acte del Partit Popular (PP). Feia poc més de mig any des que havia mort el líder d'Unió Valenciana, Vicent González Lizondo, i allò no era una altra cosa que una maniobra de Zaplana per a xuplar-se el vot dissident d'Unió Valenciana (UV), després de la crisi que venia arrossegant-se entre els partidaris de Lizondo i els del nou president Hèctor Villalba. L'alcalde de Carcaixent, Rafael Navarro, líder d'aquell sector fidel a Lizondo que se n'escindí i que es convertí en el partit Iniciativa de Progrés de la Comunitat Valenciana, fou el mòbil que motivà que el govern de Zaplana triara Carcaixent com a lloc ideal per a celebrar aquell muntatge, pensat i dirigit expressament per a captar el vot blaver amb vista a les eleccions autonòmiques de 1999. Apreciació que realment acabà confirmant-se amb la desaparició d'UV de les Corts i el triomf, amb majoria absoluta, del PP. Actes com el de Carcaixent, que es presentà amb l'excusa d'homenatjar la Senyera, deixen en evidència els qui només es recorden dels símbols i de la llengua per a donar-se importància i enaltir-se.

—Per què pensa això?
—Doncs, per la senzilla raó que aquella eixida de la Senyera violà un dels costums més arrelats dels nacionalistes de tota la vida, pel qual la Senyera mai no havia d'eixir de casa. El que els importava era fer-se la foto i demostrar una valenciania que ni la coneixen ni l'han sentida mai com a pròpia. En llegir als diaris que Casp havia sigut el mantenidor d'aquell acte i que les primeres files estaven copades solament per gent del PP, vaig pensar en una situació semblant a aquella que passà en dictadura, quan la Senyera hagué de viatjar gitada en un vagó de mercaderies per a representar el País Valencià en el desfile de la Victoria, juntament amb altres banderes de l'Estat que prengueren part en aquell homenatge de després de guerra celebrat a Madrid. En aquella ocasió es vulnerà un altre dels costums tradicionals, que deia que la Senyera no havia de passar sota un sostre ni inclinar-se davant ningú, i que és, precisament, el motiu pel qual la baixaven i la hissaven sense doblegar-la cada 9 d'Octubre des dels anys 20. Però, mira com són les coses: tant en aquell moment com en el cas de Carcaixent o més tard, en l'homenatge a l'Himne que se celebrà aquell mateix any 1998 a Albal, ningú dels qui avui militen en les files del blaverisme més fort no hi digueren res.

—Durant aquesta situació de persecució, creu que la resposta dels ensenyants i professionals de la llengua va ser l'adequada?
—Què vols que et diga? Crec que cadascú ha intentat fer el que li han deixat fer. Quan qui apreta és qui està dalt de tu, la reacció no és tot el contundent que caldria esperar. I és que qui governa sempre té uns mecanismes de coacció per fotre't i amargar-te la vida, per molta raó que tingues. Són nombrosos els entrebancs que dia a dia han d'esquivar professors, traductors o funcionaris en general a l'hora de fer el seu treball en valencià. Açò és el que realment em fa ser pessimista i el motiu pel qual dic que no es poden desaprofitar les oportunitats quan es presenten. Si els socialistes no s'hagueren quedat a mitges, a la millor ara no hauríem de lamentar tot el que hem hagut de passar durant els últims anys. Estaven massa temorosos d'una dreta arrogant i descarada que tirava foc i flama des del diari de Maria Consuelo Reyna. El temps ha demostrat que no calia ser tan respectuós amb els qui ens consideren terroristes i aliats de no se sap quina conjura pancatalanista. Ara ja no tant, però a penes fa un any, només havies d'obrir Las Provincias un dia qualsevol i recrear-te en les barbaritats que encara s'hi continuaven dient sense cap pudor. Manaven els seus —com encara ara—, però ells continuaven difamant i insultant com en els millors temps. Assenyalaven amb el dit i desacreditaven els qui per a ells eren suspectes de catalanistes.

—I què em diu del Grup d'Acció Valencianista (GAV)? Els seus dirigents i un grup d'exaltats van ser els qui tiraren ous i tomaques als integrants del Consell Valencià de Cultura el 13 de juliol del 1998, quan van aprovar el citat dictamen...
—Això és ja el súmmum de la burrera. Són els que jo sempre he conegut com a franquistes disfressats de fallera major. Espanyolistes que no volen que s'acabe l'enfrontament, perquè és la seua única raó de ser. El del pèl llepat, un tal Juan García Sentandreu, és qui s'encarrega d'exhibir allà on va el seu tarannà d'intolerant i agressiu, propis del feixisme més exaltat. Ell i la Maria Dolores García Broch abanderen el que és un reducte, que no en té prou amb el secessionisme provincià del Partit Popular i Unió Valenciana. Són les feres que un bon dia va alimentar la dreta i que ara vol domesticar sense massa èxit. Ells van ser els qui els ajudaren i ara els incomoden amb bretolades i actes d'incivisme com el del llançament d'ous i tomaques que m'apuntes. Jo ho vaig veure per televisió i quasi em pegà mal el sopar.

—No és estrany que encara s'impressione per esdeveniments com aquest, amb tot el que ha passat?
—Això seria el pitjor que em podria passar. Per molts anys que tingues i per moltes barbaritats que t'ocórreguen crec que un demòcrata mai no es pot acostumar a veure la intolerància i el poc coneixement com una cosa normal. Que diga que no em sorprenga, no vol dir que em semble un fet intranscedent o sense importància. És una cosa molt seriosa i que demostra que hi ha gent que no assumeix les regles d'un sistema de govern basat en la llibertat i en la sobirania popular. Quan això passa en una democràcia es diu que és un cas aïllat, però, si no s'hi posa fre, la intolerància pot deixar de ser una cosa de quatre gats i acabar estenent-se com una taca d'oli. La història està plena d'exemples així.

—Actituds com aquesta són comparables a les que vostè va viure en dictadura?
—Sense cap mena de dubte. Els temps són diferents, però sempre hi ha persones que volen imposar les seues idees. Creuen que estan en possessió de la veritat absoluta i mai no es paren a pensar per què l'altre parla o pensa d'una altra manera. «La meua llengua és la millor i no tinc per què parlar-ne cap altra ni deixar que els altres puguen viure tranquils». Aquest és, en resum, el seu plantejament. El mateix que s'evidencia en l'actitud de molta gent, que es creu normal i fa cara d'espantada quan et senten parlar en la nostra llengua. Ara que ho dius, em ve a la memòria una curiosa anècdota, que em va passar amb un guàrdia civil del meu poble ja fa molts anys. L'home, que no tenia més notorietat al poble que ser agent de la Benemèrita, no arribava a entendre molt bé per què una persona instruïda i amb estudis gosara parlar valencià. Un dia que em va veure pel carrer, se m'acostà i em digué: «Oiga don José, ¿cómo es que usted, un hombre con tres carreras, habla valenciano como los patanes?». En sentir allò, em vaig quedar tan astorat que no el vaig deixar acabar i li diguí: «¿Y los patanes de su pueblo, cómo hablan?». En sentir allò, el guàrdia civil emmudí. La cosa estava clara: jo parlava en valencià com los patanes de l'Alcúdia, però si haguera parlat en castellà hauria parlat com los patanes de Castella. Des d'aquell incident, mai més no em va tornar a importunar. Per això tinc molt clar que si parlar valencià és de maleducats, jo vull ser maleducat!

—No creu que la majoria absoluta del PP i la desparició del seu soci de govern a la Generalitat en les eleccions de 1999, poden fer que tot canvie substancialment?
—Es clar que sí, però tampoc et penses tu que tant. Més aviat considere que és una operació de maquillatge a fi de donar una imatge de civisme que no han demostrat mai. És normal que qui vol mantenir una majoria absoluta no vulga aldarulls ni guerres que desestabilitzen. Per això ara van de corderets i de diplomàtics. Perquè els interessa, però per res més!

[...]

—En els darrers anys vostè ha sigut objecte d'un munt d'homenatges. El d'Acció Cultural del País Valencià i el de l'Ajuntament de l'Alcúdia, que el nomenà Fill Predilecte, en són només una mostra, Què li sembla?
—El primer homenatge que em van fer va ser el d'Acció Cultural del País Valencià en 1984. Allò m'ho prepararen en agraïment per haver sigut un dels seus socis fundadors, en complir-se el cinquè aniversari de la seua creació. El meu amic Josep Iborra va ser qui s'encarregà de fer de mestre de cerimònies d'aquell acte, que celebràrem en un baret de l'Alcúdia i al qual s'afegiren un bon grapat d'amics meus de tota la vida. Després d'això, i encara en aquell mateix any, l'Ajuntament del poble va ser qui va decidir distingir-me amb el títol de Fill Predilecte, durant el transcurs d'un altre acte emotiu que es va celebrar a la sala de plens de la Casa Consistorial.

—Partits polítics com l'antiga Unitat del Poble Valencià (UPV), el PSPV-PSOE i associacions culturals com el Bloc de Progrés Jaume I li han retut, també, el seu testimoniatge. Quins reconeixements li feren?
—L'any 1992 la UPV de la Ribera Alta em va concedir el I Guardó d'Or, que atorga anualment a les personalitats de la comarca destacades en la defensa de la llengua. Un acte molt entranyable, en el qual vaig comptar amb el suport de bons amics meus i al qual va venir Vicent Ventura expressament. Després d'allò, el PSPV-PSOE de l'Alcúdia va ser el qui em féu també una espècie de reconeixement en 1996, durant el transcurs d'un sopar en què vaig tenir el gust de conèixer personalment el president nacional del PSOE Ramon Rubial, que hi vingué per prendre part en un homenatge als veterans del partit. Mesos més tard el Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia em concedí una altra distinció: el premi Tio Canya a la constància. Més recentment, l'any 1998, el PSPV-PSOE de la comarca em féu també un xicotet homenatge compartit amb els meus amics Eduard Soleriestruch —que ja ha mort— i mossèn Antoni Sanchis, d'Alberic.

—De tots, quin reconeixement l'ha emocionat més?
—L'homenatge que més em va satisfer va ser el que em feren la majoria dels escolars, en posar-se en marxa l'Institut de Secundària del poble, l'any 1995. S'hi convocà un concurs d'idees perquè se li donara un nom a l'institut, i el meu nom va ser el majoritari de totes les candidatures que s'hi proposaren. Encara que al capdavall a l'institut no se li va posar el meu nom —perquè, segons és tradició, els centres escolars del poble porten el nom de la partida on estan ubicats—, allò em va plaure moltíssim.

—Al marge d'això, vostè és, des de 1992 president vitalici de l'Associació d'Amics i Amigues de Joan Fuster. No se'n sent pagat?
—I tant! És una circumstància que també em congratula com a persona i com a bon amic que vaig ser de Joan. Per a mi és una manera de reviure l'amistat que vaig compartir amb ell i de manifestar-li-la de nou, a través de tots els qui, com jo, el volíem i l'apreciàvem. Estic francament agraït a Josep Garcia Richart, ja que fou qui pensà en mi per a presidir —ni que siga honoríficament— una associació destinada a difondre la seua obra i la seua memòria.

—Darrerament, el 1999, els socialistes del seu poble arreplegaren en el seu programa electoral el compromís de fer-li una Fundació al seu nom. Què li sembla aquesta iniciativa?
—Home, una cosa així també és perquè me n'alegre; però, una vegada que ho he agraït, no em puc estar de dir-te que sóc enemic dels reconeixements i dels afalacs. Això són coses que, si volen, m'ho haurien de fer quan em mora, no ara que estic viu.

—I què em diu del Premi Vicent Ventura al compromís cívic, que li concedí la Universitat de València i la Jaume I de Castelló el passat mes d'abril de 2000?
—Això m'acabà de matar, com qui diu. No sé com agrair que tant aquestes dues universitats com la Unió de Periodistes del País Valencià, la Unió de Llauradors i Ramaders, CCOO, UGT i el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià (STEPV) pensaren en mi per a la primera edició d'aquest premi. Crec que, de nou, el meu amic Garcia Richart va tenir alguna cosa a veure en tot aquest homenatge, refrendat per altres amics com Francesc Pérez Moragón, Doro Balaguer, Ramon Lapiedra, Josep Iborra, Alfons Cervera o la neboda de Ventura, Anna Aguilar, que també estaven en el jurat d'aquest premi.

—Quan encara està recent la mort d'Enric Valor, ocorreguda a començament d'any què és el primer que li passa pel cap a un patriota com vostè?
—El primer que pense és que ja són massa els amics que ens han deixat i que tant feren i haurien continuat fent per la nostra terra. Els savis com ell són els qui han fet que ara hi haja continuadors de l'obra important que ells van encetar. Sé que el seu record perdurarà en el nostre Poble, encara que no se'ls haja fet el reconeixement que es mereixien. Malgrat tot, la meua gratitud pel seu quefer; aquesta, mai no minvarà.

—Quin és el recordatori que té de l'escriptor de Castalla?
—El d'un amic i el d'un mestre de tots. La primera volta que jo vaig coincidir amb ell fou al Centre d'Actuació Valencianista i a l'Agrupació Valencianista Republicana durant la dècada dels 30. Després, també vam coincidir en un aplec a Montesa, abans de guerra. Aleshores teníem joventut i ànsies perquè el nostre País obtinguera la seua total llibertat i el ple reconeixement de la seua personalitat, davant d'ana majoria de persones que ens consideraven que defensàvem idees utòpiques i fora de seny. Valor era un dels qui no hi faltava mai. Als qui érem apitxats, de Valor ens encisava la seua parla tan correcta i tan natural. Aquells contactes esporàdics van propiciar una bona amistat i que jo l'admirara cada vegada més, a mesura que va anar bastint la seua tasca gramatical i com a literat."

(Santi Vallés. "L'home subterrani", Josep Lluís Bausset: converses amb l'home subterrani. València: Tàndem, 2000, p. 203-217)