"—Per damunt de tot, si alguna cosa podem dir que l'ha marcat, ha sigut la política. En quin grau?
—Tan alt com vulgues. A mi sempre m'ha interessat la política i conèixer al detall el que ha passat al meu voltant —això sí, sense figurar. Sempre he volgut estar a l'ombra. Mai no he volgut aparençar ni parlar davant de gent ni capitalitzar res. Amb això de figurar em passa com amb la fotografia: li tinc una aversió que no puc evitar.

—Els anys 70 són, en aquest sentit, els anys en què la seua implicació es revela més clarament. Com hi arribà?
—L'ambient que s'havia creat a la darreria dels 60 —amb la història del Concili Vaticà II, el Maig Francès i el moviment de protesta que es vivia a les universitats espanyoles— va condicionar que m'interessara pel compromís de tota la gent d'esquerres i nacionalista que s'organitzava des de la clandestinitat. Vicent Ventura i el grupet d'universitaris del poble que feien Parlem i Vencill eren els qui em mantenien puntualment informat de com s'anava gestant aquell redreçament des de les aules. Pel mateix Ventura jo ja m'havia assabentat, al començament dels 60, de la creació del Partit Socialista Valencià (PSV), un partit que havia nascut al recer de la universitat. Eliseu Climent, Alfons Cucó, Josep-Vicent Marqués, Ricard Pérez Casado, Joan-Francesc Mira, Valerià Miralles i el mateix Ventura eren els militants més destacats d'aquell partit, que s'autodenominava catalanista i esquerrà, seguint la tesi fusteriana de Nosaltres els valencians. No és que en foren molts, però sí que es deixaven notar als aplecs.

—Vostè hi militava?
—Jo, no, però sí que els donava, diguem-ne, el meu suport moral. A la tertúlia de casa Dàvila, molt polititzada en aquell moment i sovintejada pels meus amics de sempre i algunes cares noves, jo també tenia l'oportunitat de copsar la realitat d'un partit que coincidia plenament amb les meues idees. Després de la desaparició del PSV i la incorporació dels seus integrants a altres formacions polítiques com el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) o Germania Socialista, l'any 72 vaig aconseguir dur a l'Alcúdia alguns d'aquests militants amb l'excusa que hi feren conferències. Amb la bula que em concedia el règim, pel fet que les dites conferències les programara dins del cicle que organitzava Educación y Descanso, hi vaig poder portar Ricard Pérez Casado i Josep-Vicent Marqués perquè parlaren, respectivament, sobre la industrialització i l'estructura social al País Valencià. A banda d'ells, també vaig dur a l'Alcúdia Ernest Lluch, que aleshores s'havia incorporat a la Universitat de València i que després va arribar a ser ministre als anys 80. Lluch era un economista amb prestigi i un home molt compromès. El tema era parlar de l'economia valenciana, però, igual que Pérez Casado i Marqués, no desaprofità la mínima excusa per fer-ne reflexions en clau política.

—Un altre amic seu, a qui brindà el suport, va ser Francesc de Paula Burguera.
—A Burguera, tot i que situat en una altra òptica ideològica, també l'he vist sempre com un exemple a seguir, per la seua honestedat, coherència i patriotisme. Quan l'any 1971 es presentà com a procurador a Corts pel braç que deien de la família, jo m'encarreguí d'anar pel meu poble a repartir casa per casa les paperetes perquè el votaren. Allò era un intent dels liberals de situar, per la porta de darrere, una persona demòcrata i assenyada que poguera influir un poquet en les decisions d'una dictadura que volia aparentar ser oberta.

—Hi va reeixir?
—Tot i els esforços dels amics que li férem la campanya, Burguera no va ser elegit, perquè allò estava tot apanyat per endavant. Al marge d'aquest fet, Burguera també era com Ventura un informador de primera mà, a l'hora de referir-me aspectes concrets sobre la viabilitat en partits polítics de l'incipient nacionalisme d'aquella època. Per mitjà d'ell, Robert Moróder i altres amics meus, jo també estava al dia dels intents que hi havia aleshores de fer un partit nacionalista democratacristià en la línia de la Unió Democràtica de Catalunya. Això era l'embrió de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV).

—Quan deixà vostè de romandre darrere i passà a implicar-s'hi directament?
—No t'ho sabria dir exactament. Jo em deixava dur pel que feia el meu amic Vicent Ventura, i allà on ell feia un pas, allà anava jo. Crec que va ser l'any 1973, arran de la creació del partit que fundaren Ventura, J.J.Pérez Benlloch i Màrius Garcia Bonafé, amb el nom aquell tan complicat de Grups d'Acció i Reflexió Socialista (GARS) que canviaren al poc de temps pel de Partit Socialista del País Valencià (PSPV). El propòsit d'aquell primer PSPV era ampliar el camp d'acció del nacionalisme a tota la societat i no quedar-se només en l'àmbit universitari, com li havia passat al PSV. La preocupació de què em feia partícip Ventura era anar implantant col·lectius a diverses comarques i arribar a tot tipus de gent.

—Participà en alguna d'aquelles reunions?
—Al magatzem de davall de ma casa se'n féu més d'una per plantejar les estratègies generals de partit, i on assistiren, a més de Ventura i Pérez Benlloch, Joan Garcés, que havia sigut assessor del govern d'Allende. Com a resultat d'aquelles reunions, un grup de joves i jo mateix decidírem tirar endavant l'empresa d'atraure gent per al partit. El cooperativista Vicent Madramany, l'arquitecte Ximo Sanchis, Rafa Simó i jo mateix vam ser els primers alcudiencs que ens apuntàrem al partit de Ventura, quasi al mateix temps que ho va fer el pintor de Benimodo,Rafael Armengol, a la fi de 1974. Després de poc més d'un any, a l'octubre de 1975, va ser quan eixe PSPV nostre i altres partits socialistes autònoms, com l'Agrupament Socialista Valencià (ASV), la Reconstrucció Socialista del País Valencià (RSPV) i els Socialistes Valencians Independents (SVI), s'uniren per a formar Convergència Socialista del País Valencià (CSPV).

—En què desembocà tot això?
—Això va desembocar, el juny de 1976, en la constitució d'un PSPV, que va suposar en l'àmbit del poble la incorporació d'afiliats com ara Estanislau Trescolí o el qui avui és alcalde de l'Alcúdia, Francesc Signes. Poc més tard, s'hi incorporaren altres joves com Teresa Santos, Paco Castelló, Alfred Boix, Josep Juan, Josep-Pascual Pons o Celio Crespo, qui va arribar a ser el primer alcalde de l'Alcúdia de la democràcia. Com que encara no s'havien legalitzat els partits polítics, la seu del partit al carrer Almirall de València es camuflava amb el nom de Centre d'Estudis Econòmics i Agraris (CEEA), que era el mateix nom que constava en els carnets de tots els qui ens consideràvem socis d'aquell centre tan particular. Aquell PSPV, on s'aglutinaven diverses sensibilitats del socialisme nacionalista i que és el que avui coneixem tots, va tenir un alt preu, ja que tant Ernest Lluch com Vicent Garcés començaren a posar en dubte que Ventura fóra el millor líder de la formació.

—Les lluites de poder, que provocarien la posterior eixida de Ventura del PSPV, no impedeixen, tanmateix, que vostè desistesca de treballar pel partit. Per què?
—Senzillament, perquè no volia que es llançara a perdre tota la faena que s'havia anat fent a poc a poc. Encara que em sabia greu el que li estava passant a Ventura, aquell moment no es podia desaprofitar, ja que era quan a l'Alcúdia començà a haver-hi una primera presència territorial del partit. Fins en aquell moment, el que hi havia hagut al poble eren casos puntuals de gent que ja estàvem convençuts, però, a partir d'aleshores, va ser quan ens plantejarem tenir una presència en la societat més evident.

—Quina era la seua meta?
—El nostre propòsit era conscienciar els nostres veïns de la transformació i el canvi que requeria la societat després de la mort de Franco. Volíem que ens veieren com el grup de gent més preparat per a conduir el poble cap al canvi polític que s'hi gestava. Al referèndum de la reforma política de final de 1976, el PSPV —que s'hi pronuncià a favor de l'abstenció— va ser l'únic partit del poble que hi enganxà cartells. Quant a la constitució de l'Assemblea Democràtica del País Valencià, el grup de gent del PSPV de l'Alcúdia vam ser també els qui férem la campanya més sorollosa, a fi de convèncer la gent sobre la importància d'aquell esdeveniment.

—Com van dur a terme aquella campanya?
—Com que, llevat del meu cas, es tractava tot de gent jove, no hi hagué cap obstacle perquè a l'Alcúdia férem pintades i actes a favor d'aquella assemblea que s'havia acabat de constituir a nivell de País. Atenent la voluntat d'estendre aquell mateix propòsit a totes les comarques, la gent del PSPV de l'Alcúdia vam treballar de valent, juntament amb altres pobles i partits polítics de la comarca, per a la constitució de l'Assemblea Democràtica de la Ribera. Lluís Font de Mora, com a representant del Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser qui féu el míting d'aquell acte, que se celebrà un dissabte a migdia al poble antic de Tous, al costat de l'església abandonada. A pesar de l'èxit d'aquell acte, al cap de dos o tres dies, molts de nosaltres fórem citats per la Guàrdia Civil. Alguns dels joves que venien amb mi foren requerits perquè identificaren els qui hi havíem participat.

—A vostè li feren alguna cosa?
—A mi no em cridaren..., no sé si perquè era més major o perquè em tenien un cert respecte. Tot i això, sí que t'he de dir que a partir d'aleshores vam anar amb més precaució. Com que el següent pas era constituir l'assemblea a nivell del poble, vam decidir fer-ho d'una forma més discreta i no tan evident. Després de pensar tots els pros i els contres, vam decidir que el millor moment per a procedir a aquella constitució era fer-la coincidir amb la setmana de festes del poble, al començament de setembre, i en un piset de la mateixa plaça Major on es feien les revetles. Ja que hi havia de venir gent de València i d'altres pobles de la comarca per estendre'n l'acta corresponent, vam decidir que aquesta era la millor manera de passar desapercebuts i no despertar cap sospita entre la Guàrdia Civil, ja que l'afluència de forasters en festes era vista com una cosa normal.

—Quant a l'escissió del PSPV en 1977, vostè i els nacionalistes de l'Alcúdia es pronunciaren a favor del PSPV en Bloc i no a favor del partir de Vicent Garcés, amb un caràcter més d'esquerres però no tan nacionalista. Com es va produir aquell procés?
—Va ser a pocs mesos de les eleccions i quan Garcés i altres seguidors d'ell s'alinearen amb les tesis del partit d'Enrique Tierno Galván. Allò va suposar un colp molt gran per als qui ens hi quedàvem, ja que els tribunals van autoritzar el partit de Garcés perquè utilitzara les nostres sigles de PSPV En aquells moments el nostre nucli del PSPV tenia un membre al Secretariat Nacional (Vicent Madramany) i un altre al Consell Nacional (Francesc Signes). Ambdós, la nit de l'escissió, votaren en contra del pacte amb el Partit Socialista Popular (PSP). Fou un moment traumàtic... A pesar d'això, el grup de Cucó, Soler i els qui com a l'Alcúdia ens mantinguérem fidels als pressupòsits del partit vam decidir recórrer contra aquesta resolució judicial, quan ja quedava poc de temps per a les eleccions.

—Com va quedar la cosa?
—Al capdavall, i quasi a última hora, els tribunals ens donaren la raó i ens autoritzaren perquè ens hi presentàrem amb les nostres sigles de PSPV, a les quals incorporàrem després l'afegitó d'«en Bloc per l'autonomia i el socialisme», ja que hi concorríem en coalició amb el Moviment Comunista del País Valencià, liderat per Carles Dolç, i el Partit Carlí, liderat per Laura Pastor, i que tenia aleshores un important component nacionalista. Als del partit de Garcés, no els quedà una altra opció que presentar-se amb les sigles d'Unitat Socialista del País Valencià (USPV). A l'Alcúdia, contràriament al que passà a Carlet, que s'alinearen majoritàriament amb Garcés, no hi tinguérem cap escissió, ja que disposàvem de més base nacionalista que els companys dels pobles veïns. Una diferència de posicionament tàctic i ideològic que, després de vint-i-tres anys d'haver passat allò, encara es deixa sentir avui, ja que a Carlet el PSOE és molt menys nacionalista que a l'Alcúdia.

—Les dissensions i els plets, els deixaren en una situació molt feble respecte de la resta de partits. És veritat que reberen ajut d'altres partits nacionalistes com la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV)?
—Allò va ser una situació molt graciosa. Quan els del PSPV de la comarca ens assabentàrem d'allò de les sigles, restaven un o dos dies per a tancar les llistes. Ho teníem pràcticament tot enllestit, però el problema més gran nostre eren els diners. No sé com va ser..., algú va discórrer que podíem arribar a una espècie de pacte de conveniència amb la Unió Democràtica del País Valencià, que eren els únics nacionalistes que tenien gallets i amb els qui teníem un poquet de relació. Com que ells eren solvents i el que els passava és que anaven curts de militància, nosaltres els proposàrem que foren ells els qui pagaren els nostres cartells de la campanya i que, a canvi, la nostra militància enganxaria els seus cartells. Gràcies a aquell acord poguérem fer campanya. Si no haguera sigut així, no hi hauríem pogut fer res. D'aquella campanya recorde el míting que vam convocar a l'Alcúdia, i al qual vam convidar Alfons Cucó, Carles Dolç i el representant de la nostra branca sindical Paco Castelló. Això va ser quan faltava una setmana per a les elecions, durant un acte que jo mateix vaig presidir, en representació del grup de gent del PSPV del poble.

—Aquell mateixany vostè viu intensament l'organització dels actes que se celebren simultàniament al Principat, a les Illes i al País Valencià, amb motiu del Congrés de Cultura Catalana.
—Es tractava de fer costat a una iniciativa que des de Catalunya pretenia apel·lar a la unitat dels Països Catalans. La convocatòria d'aquell congrés, després de vora quaranta anys de dictadura, tenia la seua motivació en una vocació unitària de totes les terres de parla catalana. Més que d'una iniciativa estrictament cultural, aquell moviment amagava una clara intencionalitat política i cultural. Seguint l'exemple d'altres pobles, el meu fill Josep Bausset, Francesc Signes i jo vam aconseguir que l'Alcúdia es convertira en una de les seus on se celebraren les activitats que es feien paral·lelament al Congrés, després de contactar amb Eliseu Climent, que era el responsable de tot allò dins l'àmbit del País Valencià.

—Què és el que organitzaren?
—Entre els actes que preparàrem amb motiu d'aquell esdeveniment, hi havia tota una sèrie de conferències sobre temàtica política i nacional. Pepa Cucó, el líder del PSAN, Josep-Lluís Blasco, el secretari general d'USO i membre del secretariat del PSPV, Pep Sanchis, i un grup de mestres, van ser els qui vingueren a l'Alcúdia a parlar-nos sobre la situació de la dona, l'autonomia, el sindicalisme i l'ensenyament en valencià. El fet més curiós és que, a pesar dels temes que eren, aquelles conferències ens les deixaren fer al Centre Parroquial, gràcies a la bona voluntat del vicari d'aleshores, Miquel Díaz.

—No hi va protestar ningú?
—Encara que no va passar res, cal dir que allò va suscitar molts comentaris entre la gent del poble, ja que el dia en què Pepa Cucó féu la seua xarrada sobre la dona, va fer diverses al·lusions al divorci i a l'avortament —temes tabú, sobretot, si pensem que estàvem en un Centre Parroquial. Juntament amb tot això, altres actes que també van tenir una bona acollida van ser la programació d'una nit de cine en valencià, amb la projecció de la pel·lícula El fava de Ramonet; l'actuació de Maria del Mar Bonet a Carlet i una exposició fotogràfica sobre diversos esdeveniments polítics, vinculats a la transició i a la lluita per la democràcia. Aquella exposició, que inauguràrem la vespra de l'aniversari de la República, va ser clausurada per la Guàrdia Civil, amb l'advertiment i la sorna implícites dels qui ens amenaçaren dient-nos que anàrem amb compte amb el que férem l'endemà, dia de la República. Ara fa gràcia, però en aquell moment no gosaves riure-te'n gens ni miqueta. A Josep Juan i a Francesc Signes, els van citar a la caserna de la Guàrdia Civil per fer-los por. Aquell grup de joves van ser també els qui en aquell any 1977 encetaren la publicació d'una revista mensual en valencià, amb el nom de L'Andana.

—De què tractava aquella publicació?
—Aquella revista arreplegava el llegat de Parlem i Vencill però amb un caràcter més polític que altra cosa. Era una publicació fonamentalment nacionalista, que podies comprar a la llibreria Matamon, lloc de reunió habitual dels joves amb inquietuds socials i polítiques. Ricard Avellán, aleshores secretari general de la UGT del poble, era el propietari d'aquella llibreria muntada a imatge i semblança de Tres i Quatre. Des de 1974, en què va obrir les portes, fins a 1981, en què tancà, aquest local fou un lloc de trobada i de tertúlia per a molta gent del poble i de tota la comarca, com ara Edelmir Galdón i molts altres que, com ell, estaven implicats políticament en opcions clarament d'esquerres.

—L'altra de les fites importants de la fi de la dècada dels 70 en què vostè participa és en la lluita pel canvi de nom del poble, que si no vaig errat va ser el tercer de tot el País a canviar la seua denominació via Consell de Ministres, després de la Font d'En Carròs i Torrent. Com en va sorgir la idea?
—Canviar el nom Alcudia de Carlet pel de l'Alcúdia va ser una proposta que posàrem en marxa dins d'un moviment cívic de reivindicació nacional, que es presentà sota el lema dels Consells Populars de Cultura Catalana. Una espècie de plataforma cultural que impulsà Eliseu Climent per tal de mobilitzar la societat, aconseguir l'autogovern i reforçar, amb manifestacions culturals i de suport a la llengua, la idea dels Països Catalans. La nostra iniciativa del canvi de nom era una forma d'anar contrarestant la castellanització del topònim i de la majoria dels carrers del poble. Nosaltres crèiem que aquella faena era una tasca que ens corresponia a nosaltres i que, per tant, havíem de ser els qui l'havíem de dur endavant. Francesc Signes va ser qui s'encarregà de redactar la petició, per la qual demanàvem a l'Ajuntament que iniciara els tràmits oportuns per a oficialitzar-ne el canvi.

—Va ser ben rebuda la proposta?
—Com que volíem que allò fera fortuna i no es quedara únicament en una proposta de gent d'esquerres i nacionalista, vam convèncer el vicari Miquel Díaz i l'alcalde Ferran Miquel perquè foren dels primers que donaren suport a aquella demanda. Amb les seues signatures, les de la nostra gent i les de cinc-cents veïns més, aconseguírem que allò arribara al consistori i fóra acceptat sense cap retret per part del plenari. Després de més de tres anys de tràmits, el Ministeri d'Administració Territorial va donar llum verda perquè, a la fi de l'any 1980, s'aprovara definitivament el canvi de nom del poble. Tot i que des de 1979 ja havien sigut transferides les competències en aquesta matèria, l'Alcúdia va ser encara dels poquets pobles que normalitzaren el seu nom via Consell de Ministres, pel fet que l'expedient s'havia instruït dos anys abans del decret de transferència de les dites competències.

[...]

—Sanchis Guarner va patir en carn pròpia la persecució i les amenaces de grups d'extrema dreta, com també Fuster. Contra els dos atemptaren en més d'una ocasió. Quan això succeeix, què és el primer que li passa per la ment?
—Ben poca cosa, tan sols un mutisme absolut. Això em va fer creure que érem de nou a la caverna; foren fets que em portaren al pensament els pitjors anys de la intolerància i la repressió franquista. Fou tornar més de quaranta anys enrere i veure la barbàrie dels qui es negaven a reconèixer la importància i la transcendència de dues personalitats que ho havien sigut tot. Poc o gens els importava que l'un fóra filòleg i l'altre escriptor.

—Què creu que perseguien amb aquelles accions?
—La seua finalitat era ben clara: escapçar la il·lusió de tots aquells joves i no tan joves que des de la mítica manifestació de 1977 per l'Estatut, vivíem amb esperança la possibilitat de veure acomplertes moltes de les aspiracions que Fuster esbossà en Nosaltres els valencians. Fidels a aquesta premissa bàsica, aquests grups estaven convençuts de la necessitat d'eliminar o acovardir els qui, segons ells, n'eren els principals instigadors. Si bé en el cas de Sanchis les bombes que li enviaren no arribaren a explotar, Fuster a punt estigué de no contar-ho. Fou un malson que encara em fa posar el pèl de punta, quan el recorde. I això que ja han passat vint anys!

—Tot i que per la seua posada de persona no tan coneguda la seua situació personal mai no va ser comparable a fets tan lamentables com aquest, vostè sí que n'ha estat testimoni, no? Me'n pot referir algun?
—Això no sols ens passava als qui defensàvem la llengua, sinó a qualsevol demòcrata que demostrara una actitud oberta i tolerant. Per a mi, el cas del cardenal Tarancón n'és un dels més evidents. I t'ho dic així, perquè a l'Alcúdia jo vaig tenir l'ocasió de comprovar com la dreta més forta li va exhibir aquelles famoses pintades de Tarancón al paredón! i Tarancón eres un cabrón!, tot just el mateix dia que havia de venir a casar el seu nebot i avui conseller de Cultura, Manuel Tarancón. Ho feren amb pintura roja i als escalons de l'Església, perquè es veiera bé quan ell entrara al temple. A pesar de tot, la sang no arribà al riu, ja que, només veure-ho, el senyor vicari ordenà que ho llevaren, tot i que quan hi arribà el cardenal encara s'hi podia llegir la pintada pels cèrcols blancs que s'havien quedat després de netejar-ho. Això devia ser l'any 77, quan la meua filla Teresa ja havia acabat la carrera de Farmàcia a Granada i el meu fill Pepe estava acabant la de Biològiques.

[...]

—Els anys de major acció política suposen també els últims de la seua vida com a professor de Batxillerat en activitat.
—Des de 1971, en què me'n vaig anar d'Alzira, jo vaig passar pràcticament tota la dècada dels 70 a l'Institut Eduardo Primo de Carlet. En total hi vaig ser vuit anys, durant els quals vaig tenir l'oportunitat de fer-hi molts amics i de compartir la meua tasca de professor amb una filla del pintor Francesc Lozano —que era catedràtica d'Anglès i que estava casada amb un nét de don Nicolau Primitiu— i amb una filla de Julià San Valero, Conxa San Valero —que no sé si feia classes de Naturals. Aquella estada a Carlet també va servir perquè, al llarg dels anys 80, jo em reunira de tant en tant amb Vicent Andrés Estellés, a qui agradava passar temporadetes a Benimodo. Va ser una coincidència que propicià que el coneguera, no sols com a escriptor sinó també com a persona.

—És en aquest institut on assoleix la condició de catedràtic?
—Això va ser l'any 79, molt poc abans de jubilar-me i coincidint amb l'últim curs que vaig ser a Carlet, on em vaig trobar amb el meu amic d'Algemesí, Vicent Castell, que hi feia classes de Geografia i Història. Va eixir una ordre del ministeri, per la qual els professors adjunts que volguérem podíem passar a ser catedràtics fent unes proves senzilletes. Havent-me'n assabentat dels detalls, ho vaig sol·licitar i, després d'uns tràmits, vaig assolir aquesta categoria professional. El meu interès era exclusivament econòmic, ja que amb la meua edat —prop ja de la setantena— allò no em suposava cap prestigi des del punt de vista acadèmic. L'últim any que vaig estar en activitat, el curs 79-80, el vaig passar a l'Institut de Carcaixent, on m'arribà la notícia que els meus companys del claustre de Carlet havien decidit distingir-me amb el reconeixement de professor emèrit.

—Què li feren?
—Per celebrar-ho, em feren un dinarot, em lliuraren el paper corresponent firmat per tots els membres i m'obsequiaren amb El Llibre de Consolat de Mar, Els Furs i El Llibre del Repartiment. De la mateixa manera, el claustre de Carcaixent i els alumnes em van fer també, poc temps després, un munt de detalls en acabar el curs. Aquell mateix any 1980, va ser quan jo prenguí també part en la I Assemblea d'Intel·lectuals, Artistes i Professionals del País Valencià, que es va celebrar a Xàtiva.

—A vostè se li deu que, als anys 80, es pronuncie a la Reial Acadèmia de Medicina de València el primer discurs en valencià de tota la seua història. Es diu que vostè en fou l'inductor. Què hi ha de veritat?
—Això no és del tot exacte. Més que l'inductor, jo vaig ser qui s'encarregà de la traducció d'aquell discurs que havia de llegir el doctor Josep Cano Ivorra, el qual optava a la condició d'acadèmic de número de la dita entitat i a qui jo coneixia per mediació de l'amic Ramon Trullenque. Com que Trullenque venia a la tertúlia i estava d'acord amb l'ambient i el que es deia en aquell cercle valencianista, fou ell mateix el qui em proposà que li traduira el parlament del senyor Cano, qui aleshores era el cap de l'equip de Cirurgia on ell treballava a l'Hospital General. A un favor així, no hi vaig saber dir que no. I així em vaig quedar: satisfet de pensar que el valencià havia entrat en aquella institució per la porta gran. El senyor Cano Ivorra i el mateix Trullenque m'ho agraïren convidant-me a aquell acte protocolari.

—La seua jubilació s'enceta, com qui diu, amb el cop d'estat del 23 F. Com ho va patir un demòcrata com vostè?
—A penes feia mig any que havia deixat les aules. Allò i els atemptats contra Sanchis i Fuster, que et contava adés, em feren passar molta por, no tant per mi sinó per la gent que estimava. Encara que ja hi havia gent que ho sabia des de primeres hores de la vesprada, jo no me n'assabentí fins vora les vuit i mitja de la nit, quan després de fer-li classe a la meua filla Matilde me n'aní a la Biblioteca Municipal i em trobí les portes tancades. De tornada a casa, una amiga meua va ser qui em va posar al dia de tot allò de Tejero al Congrés dels Diputats i de Milans del Bosch a València. Només parlar amb ella i dir-me que s'havia ordenat el toc de queda, la meua primera reacció va ser anar-me'n a la seu del PSOE per posar-me en contacte amb els companys i veure què fèiem.

—Davant aquell contratemps, què és el que va fer?
—Com que també estava tot tancat, la segona cosa que vaig fer fou telefonar a Ventura per oferir-li ma casa. El mateix pensí en el cas de Fuster, però va ser impossible perquè aquest no tenia telèfon. Igual com molta gent, vaig estar tota la nit pendent de la ràdio i de les notícies, i de l'actitud d'alguns feixistes del poble que s'atreviren fins i tot a anar a la caserna de la Guàrdia Civil a oferir-se per al que fóra; això, amb escopeta inclosa.

—La mort de Sanchis és l'altre esdeveniment important que marca la seua estrenada jubilació. Va anar al seu soterrar?
—Desgraciadament, no. Jo estava convalescent d'una intervenció que m'havien fet amb rajos làser per curar-me un despreniment de retina. Els metges m'havien ordenat tres dies de repòs i jo estava al llit, quan per la ràdio m'assabentí de la mort i del soterrar de Manolo. Em va doldre moltíssim no poder assistir-hi, però el que més em va encendre la sang va ser el grafit que li feren els feixistes als paretons del mateix cementeri, i que deia allò tan macabre de: «Sanchis Guarner, per fi has caigut!» Era l'atreviment i la sang freda dels qui abans ja li havien enviat un paquet bomba per Nadal i li havien fet aquella altra pintada amenaçadora a l'entrada de sa casa, que deia: «Sanchis, judes i traïdor!». La seua mort em va afectar molt. El dia que va morir no feia ni una setmana que havia estat amb mi al trinquet de Pelayo, assegut al meu costat a la llotgeta del dau. Va ser l'última vegada que el vaig veure.

—En els últims mesos de la seua vida, Sanchis es dedicà a retrobar-se amb els amics de joventut i a passar més temps amb ells. De què parlaven?
—Parlàvem del que havíem parlat sempre: del nom de la llengua, de la bandera i de l'estatut tan poc generós que s'estava pactant aleshores. A pesar de la política secessionista inspirada per la consellera d'Educació Amparo Cabanes i de les moltes pressions, Sanchis mai no va tenir paraules fortes contra ningú. Era un lingüista complet i un home molt cordial i gens dogmàtic, fins i tot quan, poc de temps abans de morir, el Tribunal Suprem revocà la sentència de l'Audiència de València, per la qual s'havia condemnat el GAV com a responsable d'un dels intents d'atemptat amb bomba contra ell, fet que comportava que ell mateix, que n'havia sigut la víctima, havia de pagar les costes del procés. Entre les contínues amenaces que li feren i la notícia del Suprem, li amargaren els últims dies de la seua vida. Ell patia del mateix defecte que Vicent Ventura: era massa bona persona i molt confiat en la gent. Després de tot el que li feren, no sé com encara tenia ganes de dir-me que era optimista davant el futur de la llengua."

(Santi Vallés. "Coherència Avant-la-lettre", Josep Lluís Bausset: converses amb l'home subterrani. València: Tàndem, 2000, p. 177-199)