L'onze de gener de 1970, després de trenta-un anys d'exili, Agustí Bartra tornava a Catalunya, en un sobtat determini, amb la seva muller Anna Murià, deixant a Mèxic els seus dos fills, un gos, una casa i deu milers de llibres. Per segona vegada a la seva vida, abandonava tot el que tenia per un mateix ideal, i aquest cop per iniciar una mena de segon exili de direcció capgirada que no es presentava precisament com un paradís.

Agustí Bartra pertany a un tipus de poeta que la nostra literatura no ha produït sinó amb una remarcable avarícia. Un tipus de poeta obertament romàntic, lligat per un vincle indefugible d'arrel ètica amb la humanitat adolorida a la qual pertany, i que Joan Fuster qualificà encertadament d'humanista, en el sentit més modern i menys acadèmic de la paraula. Bartra se sentia, sense histrionismes, germà de tots i cadascun dels homes: de l'home concret del seu temps. "Aquest home concret —ho saben tots els humanistes actuals— és un home que ha sofert, un home que sofreix, situat entre l'odi i la por, aquí amb nosaltres i en nosaltres. Bartra es posa del seu costat; més encara: se sent, ell mateix, aquest home.