"És sabut que en una poesia hi ha sempre un o diversos temes constants, unes idees, uns sentiments, que repeteixen la seva expressió en més o menys variades formes. Hi ha poetes monocordes, n'hi ha que tenen sons més complexos, però en la complexitat sempre apareixen les notes essencials de l'actitud vital de l'autor.
Bartra és una veu complexa. Millor dit, una veu d'abast complet. A les seves pàgines hom troba tota la vida terrenal, còsmica, física i metafísica, però... sempre a través d'aquest ésser petit i immens, moridor i infinit, que anomenem Home. No seria errat d'afirmar, per tant, malgrat el que acabo de dir, que l'obra de Bartra té un tema únic, perquè tots els seus altres temes constants i recurrents són branques del mateix arbre, vivents de la mateixa saba, que és l'Home.
Sí, el tema primordial, bàsic i constant en la totalitat de l'obra de Bartra és l'Home. Un dia va escriure el Poema de l'Home, que després va refondre en les elegies d'Ecce Homo (repetició confirmativa en el títol), però tota la seva obra, tota, prosa i vers, és el "Poema de l'Home"."

(Anna Murià. L'obra de Bartra. Barcelona: Pòrtic-assaig, 1992)

* * *

"El dia 8 de febrer de 1939, Agustí Bartra —aleshores novell escriptor de trenta anys, amb dos llibres al carrer, un de contes i l'altre de poesia— passava la frontera de França, un de tants en l'allau dels derrotats. El seu grup fou enviat per les autoritats franceses al poc hospitalari camp de Saint-Cyprien d'on escaparia al cap d'uns quants dies amb el seu amic Tarrés. La fugida els va durar poc: a Perpinyà van ser identificats i tramesos al camp d'Argelers, on Bartra retrobà amics i féu noves coneixences. Pel mes de maig els refugiats passen a un camp més allunyat de la frontera, prop de Beziers. Era el camp de concentració d'Agde, on Bartra va tenir, just a l'arribada, un incident amb un oficial de l'exèrcit republicà. L'oficial era Pere Vives, que inspiraria el personatge més important de Crist de 200.000 braços. Bartra se separaria de Vives i dels seus companys el primer d'agost, camí de la llibertat; Vives moriria tràgicament a Mauthauses el 30 d'octubre de 1941.
Tanmateix, l'obra no deixa de ser una veritable novel·la, en el plantejament i en els resultats. Si una característica fonamental de les novel·les és la ficció, Crist de 200.000 braços no se n'escapa: així, el personatge "Vives" no vol ser pas un fidel retrat del Pere Vives real, i de fet fusiona en la seva personalitat trets propis i trets de l'autor. Ni tan sols el marc en què es desenvolupa l'acció no respon literalment a la veritat històrica: el camp d'Argelers va ser un camp, el segon, on va anar a raure Bartra, però de fet la major part d'experiències són més relacionades amb el camp d'Agde."

(Francesc Vallverdú. Pròleg a Crist de 200.000 braços. Barcelona, 1974)

* * *

"La conseqüència potser més transcendental de la religiositat de Bartra és la seva concepció de la poesia com a missió, i de l'ofici de poeta com a destí. Ja és prou simptomàtic que la seva naixença com a poeta es produís súbitament, a una edat no gaire tendra, com a conseqüència de la crida d'un engranatge que es va reproduint fatalment. A finals de 1939, des del primerenc exili francès, explicava al seu pare la seva renúncia a tornar a la Catalunya derrotada, amb una claredat de designi incontrolable: "Tinc una veu i el meu deure és elevar-la fins que es trenqui o la trenquin, però jo no puc trencar-la perquè no és meva exclusivament. Tenir una veu es paga amb silenci i soledat i dolor. Tu has conegut durant molts anys el meu silenci i la meva soledat. Ara potser comença el veritable dolor. [...] Estic disposat a tot per la meva vocació".
    Aquesta actitud de rilkeana fidelitat a la pròpia veu irrenunciable i necessària, manifestada tan d'hora en la seva carrera, es mantindrà bàsicament inalterada fins al moment de la mort, i no és tan sols el nervi axial entorn del qual cristal·litza tota la seva concepció poètica, sinó que és el fonament de l'admirable coherència de tota la seva obra, que evoluciona concèntricament al voltant d'aquest eix."

(Miquel Desclot. Introducció "Una guia de lectura" a Obra Poètica Completa II (1972-1982). Barcelona: Edicions 62, 1983)

* * *

"El setmanari Tele-estel va aparèixer al juliol de 1966, amb unes gravíssimes limitacions d'entrada: no podia parlar de política, ni denunciar la situació de la llengua i la cultura catalanes, ni reclamar la restitució de les llibertats polítiques i sindicals. Va morir definitivament, després d'una primera parada el 1970. Un dels articles que escriu (Pere Calders) és "El cas Bartra" (setembre de 1967) i que constitueix una defensa radical del seu amic. Una defensa que demostra la independència amb què escrivia Calders, si tenim en compte que Bartra havia estat un dels marginats per Joan Triadú en la seva antologia i que el prefaci a la Crónica de la vida d'Agustí Bartra anava signat per Antoni Ribera, una de les veus més oposades al grup Ariel i als punts de vista estètics i literaris d'aquell crític. (pàg. 261) En l'article "El cas Bartra", publicat molts anys després a la revista Tele-estel, Calders explica en què van consistir els seus negocis: "Ell i jo —es refereix a Agustí Bartra— associats, hem estat publicistes en un país de grans agències de publicitat, moltes d'elles amb capital americà. Ens vam llançar a pit descobert a la competència, amb ganes de fer sang, en unes oficines que, a tot estirar, devien tenir cinc metres quadrats. Tot el volum del negoci va anar d'acord amb aquestes mesures. Més endavant —afegeix Calders— fórem industrials fusters", i la cosa va anar a pitjor. En Bartra i en Ferran de Pol eren els agents venedors i Calders era el director. (pàg, 198-199)."

(Agustí Pons. Pere Calders, veritat oculta. Barcelona: Edicions 62, 1998)

* * *

"Cal observar l'obra d'Agustí Bartra des d'un angle molt diferent a l'utilitzat per a parlar de la de Pere Quart i Salvador Espriu. L'exili ha determinat, almenys en part, l'evolució de la poesia bartriana. Màrsias i Adila, en aquest sentit, és l'obra més ambiciosa del poeta. Hi trobem com una mitificació de la pàtria, dels seus homes, de la lluita soterrada o oberta per bastir un ideal de participació col·lectiva. Si el "fenomen" Bartra és avui el que és, això és degut a una profunda reflexió del poeta sobre les seves possibilitats d'escriptor allunyat de la pàtria. No hi ha res de gratuït en l'obra de Bartra: tot és lògic en la seva evolució. Com també és lògic que, tot reconeixent els seus mèrits, no hi hagi avui a Catalunya poetes que el segueixin: es tracta de dues evolucions completament distintes, en les quals juguen tant els factors personals com les circumstàncies històriques."

(Celdoni Fonoll. Nou segles de poesia als països catalans. Barcelona: Llibres del Mall, 1986)