"Aquest poema [Quetzalcòatl] és una de les obres bartrianes més complexes i més profundes. Crea la figura del cabdill i profeta, forjador de poble i d'idees, destructor de pensaments obscurs; l'home que es cerca de sí mateix i cerca la seva expressió; la figura de l'Home Llum, com el qualifica l'autor quan explica en el pròleg allò que ha volgut fer: "m'interessava arrencar de la roca mítica mexicana l'estatura de l'Home Llum". Aquesta estatura s'endevina possible, més que no pas es veu, en els confusos, fragmentaris i a vegades contradictoris testimonis antics. Hi havia la primera matèria, precisament allò que necessitava l'autor, qui diu: "Com a poeta m'interessava crear, no pas glossar: calia ésser fidel a la prodigiosa figura des del fons, però comunicant-li una nova i bategant actualitat aprofitant els fils tènues de la trama d'or del mite antic per a teixir pel meu compte." Diu l'autor en les notes que acompanyen el poema: "La figura de Quetzalcòatl, el gran rei i sacerdot tolteca, indubtablement històrica, s'entrellaça i es fon míticament amb el Quetzalcòatl primordial, un déu de la vida la imatge del qual era la serp emplomallada, xifra d'una constel·lació cultural i religiosa que s'escampa arreu de Mesoamèrica durant molts segles."

(Anna Murià. L'obra de Bartra. Barcelona: Pòrtic-assaig, 1992, p. 227)

* * *

"Ofici de poeta. El vaig començar realment a l'exili, quan intuïtivament vaig entendre que només assoliria la meva autenticitat si arribava a dissoldre la paraula dins la veu, car només la veu sorgeix de les essències de l'ésser. Els temps no m'afavorien, però els horrors de la història no podien ofegar la veu amorosa i ardent. Ofici de la paraula ja convertida en veu d'home, en vers i verb fets home: un orgull noble i, també, una innocència en l'emoció. Ofici de la poesia: descobriment, epifania, ponts de la metàfora, nova vestidura dels símbols, arribades aurorals a les andanes grises de la realitat, sondes travessant profunditats desconegudes, les eternes joventuts del sol, escriure lletres de trèvol damunt la cara del mar, el murmuri, el xiscle, el cant, la instauració de mites germinals, els palmons grocs de l'alegria de la vida, les síl·labes de plom de la mort, les escumes simfòniques, encarnacions en imatges, imatges, imatges abraçades als misteris que es vinclen...! Ofici de poesia, aquesta noia...
I ara, el poeta s'ha de contradir: no estava sol. I no ho està, no ho estic: vosaltres en doneu fe, si més no, amb la vostra presència. I per altra banda, ¿com podia estar-ho si hora a hora, dia a dia, nit a nit, any a any, tenia al meu costat l'Anna, la lluminosa, qui m'ensenyava a armar-me amb el murmuri que es converteix en claror sobre el front del vent mort?
De vegades, durant aquells anys, em deia, amb el filòsof: "Els temps estan madurs, però estàs madur tu per al teu temps?" L'ofici de poeta esdevenia òrfic: calia omplir les esperes "amb la llum cantant"."

(Agustí Bartra. "Paraules i veu des de Terrassa", Serra d'Or, núm. 261, juny de 1981)

* * *

"Bartra ha dit sempre que la poesia no es pot definir ni es pot explicar, i que tots els qui han intentat de fer-ho, només han aconseguit arribar a unes aproximacions més o menys vagues. No obstant, després d'afirmar-ne la impossibilitat, ell també diverses vegades ha intentat donar definicions de la poesia, per acabar confeccionant-se impotent; el que ha fet en realitat és expressar el seu sentiment del misteri que és la poesia. (Deixem per a un capítol a part la darrera de les seves definicions —"la poesia és el temps essencial en la paraula transfigurada"— perquè s'escapa de les fronteres de la definició escolàstica i fins de la purament substancial per estendre's per l'àmbit il·limitat de les essencialitats fluctuants en el pensament humà.) Un dels intents, una definició que sap no definidora, és la del "somriure del gat", oferta en una conferència, referint-se al gat d'Alícia en terra de meravelles, el qual va desapareixent a poc a poc, des de la cua, fins que resta només el seu somriure flotant a l'aire durant una instants. A part del que hi ha d'impensable en un gat que somriu, ¿com és possible veure el somriure sense la boca? I bé, diu Bartra, poesia és creure en el somriure del gat d'Alícia.

(Anna Murià. L'obra de Bartra. Barcelona: Pòrtic-assaig, 1992, p. 117)