La dimensió vegetal del temps

La mort s'atura sobre meu;
no m'esparvera, cau més aviat
dins l'àmbit de la nosa.
I s'escola la vida sobrant
de moltes hores, marge avall,
i creix la mort als arbres
que sobreviuen a casa pròpia.
Ressona, en el meu cap, la dimensió
vegetal del temps que no viuré
ni escriuran per nosaltres:
el temps de les tortugues
i els bibliòfils.

(De L'infant i la mort, 1989)

* * *

Post-scriptum

Amagaré el meu llibre,
i la dissort de no tenir
més que la vida per haver escrit.
Perquè ho volia... Tot.

(D'Els ulls, 1995)

* * *

Oració d'un agnòstic

Llepa'm com una flama
sobre el foc viu de tants amors
no retrobats en Tu sinó en ferides.
Deixa que parli el cor.
Fes-me silenci.

(D'Els ulls, 1995)

* * *

Anche tu sei l'amore

Guardi come qui attende
e non vede. Sei terra
che dolora e che tace.
C. PAVESE

¿Creus que et rendiràs
per la drecera del camí?
¿Creus que deixarem algun dia
d’esperar
com espera la dona enamorada
aquella carta que és
l'enramat d'unes flors
en un jardí?
¿Creus que portarem encara més
el pes del fang
que clava els peus
mentre la pluja desenterra els morts?
Dóna'm un rostre,
un rostre que no sigui abandonat.

(De Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX, 1999)

* * *

Alforja

L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de móres i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

(De Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX, 1999)

* * *

Puixkin i Leopardi

he conegut Puixkin assegut i de nit
quasi mort de dolor davant la seva taula
considerant la mort i la presó a Sibèria
dels seus amics tan fràgils com ell mateix

l'he conegut quan la veu el portava
sense remei sobre cap esperança
i només la puput el distreia
a la vista dels bosc que somiava lliure

l'he conegut quan creia que coneixia bé
aquell altre que va morir com ell
un dia qualsevol del 37 ara farà dos segles
i m'agrada pensar que respiraven junts

a cada extrem d'Europa
suportaven la desgràcia del geperut

(D'Entre dues espases, 2004)

* * *

VIII

He aclucat els ulls amb aquell parpelleig del nen que no voldria dormir i ja
somia

Sóc al centre d'una habitació tancada, asseguda a una cadira, derrotada pel
cansament que produeixen les veus que surten alhora d'uns altaveus, qua-
tre, un a cada cantó de les parets que formen un rectangle. En un dels alta-
veus Heidegger mussita els seus comentaris sobre l'essència de la poesia, la
veu se li empasta però recita molt bé els versos de Hölderlin i una vegada
més recordo, recordo, recordo. L'altre altaveu treu una mescla de sons que
no em permeten aïllar les paraules, sembla una mescla de francès i argentí,
alguna cosa sobre l'intercanvi impossible. El tercer altaveu deixa anar les no-
tícies del dia, sempre les mateixes notícies, tot el dia; i el quart, fa fregidina,
és l'altaveu del guardià que guarda avui, i posa en marxa els altaveus. Estic
tancada, no puc sortir. Però m'escapo allà

aquest mar del mateix color que el mar amable-blau de Tarragona, una cla-
ror de calma i des de lluny el desfici per arribar a la platja i nedar i nedar fins
a tocar la punta del Miracle.

(D'Entre dues espases, 2004)