—A Fulls de ruta, el seu últim llibre, afirma que l'assaig és el parent pobre de la literatura i que avui és possible trobar-lo camuflat en el periodisme d'opinió. Hi ha qui creu que la millor literatura actual es pot llegir a les columnes dels diaris. Hi està d'acord?
—Crec que hi ha un columnisme àgil, profund i oportú, perquè s'encara amb temes d'actualitat. No tot el columnisme és així i menys en català. Com que l'escriptura de columna obliga a sintetitzar, en alguns casos, en poques línies, hi ha una essencialització captivadora. Hi ha frases que resumeixen un article i articles que resumeixen un llibre. I això passa necessàriament per la poesia.

—Josep Pla va bastir una part molt important de la seva obra a partir dels seus articles periodístics. Considera que la literatura que no és ficció té essencialment un caràcter fragmentari?
—Moltes vegades, sí. També hi ha grans referents diguem-ne "monogràfics", però sí que hi ha moltes obres que apleguen textos diversos o amb una certa diversitat. L'assaig, fonamentalment, és producte d'intermitències, encara que després poden articular itineraris més vastos.

—Vostè defensa l'acte de caminar com un recomanable exercici de vitalitat que convoca estímuls. Ha titulat Fulls de ruta el seu últim llibre, que aplega articles publicats en la seva secció de les pàgines culturals del diari Información. És del parer que el viatge és essencial per a l'escriptor que pretén deixar testimoni del seu temps?
—Tot desplaçament físic és, d'alguna manera, desplaçament mental. Per això viatjar és estimulant. Recorde amb deler tantes i tantes pàgines d'escriptors viatgers... Hesse, Pla, Chatwin, Espinàs, Saint-Exupéry... Hi ha també allò del viatge iniciàtic com el de Puig i Ferreter en Camins de França, els de Gide a Tunísia o a Alguer... Hi ha alguna cosa de terapèutic en tot viatge, aqueixa necessitat de canviar d'aires, que es diu. Potser s'explica com una reminiscència del nostre passat nòmada.

—El seu llibre anterior es titula Contra la modernitat i altres quimeres. No li agrada la modernitat? Per què pensa que és una quimera.
—No. El que explore en els assaigs del llibre és el fet que abans d'arribar la postmodernitat ja hi ha diversos avatars que foraden el marc de la modernitat. No és que siga una quimera, però diríem que és menys sòlida del que la cultura occidental postulava. Potser allò que perd a la modernitat és el seu caràcter prepotent de voler articular, dominar, la vida des d'un determinat angle, el de la racionalitat, el progrés tècnic, etc.

[...]

—El seu assaig és més especulatiu que conclusiu. Sembla que mostra les desavinences, les contradiccions. Però quines són les seves propostes?
—Oscar Wilde deia que hi ha dues menes d'escriptors: els uns aporten respostes; els altres, preguntes. Jo sóc dels qui interroguen.

—El seu llibre Ressonàncies orientals. Budisme, taoisme i literatura és un exemple del seu interès per les filosofies orientals i per la recepció que han tingut a Occident. Per quina raó recomanaria aprofundir l'univers de les filosofies orientals?
—La visió que es desprèn del budisme o del taoisme ens fa mirar el món d'una altra manera. Es tracta de no veure només les coses des de l'angle de la lògica i l'abstracció mentals, sinó des de la consciència d'unitat de l'home amb la matèria. Es tracta de recuperar la realitat i no mirar-la a través dels conceptes. Més enllà de constatar la divisió entre l'observador i l'observat, entre la ment i el cos, entre l'home i el cosmos, proposa un punt de partida diferent: la consciència d'unitat. Al capdavall, som éssers biològics i culturals, en contínua interacció amb nosaltres mateixos i amb el medi. Per això és fan terriblement interessants. Són una visió correctora del cartesianisme. Com sentenciava Octavio Paz, el budisme és la mall que li falta a Occident.

—Vostè és l'autor del primer llibre publicat sobre la poesia de Josep Palau i Fabre. Malgrat que en els últims anys ha rebut diversos premis importants, encara és un poeta injustament valorat?
—En l'obra de Palau no hi ha fronteres entre poesia, teatre, assaig. És un tot orgànic que intenta aprofundir en una via diferent al 'dos i dos són quatre'. És un escriptor transversal, en què compten les imatges, la pintura, les idees, les emocions, la història d'una manera no encasellada,
sinó amb tota mena d'imbricacions... Últimament, amb la Fundació Palau a Caldes d'Estrac, amb premis i traduccions, etc., ha eixit del cercle minoritari. Trobe que la seua obra és un regal de la cultura catalana del segle XX. I caldria aprofitar-la.

(Xevi Planas: "Tot viatge té alguna cosa de terapèutic", Presència, del 12 al 18 de setembre 2003, p. 27)

* * *

—No sé si en altres èpoques han sentit la necessitat d'explicar-se que sent la nostra. Cada moda que apareix entre nosaltres, cada costum nou que sorgeix sol acompanyar-se d'un nombre elevat d'assajos que intenten explicar-la. D'on creu vostè que naix aquesta obligació que reuneix tan alt nombre de pensadors?
—Interrogar els signes del nostre temps és una obligació intel·lectual. Recorde els temps de la universitat d'abans (encara també d'ara, per desgràcia) on s'explicaven coses sempre històriques, d'altres èpoques: en literatura a males penes es veia la del moment, ni la del segle XX, en filosofia no es passava de Kant. Estudiar el present és una acció saludable. Sempre des de la provisionalitat (però és que els saber és sempre provisional). Analitzar el present és, de fet, apostar per conèixer-nos més i amb més profunditat.

—Hi ha una tendència a considerar única i excepcional l'època que vivim. Pensa vostè que la nostra època és realment tan excepcional respecte a unes altres?
—Certament vivim amb una sensació de temps únic. L'excepcional és la confluència de transformacions molt fortes en allò que ateny l'individu i les relacions afectives; la societat, amb la pèrdua de les ideologies, el món de la informació que ens obliga a processar la realitat d'una altra manera, l'economia no productiva, la globalització, la desjeraquització, etc. I tots aquests fenòmens estan relacionats. Sembla que deixem el món dels llibres, un món ordenat i entrem en el de Google. McLuhan, d'alguna manera, es va avançar... Entre el marxisme i el cristianisme hi ha un fil de continuïtat, entre la modernitat i algunes manifestacions de la societat postmoderna la diferència és brutal.

—No han caigut els propis pensadors en allò que critiquen? Rapidesa de judici, fragmentació, improvisació... S'observa que qualsevol moda arriba immediatament a l'estatus de categoria en mans dels assagistes.
—És un poc inevitable. Com que es tracta d'aproximacions escomeses amb la rapidesa del moment, i amb la parcialitat d'un angle de visió, algunes anàlisis estan condemnades a ser efímeres... Però sempre poden sorgir conjectures lluminoses. I, a pesar de tot, val la pena arriscar-se.

—En un moment del seu llibre, escriu: «La societat és lliure, però tot indica que l'home és menys lliure que en altres èpoques». De debò pensa vostè que açò és així? No tenim una tendència permanent a construir-nos paradisos, a pensar que va haver un temps anterior on les coses van anar d'altra manera, millor?
—La llibertat és una qüestió crucial per mesurar el grau de salut d'un col·lectiu. Ara, sembla que fem el que fem ens persegueix el supermercat: què vols ser? Vols ser un marginat? Dons tria entre aquest i altre tipus de marginació. Per un altre costat, la llibertat exigeix un entrenament de la voluntat que la societat dels nostres dies (parlem sempre del 20 per cent del planeta) amb aquest deliri de consum impedeix. Després d'estar saturats d'idees, gestos, imatges és difícil triar amb llibertat. La publicitat ens uniformitza, ens unifica, ens erosiona la sensibilitat. En definitiva, ens manipula. Vivim amb menys llibertat.

—En la part final del seu llibre, en la qual vostè crida «Croquis de tornada», ens trobem davant un Enric Balaguer moralista... Açò ens obliga a rellegir el llibre d'una manera distinta al que ho havíem fet, és conscient vostè d'aquest canvi?
—Per mi no hi ha canvi, tot el llibre és producte d'0una mateixa mirada. No podem separar l'ètica de l'estètica o de l'economia, si no volem caure en l'absurd. És el que intente demostrar al llarg de La totalitat impossible. Encara que puga semblar ingenu, no es poden separar creences, ideologies, plantejaments tècnics perquè arribem a la fragmentació. Tota teoria sociològica o filosòfica és alhora un món psicològic i ètic. Tendim a pensar que allò important són els programes socials o els esquemes ideològics impecables, però crec que menysvalorem la transcendència de pensar d'una determinada manera perquè tot ésser traspua allò que és, pensa i sent profundament. Vivim un moment on poca gent viu amb coherència amb els seus valors...

(J. Ramon Giner: "La llibertat exigeix un entrenament de la voluntat", Información, 27 de juliol 2006)