CONSTEL·LACIONS POSTMODERNES

El llibre s'inaugura de manera adient amb "Narcisos i Dionisos", un capítol que serveix per definir les regles del joc de l'era postmoderna –una terminologia tan discutible com útil als efectes de fer més entenedores determinats conceptes– a través de reflexions prèvies de Richard Sennett o Gilles Lipovetsky, entre altres. Una era caracteritzada pel narcisisme, pel culte al "jo" i per un hedonisme exacerbat amb el qual s'encara l'existència.

El capítol visita alguns llocs comuns inevitables si hom pretén fer una mica de contextualització, però fa interessants derivades cap al periodisme digital, la minimització de valors com la disciplina i el sacrifici ("és llavors quan Narcís esdevé Dionís", resumeix) o l'angoixant (i frustrant) recerca de l'hedonisme permanent. El capítol acaba plantejant si el nou paradigma econòmic acabarà modificant aquests paràmetres de comportament. La contestació a mitges de Balaguer resulta inquietant.

Els capítols dedicats al cinema d'Isabel Coixet, com ara la dissecció d'El soroll de la resta, de Josep Bodí, tenen atractius punts de connexió amb el tema general –al marge d'unes altres consideracions estètiques en les quals no entrarem– com ara les pàgines dedicades al que Balaguer anomena "la utopia verda". Amb tot, al meu criteri, té molta més molla la dissecció de l'obra de Houellebecq, especialment de la novel·la Plataforma. Potser perquè els parracs de la postmodernitat són exposats amb molta més cruesa i determinació en l'obra del francès.

Els fulls dedicats a la manca de pudor dels nous temps, a través d'exemples pròxims al lector en català (una lletra de Pau Alabajos i un fragment extraordinari d'El professor d'Història, de Joan Francesc Mira), resulten lleugers, però complementen la panoràmica. No de manera tan rotunda com el capítol que dedica a l'"Homo sentiens", a la tirania dels sentiments en detriment de la racionalitat, al món de la "intel·ligència emocional" i els volums d'autoajuda. Una reflexió imprescindible, una incisió molt precisa, al meu entendre.

El paral·lelisme posterior entre els anys d'irrupció de la sida i el "càstig diví" de la pesta, a través d'El mut de la Campana, la novel·la de Josep Lozano, és suggestiu, més que original. Un cas semblant al del capítol que traça les pertorbadores similituds entre el gran germà de la novel·la de George Orwell i un programa de televisió de gran èxit. I palesa la dificultat que té l'àmbit acadèmic en analitzar aquests fenòmens de masses perquè ho fa des de la distància i amb un profund estranyament. Un signe dels temps? Un fruit del conreu emocional i hormonal postmodern? Sí, és clar que actua la identificació. Però també hi ha un perfil d'espectador no computat que veu aquests programes des d'un pla diferent, com qui observa uns animals estranys en una vitrina. Sense identificació. Una contemplació, això sí, igualment malaltissa.

Els dos darrers capítols, els dedicats a Joan Margarit i John Berger són segurament els més desenganxats de la temàtica general. Això importa ben poc perquè contenen alguns dels moments més captivadors i redons del volum. Un remat esplèndid a un treball rigorós, llegidor, amb alguns enfocaments suggeridors i, en ocasions, atrevits, que, en conjunt, serveix per ordenar conceptes i intuïcions i, més important, prendre consciència de qüestions sobre les quals molts lectors no havien reflexionat.

(Xavier Aliaga. "Enric Balaguer ens confronta amb l'era de Narcisos i Dionisos", El Temps, 14 de maig de 2015)

* * *

CONTRA LA MODERNITAT I ALTRES QUIMERES

Enric Balaguer ha desenvolupat, al costat de la seua vessant crítica més acadèmica, en Paper reciclat i, ara, en Contra la modernitat i altres quimeres un prosa més solta, més assagística. El llibre és un conjunt de nou itineraris per tractar alguns dels aspectes més rellevants que han explorat la literatura i les arts plàstiques al llarg del segla XX. El fil conductor fonamental és la consideració que l'art del segle XX és una reacció contra l'anomenada raó il·lustrada. Aquesta és una tesi molt coneguda, però l'interès i el valor dels assaigs deuen en els raonaments i les relacions esgrimits per tal d'explicar-la. Per aquesta raó Enric Balaguer no es limita a la seua especialitat, la literatura catalana, sinó que els temes triats els analitza per mità d'una visió més àmplia i ambiciosa, que integra tant la literatura com el pensament i les arts plàstiques. Una línia de treball orientada a estudiar les idees literàries difícil de trobar en els nostres especialistes en literatura.

Els treballs que integren el llibre giren al voltant de tres grans eixos: l'entitat individual i col·lectiva, l'experiència de la barbàrie i l'horror, i, finalment, l'obsessió dels creadors per l'entitat del propi llenguatge artístic, els recursos expressiu que es fan servir.

[...]

Els punts discutibles són mínims i no haurien d'entelar les veritables aportacions del llibre, que en són moltes. Perquè Contra la modernitat i altres quimeres, tot i la brevetat, és un treball dens i de lectura fàcil que aporta anàlisis i suggeriments imprescindibles per comprendre els convulsos moviments de l'art del segle vint.

(Francesc Calafat. "Art i vida al segle XX", Caràcters, núm. 22, gener de 2003, p. 31)

* * *

LA TOTALITAT IMPOSSIBLE

Una obra que s'inicia amb una declaració d'intencions de l'autor que, com bé ho apunta, escriu per lluitar contra la fragmentació. Vol que el seu assaig abraci tots els bocins d'una societat i un pensament malauradament esmicolats. De fet Enric Balaguer ho posa en pràctica: totes les idees de La totalitat impossible es troben lligades, i ben lligades, com una teranyina on cada fil, teixit amb gran delicadesa, fa una funció única i irreemplaçable. El ben cert és que Balaguer, seguint fidelment la imatge que plantegen els filòsofs Gilles Deleuze i Félix Guattari, pretén —i bé que ho aconsegueix— escriure des de la base d'un pensament rizomatós. [...]

Tot s'entrelliga en un magma d'arrels indestriables que s'entrecreuen, i que van donant constantment els seus fruits. Això és el que trobem en una obra escrita contra la fragmentació, contra la jerarquia d'un pensament monolític. Ens trobem davant d'un llibre construït amb un pensament àgil, però profund i amb una base teòrica ben sòlida. És un assaig que unifica una societat diversificada però també teixeix una panoràmica molt personal d'un bon grapat de pensadors que ajuden l'autor a avançar en el seu pensament.

El ben cert és que Enric Balaguer, en aquest assaig, ens ha donat un exemple de com articular la diversitat. La reflexió sobre aspectes ben divergents de la societat i del pensament s'hi presenta com una mar, unificadora i immensa, que ens transporta a les profunditats necessàriament tranquil·les i pausades del pensament, on no té cabuda la velocitat superficial i nihilista.

(Laia Climent. "El desgavell postmodern", E Temps, 26 de setembre del 2006, p. 87)

* * *

«Budismo, taoísmo y lietratura catalana». Como título para un curso deja, cuanto menos, perplejo. Venerables estatuas regordetas con las manos unidas en oración, monjes rapados al cero con túnicas de colores y veleidades occidentales de famosos de fin de milenio son las primeras ideas que se le ocurren al desprevenido. Sin embargo, el seminario impartido estos días en la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) por Enric Balaguer, profesor de Literatura Comparada en la Universidad de Alicante, cuenta con formas y fondos bastante más serios. Analiza las influencias, en bastantes casos admitidas por ellos mismos, de la forma de ver la vida que propugnan el budismo y el taoísmo en escritores catalanes com Joan Brossa, Marià Manent o Pere Gimferrer.

(Justo Barranco. "Balaguer rastrea la huella de Oriente...", La Vanguardia, 19 d'agost de 1999, p. 30)

* * *

RESSONÀNCIES ORIENTALS (BUDISME, TAOISME I LITERATURA)

La imatge d'Orient que hem forjat els occidentals del segle XX —l'Orient a què es refereix Enric Balaguer en el seu llibre— es presenta com una amalgama diversa de tradicions espirituals, percebudes en termes sapiencials i místics (taoisme, budisme zen, hinduisme, tantrisme...) que s'han constituït en una alternativa espiritual a la crisi profunda del cristianisme —especialment al divorci majoritari del cristianisme amb el món de la cultura— i que han aconseguit a poc a poc escolar-se des d'inicis del segle entre les elits artístiques i intel·lectuals per les escletxes que deixava la tríade de la modernitat (Nietzche - Freud - Marx) i que va assolir una enorme difusió a partir dels anys seixanta, amb l'èxit de la beat generation, les peregrinacions de hippies a Orient i l'arribada a Occident de nombrosos líders espirituals orientals.

[...]

La llista d'escriptors tocats per l'Orient és llarga i necessàriament parcial i incompleta. Entre els més evidents hi ha Ezra Pound, Henry Michaux, víctor Segalen, Henry Miller, Lawrence Durrell, J. D. Salinger, Herman Hesse, Aldous Huxley, Octavio Paz, Alan Gingsberg, Jack Keruac, Gary Snyder, Ursula K. Leguin, Borges o Rolan Barthes [...].

Els escriptors i artistes catalans no han estat especialment tocats per l'orientalisme, però no han restat al marge d'aquest influx sobre l'art i les lletres occidentals del segle XX. Enric Balaguer, professor de literatura contemporània a la Universitat d'Alacant, ha reunit en el volum Ressonàncies orientals (Budisme, taoisme i literatura), publicat per l'editorial 3i4, una sèrie d'assaigs que proven d'identificar i de valorar algunes de les influències, confluències i ressonàncies que ha tingut Orient sobre alguns escriptors catalans dels segle XX. Enric Balaguer ha defugit l'academicisme i reclama el territori de l'assaig per exposar les seves reflexions.

(Manel Ollé. "Orient en la literatura catalana del segle XX", El Temps, febrer de 2000, p. 62-65)