—Em tempta traslladar-li dues qüestions que apareixen dins L'home manuscrit, a l'entrevista apòcrifa amb Escriptor: "Per què escriu?" i "Què li agrada llegir?"
—Ignore per què escric. Si estic temps sense escriure em trobe mal, com quan estic temps sense fer exercici. Escriure és, per a mi, una manera de transpirar. Si no escric, les històries que imagine m'embussen el cap. M'agrada llegir de tot menys la mala literatura. He intentat llegir best-sellers però em cauen de les mans, m'avorreixen.

—L'home manuscrit implica en vivències i encomana reflexions, opinions, destins, emocions... Cal transgredir les fronteres entre gèneres?
—Cal ser absolutament lliure, i sincer, quan s'escriu. Hem de sentir la llibertat de quan estem sols al vàter. Les fronteres són cosa de polítics o, en tot cas, de crítics que temen la complexitat. Però la vida és complexitat.

—En el torrent imaginatiu però coherent amb el que ens absorbeix l'obra, quins papers juguen la paciència i la voluntat?
—La voluntat és el que ens fa lliures. Lliure no és qui fa allò que el cos li demana, sinó qui fa el que decideix fer, encara que siga contrari al que li demana el cos. Sobre la paciència, estic d'acord amb Leopardi quan deia que "és la més gran de les virtuts, perquè no en té l'aparença, de virtut".

[···]

—Resulta difícil trobar l'equilibri entre realitat i ficció per tal d'aconseguir la versemblança de la narració? O no depèn d'això?
—La versemblança depèn de l'estil. Kafka o Borges poden contar qualsevol enormitat i te la creus; en canvi, un autor mediocre pot narrar que va al quiosc a comprar pipes i no ser creïble.

[···]

—Els seus llibres han estat publicats com a guanyadors de premis importants. Quina opinió té del paper dels premis literaris en la nostra literatura?
—Els editors a qui vaig mostrar el text em digueren que tenia molta qualitat però que no era comercial, que buscara una altra via. Sense els premis, potser encara seria un autor inèdit. Els editors són empresaris, volen fer caixa. Si fas un producte aliè als estereotips has de presentar-te a un premi. A un premi, és clar, no controlat pels editors. N'hi ha ben pocs, d'aquests.

—Al llibre es diu que "els finals tancats són efectistes, analgèsics, fal·laços (...) Res no acaba de colp, en la vida". La literatura ha d'atrevir-se a anar més enllà de la seguretat dels formalismes?
—La literatura, i l'art en general, només tenen sentit si són un revulsiu, si són imprevisibles.

(Eduard Ramírez: "La literatura i l'art només tenen sentit si són un revulsiu, si són imprevisibles", Levante. Posdata. Suplemento Cultural (València), 5 d'octubre de 2007, p. 3)

* * *

—Has dedicat a la pintura la major part del teu temps. Ets a la vegada pintor i escriptor. T'has trobat mai temptat a decantar-te per alguna de les dues disciplines artístiques?
—Abans pintava i escrivia alhora. Ara no tinc temps. O pinte o escric. Una activitat em refresca de l'altra. En tot m'agrada el contrast. Sempre busque el costat fresc del coixí.

—Has comentat en alguna ocasió que t'atreu treballar en el buit, i és per tots sabut que, quan ens endinsem per camins desconeguts, podem arribar a llocs inesperats. Aquesta aventura acaba sempre bé?
—Quatre de cada cinc pintures acaben al fem. Però val la pena, perquè el que se salva justifica les hores aparentment perdudes. Amb els llibres em passa igual. En l'última versió de L'home manuscrit, per exemple, han desaparegut escenes i personatges que m'havien acompanyat molt de temps, durant les versions prèvies. És com quan podes un arbre: allò que descartes dóna vigor al que hi queda.

—A L'home manuscrit es diu d'algú que "si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou no hi ha literatura". On has trobat el pou per escriure aquest llibre?
—La vida és distracció i caos. I per a escriure cal concentració. El pou és una metàfora del distanciament, de la mirada lúcida. On trobar-lo? A dins d'un mateix.

—Una de les particularitats del joc literari que proposes està basada en la fam de literatura que el protagonista no aconsegueix saciar, i que li fa escriure les parets de casa seua. Quin paper jugues tu, Manuel Baixauli, dins aquesta obsessió?
—Em fascinen els personatges extremats. Els folls, els sants, els visionaris... M'atrauen tant els escriptors grafòmans com els escriptors que no escriuen, tot i que jo estic més prop dels segons. Poc i bo és una de les meues divises.

[···]

—Creus que la realitat de Sueca s'assembla a la que descrius en la novel·la, amb la depredació urbanística que pateix Villa Carmen?
—Si algú vol doctorar-se en Destrucció del Paisatge només li cal fer un passeig per la costa valenciana. Sueca no és cap excepció.

—Dius que el llibre ha funcionat de boca a orella, gràcies en primer terme a les bones crítiques. Com valores la repercussió que tenen les obres d'autors valencians als mitjans de comunicació en llengua catalana?
—En general, qui no escriu des de Barcelona ho té cru. El meu primer llibre, per exemple, senzillament no va existir, i això passa amb el 90 % dels llibres valencians. L'home manuscrit és, però, una excepció: fou precisament a Barcelona on començà a parlar-se'n. D'altra banda, la blogosfera pot pal·liar aquest desequilibri. En el meu cas, els blogaires han estat decisius en la propagació del boca-orella.

(Agnès Vidal i Vicedo: "El magatzem de la memòria", Lletres (València), agost/setembre 2008, p. 18-19)

* * *

—No li aclapara tant de premi? S'ho esperava? La crítica ha estat unànime, a l'hora de judicar la seua obra.
—Jo tenia una fe cega en el llibre, l'havia escrit amb total llibertat, sense especular si agradaria o no a la crítica o als possibles lectors. Cada volta que el rellegia o el reescrivia m'ho passava millor, i mai no me'n cansava. Tanmateix, el vaig presentar diversos anys, sense èxit, als ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes, i, posteriorment, a distintes editorials. El Premi Mallorca m'arribà quan ja tenia la confiança afeblida i quan ja em plantejava guardar-lo en un calaix.

—I, paradoxalment, no és una "obra fàcil", ni té, a priori, un lector ampli. Com s'explica l'èxit, literari i comercial, de L'home manuscrit?
—L'èxit és un misteri. Davant de L'home manuscrit, els primers lectors qualificats i els crítics coincidien: "és un llibre difícil, gens comercial". En tot cas, és un llibre que, abans de ser un èxit de vendes, ha sigut un èxit de crítica. Són els lectors especialitzats, els malalts de literatura, qui han engegat, als diaris i a Internet, el boca-orella. La meua hipòtesi sobre l'èxit comercial és que, contràriament al que semblava, és un llibre que permet distints nivells de lectura, i per tant pot interessar a un ventall ampli de lectors. De fet, tracta assumptes essencials, que a tots ens afecten.

—La seua obra no es basa en una "acció trepidant", sinó més aviat en una trama psicològica, de recerca personal. La identitat és una constant en els clàssics contemporanis. És el tema principal de la seua obra?
—La identitat, la rectificació de la pròpia identitat, el destí, la lluita obsessiva i alhora inútil contra el destí. Els humans som insignificants, però, a diferència de les formigues o els estruços, lluitem cada dia per deixar de ser-ho.

—La identitat del protagonista és diversa, múltiple, plena de possibilitats, gràcies a o per causa dels altres jo (Ell i l'Albat) que suplanten o diversifiquen les seues potencialitats. És una obsessió per vostè aquesta qüestió de la identitat?
—Cadascú de nosaltres som moltes persones alhora. Som un bosc de contradiccions i de possibilitats insospitades. Els qui escrivim projectem variants del nostre jo en els nostres personatges. Això és enriquidor i fins i tot terapèutic, psicològicament parlant. Escriure una novel·la ens pot salvar de caure en l'esquizofrènia, en la delinqüència o en la política. Si Hitler o Stalin s'hagueren dedicat a escriure novel·les, potser no haurien fet una obra mestra, però ens haurien estalviat molts disgustos.

—És inevitable veure-hi la influència o, si més no, una línia literària de treball entorn de la identitat explorada pels autors europeus contemporanis: Kafka, Ionesco, Becket, Pessoa... L'home manuscrit és també un homenatge als clàssics?
—No hi ha cap homenatge deliberat. Però com que som no sols el que mengem, sinó també el que llegim o veiem o escoltem, potser es nota que sóc, sobretot, un consumidor de clàssics. I no sols literaris. Potser Bach o Bergman m'han influït tant com els que vostè esmenta.

—L'amor -jo diria obsessiu- per la literatura, per llegir i, sobretot, per l'escriptura hi és també omnipresent. El protagonista de L'home manuscrit consagra la seua vida a elaborar un Dietari immens (que al final es quedarà en dues centes pàgines); les seus llibretes, els seus escrits a les parets...
—No m'agraden les coses a mitges. O tot o res. En art, cal ser radical. Benvingudes siguen les obsessions, les dèries, els excessos.

[···]

—Hi ha també una presència explícita: la de l'escriptor Josep Palàcios, que no s'esmenta pel nom en cap moment, però sí la seua obra més "coneguda", alfaBet. Vostè es considera deixeble de Palàcios...
—Deixeble? No. El que he rebut d'ell no és una ensenyança, sinó, en tot cas, una influència. Però també l'he rebuda de Borges o de Melville, i ningú me'n diria deixeble. De Palàcios em considere amic i admirador. Som molts els qui admirem Palàcios. Pocs ho manifesten en públic.

—Tot i que no hi apareix, Fuster també deu ser una referència literària i personal ineludible per vostè.
—I tant. Cap escriptor valencià actual seria exactament el que és sense l'existència prèvia de Fuster. Ens ha marcat a tots.

—És veritat que Fuster va escriure una novel·la?
—Ho diu ell, en una carta. Sembla ser, però, que la seua autoexigència era massa alta i la féu desaparèixer abans que la llegira ningú.

[···]

—El protagonista de L'home manuscrit és un ésser més aviat auster, solitari, ermità, un "boig" aliè a les temptacions mundanes i materials. Vostè valora el món de l'art, en la seua condició d'artista doble, com a escriptor i pintor, per damunt de totes les coses?
—No. El més important, per a mi, és la vida, i els seus minúsculs plaers quotidians. Sé que és cert, però, que, per als qui en som addictes, l'art ho impregna tot. És la nostra religió.

—Hi ha també una crítica al diner fàcil, contra l'especulació urbanística.
—L'obsessió per acumular diners, la incultura i la insensibilitat són, per a mi, les pitjors malalties de la nostra societat.

—Un altre tema important és el de la transcendència més enllà de la mort. S'hi percep una confiança bastant ferma en la literatura com a possibilitat de superar o anar-hi més enllà de la mort...
—La literatura ens pot dur una mica més enllà de la mort, però no massa. El nostre destí indefugible és l'oblit. I això cal assumir-ho amb filosofia, sense fer-ne un drama.

—També hi ha un gust per l'escatologia mortuòria, per la necrologia, com es constata en una de les històries, Saviesa.
—Mirar frontalment a la mort obri els ulls. Els cementeris són una font de lucidesa.

—Jo me l'imagine a vostè, després de mort (espere que com més tard, millor), dins d'un nínxol, amb una espelma, un llibre i unes quantes llibretes escrivint in secula seculorum...
—Millor imagine'm amb els ulls tancats, escoltant eternament la mar o, ja posats, les Variacions Goldberg.

—Abans d'això, però, per quan una altra obra de Manuel Baixauli?
—Aquesta és, sens dubte, la pregunta més difícil. Només puc contestar: no ho sé.

(Juli Capilla: "En art, cal ser radical. Benvingudes siguen les obsessions, les dèries, els excessos", Serra d'Or, setembre de 2008)