—Per què vas triar precisament Carner i per què els inicis del Noucentisme?
—Jo vaig triar Carner perquè a mi m'interessava la poesia, i a més vaig veure que hi havia un camp interessant d’estudiar, que és el cap que va del Modernisme al Noucentisme. Vaig entrar a la universitat i em vaig trobar amb una gent que estava investigant el modernisme seriosament, i això podria servir per continuar, mentre que el Noucentisme no s'havia estudiat mai, a part dels estudis d'en Murgades. Em semblava que el Modernisme donava la base historiogràfica per avançar. El primer que es podia estudiar a partir d'això era la transició del Modernisme al Noucentisme, i és clar, en aquesta època la figura cabdal és Carner, que era prou divertit com per passar-t'ho bé encara que sigui estudiant durant set anys cinc o sis anys de la seva vida.

—Quina és la qualitat poètica de Carner que el fa tan amè?
—Per a mi el que té més gràcia de Carner és la capacitat de poetitzar sobre qualsevol cosa. És difícil trobar poetes que treballin tants registres poètics diferents i que la cosa s'aguanti. Riba, per exemple, no ho fa, això.
El fet que la prosa de Carner sigui tan important és una prova d’això, és capaç de treballar tots els registres. Quan utilitza la prosa fa uns contes molt ben acabats amb els trets propis del conte.
Per això fou tan important en l'època noucentista. En els primers moments va influir moltíssim. De fet, Carner es converteix en líder d’un grup de poetes en el qual tots fan el mateix que fa ell. Fins l'any 1914, que canvia de grup i la influència de Carner és menor, i després marxa a fora. Carner se situa en uns corrents de poesia del moment i els altres poetes també, i a partir d'aquí hi ha similituds, però no tant una influència directa, que ja no tornarà a existir més.

—Trobes similituds entre l'intel·lectual del Noucentisme i el d'ara?
—A l'època del Noucentisme es produeix un lligam entre l'intel·lectual, el poder i un catalanisme conservador que segons com podríem veure'l ara, però ara és molt més complex, perquè de poders n'hi ha molts. En aquesta època no és tan clara l'existència d'una intel·lectualitat orgànica, llavors era molt més explícit; la imatge de l'intel·lectual d'ara és la de l'intel·lectual independent. Paral·lelismes n'hi ha, però el Noucentisme és un fenòmen històric i acabat circumscrit a unes circumstàncies concretes.

(Eulàlia i Joan Casas Cadevall: fragments de "Jaume Aulet, la literatura i el mètode", Al Vent, Revista de Terrassa, (Terrassa), núm. 102, juliol 1992, p. 27-30)

* * *

—

Un poeta escriu diferent quan el resultat s'ha de recitar que quan ha de ser cantat?
—Quan un poeta escriu per fer una cançó normalment el que fa és un poema. De fet, hi ha molts poemes que es diuen cançó d'alguna cosa. També existeixen, però, els lletristes. Hi ha poetes que en són i en aquest cas el que fan són lletres, encara que normalment aquests són poetes no gaire bons.
També hi ha molta gent que es dedica a musicar poemes i aleshores cal tenir present que hi ha poemes que són per ser cantats i hi ha poemes que no. El cantant ha de saber què musica i ho de fer amb poemes que siguin per ser cantats, que siguin cançons. Hi ha cops que la música supera el poema i sents algunes cançons que només notes la música, que està molt bé, però dius, i el poema on és?

—L'any 1998 Miquel Martí i Pol va impartir la lliçó inaugural del curs acadèmic de la UAB. En el seu discurs negava que existís una crisi de la poesia, com podem sentir dir a vegades a poetes o investigadors. Com a filòleg està d'acord amb l'afirmació de Martí i Pol?
—En Miquel Martí i Pol és dels que pensen que la poesia és la màxima veritat, i que, per tant, no pot morir, pot morir el lector, però mentre hi hagi poetes hi haurà poesia, i aquesta sempre serà veritat, perquè la poesia és el món. Hi ha altres poetes, però, que creuen tot el contrari, és a dir, que la poesia és mentida, és un acte artificiós creat per ser artificial, per construir un món que no existeix.
Jo no sóc poeta, però crec més als que consideren que la poesia és mentida, que és una estratègia del llenguatge i que, per tant, sí que pot entrar en crisi. Encara que quan un poeta se sent cridat per la inspiració, allà no hi ha crisi q valgui. De tota manera sí que penso que en aquests moments hi ha una crisi poètica, tant en la creació com en els canals de difusió del gènere, els canals editorials. Les editorials catalanes han deixat la poesia bastant de banda, se'n publica molta, però en editorials alternatives, que tenen poca difusió.

—I aquí a la UAB es llegeix poesia?
—Home, la que posem obligatòria a les assignatures de Filologia sí que es llegeix.
Sempre hi ha grups literaris a les universitats, que publiquen revistes, antologies, etcètera. Sempre n'hi ha hagut i ara n'hi continua havent. I hi ha gent que llegeix, i també gent que escriu, encara que les assignatures de poesia moltes vegades fan una mica de por als estudiants, perquè pensen que deuen ser molt difícils.
De tota manera, com que la poesia és el gènere menys comercial, diguem-ho així, és el que toca més de lluny la crisi del sector editorial. Hi pot haver crisi editorial d'edició de poesia, però sempre hi ha canals per difondre-la perquè un poema es pot publicar molt més fàcilment que un llibre. Deia Miquel Martí i Pol que un poeta interessa tant poc a la societat que és molt difícil comprar-lo. Un novel·lista, com que incideix sobre un nombre de lectors molt més ampli, és més fàcil de fer-li un contracte editorial. Però a un poeta és molt difícil contractar-lo. I comprar-li les idees encara més, perquè no tindrà cap influencia...

—És curiós que això ho digués Miquel Martí i Pol, ja que ell ha estat un dels poetes que més ha publicat.
—Sí, això és veritat. De fet, és dels pocs poetes, i en aquests últims anys l'únic, que ha viscut disputes editorials, segurament al marge seu fins i tot. Recordo quan Proa va publicar una antologia i Edicions 62 es va queixar perquè tenia els drets d'autor, però Proa va al·legar que aquells eren poemes que havien publicat ells anteriorment. Aquests debats, per un altre poeta, són impensables en aquests moments. Una curiositat, per fer-nos-en a la idea: quan Martí i Pol va fer la lliçó inaugural, el llibret que es regalava aquell dia amb el seu discurs duia l'enganxina d'edicions 62. L'editorial va obligar a la UAB a posar-la tot i que es tractava d'un record i no s'havia de vendre. Això segur que amb un altre poeta no hagués passat.

(Fragment d’una entrevista sobre Martí i Pol: La Xarxa, 1 de desembre de 2003)