"Tenir a les mans un estudi de les característiques de Josep Carner i els orígens del noucentisme en uns moments en què la moda de l'assaig i el desprestigi de les notes a peu de pàgina domina una parcel·la important del mercat historiogràfic cultural a Catalunya i arreu és –no en reca gens ni mica de dir-ho- tot un plaer. O, millor dit, dos plaers. En primer lloc, perquè aquest llibre, resultat d'una tesi doctoral convenientment reduïda i remodelada amb vista a l'edició, reposa sobre els fonaments sòlids i ben afermats d'una investigació minuciosa i implacable que permet a Jaume Aulet de reconstruir peça per peça una de les històries intel·lectuals més sorprenents del panorama literari català, la del jove Carner. I dic la del "jove Carner" no pas amb cap intenció retòrica, sinó perquè Aulet posa punt i final al seu estudi quan Carner arriba, ai las!, a la tendra edat de vint-i-dos anys i és considerat, pels seus mateixos coetanis, indispensable en l'edificació del projecte político-cultural assumit per la Lliga Regionalista i batejat, a la manera orsiana, l'any 1906, amb el nom de noucentisme.
Amb el seguiment de la trajectòria de Carner des dels anys del tombant de segle –que Aulet presenta com l'"estricta prehistòria"- fins en aquesta data emblemàtica de 1906, l'autor aconsegueix d'aïllar entre tot el ventall d'actituds intel·lectuals vigents a l'època les que acaben configurant el moviment. El més interessant, però, és l'anàlisi del procés, un procés complex, basat en una dràstica selecció entre propostes polítiques, culturals i estètiques procedents de tradicions diverses en funció, sempre, d'uns pressupòsits ideològics prevists per Josep Carner, gràcies a la seva capacitat cohesionadora aconsegueix de convertir en projectes de grup.
No cal dir quina dificultat comporta la realització d'una anàlisi d'aquesta mena, sobretot si tenim en compte la manca de monografies de base sobretot història de la cultura a Catalunya. Jaume Aulet ha hagut de reconstruir amb mol poca ajuda una trama tan complicada com la cultura dels catolicismes –del carlisme llauderià de la de La Hormiga de Oro al catolicisme conservador que hi ha tant darrere de les Congregacions Marianes com de la Lliga Regionalista- sense deixar de banda cap de les relacions que aquest espai concret manté amb la resta del mosaic cultural, perquè Josep Carner es mou amb una gran facilitat entre diverses parcel·les, ja sigui per assimilar allò que li convé –com és el cas de la tradició costumista popular barcelonina o del mateix modernisme, del qual parteix-, ja sigui per establir-hi polèmiques, discussions i, sobretot, defenestracions. L'anàlisi que fa Jaume Aulet de la revista "Catalunya" (1903-1905), l'òrgan que aglutina l'anomenat grup de Carner, del qual formaven part Jaume Bofill i Mates, Emili Vallès, el gironí Rafael Masó i el Mallorquí Joan Alzina i Melis, constitueix l'exemple més representatiu de la quantitat de fronts que manté oberts Josep Carner en la seva lluita pel control de l'àmbit cultural català. Aquesta mobilitat de Carner, tant com la capacitat cohesionadora pròpia del personatge, afectà també espais culturals diversificats geogràficament, cosa que atorga un interès afegit a l'estudi d'Aulet, que aprofita les relacions del poeta amb Mallorca, Girona, Olot –pensem en la utilització ideològico-estètica que fa Carner de l'"escola mallorquina" o en l'ús gairebé personal dels certàmens literaris de Girona i d'Olot- i, potser no tant, malgrat l'interès indubtable amb Madrid, per tal d’eixamplar i, de retruc, aprofundir el significat globalitzador de l’estudi."

(Margarida Casacuberta, fragment de "Josep Carner i els orígens del noucentisme", Els Marges, núm. 48, 1993)
 

* * *
 

"La col·lecció El Blau Marí iniciada el 1986 per Jonc, editorial de curta vida, i heretada, un temps després, per Teide, que n'ha mantingut el format, el disseny, la dedicació a temes de literatura catalana i, fins i tot, part de la direcció literària, ens va oferint darrerament alguns volums que, des d'una perspectiva voluntàriament divulgativa, plantegen una visió global de l'obra d'algun escriptor català del nostre segle. Així, Jaume Medina hi dóna a conèixer L'obra de Carles Riba (núm. 6, 1990), i Lluís Bonada, L'obra de Josep Pla (núm. 7, 1991). Ara li ha tocat el torn a Josep Carner, l'anomenat Príncep dels Poetes, el capdavanter del primer Noucentisme i un escriptor de llarga i abundant producció, -que s'allargassa del tombant de segle al final de la dècada dels seixanta.
Jaume Aulet, autor de L'obra de Josep Carner, s'ha mantingut en l'encertada tònica divulgadora de la sèrie, tot pretenent "simplement de descobrir, i encara des d'una certa provisionalitat, els detalls de l'obra d'un dels clàssics de la literatura catalana per tal de posar-los a les mans d'un lector mínimament interessat –ni que només estigui mitjanament preparat- i facilitar-li així una lectura que, amb un ajut d'aquest tipus, pot resultar més atractiva i enriquidora". El plantejament és clar: al llarg de les 240 pàgines d'aquest volum, el lector trobarà un repàs a l'
obra poètica de Josep Carner, amb lleugeres referències a la seva producció en prosa i teatral, més que no pas un assaig biogràfic. Una visió sintètica, globalitzadora, producte, això sí, d'una lectura atenta i acurada –tant dels mateixos textos carnerians com del divers material crític que han suscitat-, més que no pas una monografia erudita i metaliterària, sense abandonar uns mínims criteris científics.
Aulet estructura el seu text al voltant de quatre eixos: la formació del Carner poeta, en els temps del darrer Modernisme; la seva evolució, ideològica i estètica cap al Noucentisme, i l'assoliment de la seva maduresa poètica; la seva aproximació al postsimbolisme, com a relectura carneriana del mateix poeta; i, finalment, els darrers anys. El volum es clou amb una Bibliografia essencial, de fet excessivament essencial, fins i tot en una obra com la que comentem. Una recopilació bibliogràfica més exhaustiva hauria arrodonit, em fa l'efecte, la validesa aproximativa del treball d'Aulet. Cal no oblidar que la poesia de Josep Carner, que ha esdevingut un dels referents inevitables per a bona part de les distintes poètiques contemporànies, ha gaudit de força anàlisi i visions crítiques, tant erudites com escolars. El volum de Jaume Aulet n'és, insistim-hi, una bona globalització, que cal complementar, no caldria ni esmentar-ho, amb el coneixement directe dels llibres que hi són comentats i presentats."

(Josep Bargalló: "Del Príncep dels Poetes", Avui. Cultura (Barcelona), 12 d'octubre 1991, p. 9)