ACTE ÚNIC

Gòtic  saló  de  lo  castell  senyorial  de  Catalunya.  Son  aspecte,  grandiós  però  pobre,  sens  un  moble  ni  un adorno. A la paret dreta, la llar amb l’escó; a l’esquerra, trono amb dosser; deuen muntar-se tres o quatre esglaons. Dissipa la negra foscor que regna una llàntia que penja del sostre. Un gran finestral al fondo. Porta d’entrada a la dreta i una a l’esquerra, que va a l’interior.

QUADRE I
ESCENA I

SOMETENT dormint en l’escó. PATGE 1, PATGE 2.

PATGE 1
Com te deia, veig la cosa
tant i tant embolicada
que me pareix que d’aquesta
difícil serà aixecar-se’n.
Ves allà on vulgues, no troves
més que penes i desgràcies.

PATGE 2
És cert.

PATGE 1
I per a deixar
la mesura ben casada,
la misèria, amb son corteig,
via fa vers esta casa.

PATGE 2
¿Com ho saps?

PATGE 1
Fa poca estona,
ara mateix, m’ho contaba
un que esporuguit l’ha vist
entrar en nostra comarca.

PATGE 2
¿I venia cap aquí?

PATGE 1
Amb afany, apressurada.

PATGE 2
¿Com ho prendrà Catalunya?

PATGE 1
¡Pobra d’ella! ¡Desgraciada!

PATGE 2
¡Oh!, li sobren los recursos
per a privar-li l’entrada
si tal cosa n’intentés.
¡No n’entrarà!

PATGE 1
¡Com t’enganyes!

PATGE 2
Té medis de resistència
si d’aquí vol allunyar-la.

PATGE 1
¿Com ho fa, per detenir-la,
per a son pas oposar-se?

PATGE 2
Convocant a los seus fills.

PATGE 1
Sa veu no serà escoltada.

PATGE 2
Si de les glòries antigues
els hi treu la recordança...

PATGE 1
¿En les glòries vols que pensi?,
¿vols que es fixi en les hassanyes,
quan temps fa que ni sisquera
se recorda de sa mare?

PATGE 2
El poble antes...

PATGE 1
És que el poble
d’abans no és el poble d’ara.

PATGE 2
Tot perdut, doncs, tu t’ho mires.

PATGE 1
Que m’equivoqui Déu fàcia.
Mes ¡ai!, que lo cor no s’erra,
quan pensa mal, cap vegada,
puix pareix que l’avís dona
perquè nos posem en guàrdia.
I si els temors que s’abriguen
sota els plecs de la meva ànima
la fréstega realitat
vingués a fer-los palpables,
prega per nostra senyora,
tan bondadosa i tan santa,
prega perquè quedi lliure
de la tempesta que amaga
fer-la caure sobre d’ella
la maldat amb crudel sanya,
tempesta que borraría
d’eixa terra fins lo rastre.
¡Ai llavors de Catalunya!,
¡ai!, també, ¡ai de nosaltres!

PATGE 2
Passos sento.

PATGE 1
És Catalunya.
No diguem cap més paraula,
¡la palidès de son rostre
sa angústia que bé retrata!
Deixem-la sola.

PATGE 2
No hi queda.  
¿I aquest?

PATGE 1
No punxa ni talla.
Fa molts anys que s’adormí
i, si no el criden, no s’alça.

ESCENA II

Dits. CATALUNYA abatuda.

CATALUNYA
No és possible suportar
tanta pena i desconsol,
no és possible que una mare
alenti patint com jo.
Tenir per suprema ditxa
poguer emmirallar-se amb goig
de sos fills en la mirada,
de sos ulls al resplendor,
i haver amb esglai d’apartar-se
amb pas febril, pressurós,
al veure que ses pupil·les
despedeixen raigs de foc,
que en un mar de sang es neguen,
que venjança diuen sols.
¿Aquests són los fills que un dia
humillaren a tothom?
¿Què resta de mes grandeses,
de mon passat esplendor?,
¿que la victòria caigué
a ses plantes de genolls?,
¿que si la mare l’anhel
hagués tingut, pretensiós,
de portar una corona
que il·luminés tot lo món,
al cel pujaven ardits
i arrancaven amb valor
les estrelles a grapats
i del seu assiento al sol?
No són aquests los que em feien
de ventura eterns los jorns.
Ara venjatius, perversos,
amb cos de tigre ferós,
se maten los uns als altres,
s’assassinen amb rancor
i els dies de ma existencia
me tornen sigles de dol
sens que tingui ni esperança
de calmar el meu desconhort.
Aquest palau que albergava
d’una riquesa el tresor,
santuari de mes victòries,
temple august de sants records,
ha devengut en alberg
de pobresa i desconsol;
al contemplar despullades
ses parets, que en altre jorn
menaçaven desplomar-se
amb lo pes abrumador
de tants trofeus conquistats
en los confins més remots,
se’m nua el pit i acudeix
a mos ulls lo plor a doll.
¡Aplaca, Senyor, tes ires,
que ja he begut fins lo fons
el calis de l’amargura,
la copa de lo dolor!
La felicitat no vetlla
ja del meu poble la son,
que aquest silenci que regna
és silenci de la mort.
Me pareix que sento passos
ressonant-ne per 'quí a prop.

(Acte I, escenes I i II de ¡Via fora, sometent!, dins Teatre complet II (1874-1877). Tarragona; Barcelona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Edicions de la Universitat de Barcelona, Biblioteca Pública Arús, Ajuntament de Barcelona, 2020, p. 248- 251)

* * *
 

ESCENA V

ESPERANÇA, LLÚCIA (surt de la casa.)

ESPERANÇA
¿Recordeu lo que us parlava?

LLÚCIA
Sí senyora.

ESPERANÇA
Està molt bé:
la voluntat decisiva
del senyor duc ja sabeu;
sou jove, càndida i bona,
heu viscut al costat meu
quasi des de la naixença
i per vós crec he complert
com la mare carinyosa
vers la filla que ho mereix.
Ditxosa mil voltes vós:
ditxosa sí, hermós pomell,
que, ignorant lo que és el món,
cap temor vos ha de fer.
Ditxosa vós que, al pasar
el llindar de lo castell,
no us tornareu per mirar
lo que tras vós deixareu.
I les mundanals memòries
del bullici i del plaer
no us torbaran, temptadores,
quan ja casada sigueu;
puix, ignorant lo que es trova
detràs les velles parets,
lo que a son detràs se quedi,
jamai ambicionareu.
Mansa coloma ensenyada
a menjar en lo palmell
del duenyo que l’ha criada
a casa seva mateix,
no sabent moure les ales,
mai en volar pensareu,
evitant que un caçador
vos fereixi mortalment.
¡Ai!, en vritat que us envídio,
Llúcia la d’hermós cabell,
amb vostra innocenta vida,
la virtut del no saber.
Mes, ¿per què n’esteu tan moixa?
¿Sospireu...? ¡Ah, ja comprenc!
És perquè el moment s’acosta
que amb el duc us casareu.
No us teniu de posar trista,
al contrari... ¡Si ell us vegés...!
Bueno, me’n vaig cap a dintre
i els xismes prepararé
perquè tot estigui a punt
i no se m’olvidi res.
Feu d’entrar tot de seguida,
que una airada no us prengués.
No és lluny l’hora convinguda:
a les nou d’aquí marxem
i sou l’esposa del duc
tan prompte toquin les deu.

(Marxa, LLÚCIA l’acompanya fins a la porta.)

LLÚCIA
¡Aneu amb Déu, Esperança!

ESPERANÇA
¡Adeu, filla!

ESCENA VI

LLÚCIA

LLÚCIA
¡Per fi em deix...!
No sé què tinc, ¡ai de mi!,
que, en remolinós tropell,
mil idees oposades
me combaten de valent.
Ses paraules, complascuda,
altres nits escoltí bé,
i d’eixos quadros tranquils
que pinta sense pinzell,
d’eixos plaers casolans
la ditxosa senzillès
i la calma venturosa,
me feren volguer amb anhel
ser desposada amb un noble
i habitar en un castell.
Mes hui l’hi sentit distreta
trobant ses paraules, cert,
més pesades que els discursos
que els polítics solen fer.
¡Ai de mi!, prompte esta casa
abandono amb dolor greu
i sempre, fins a aquesta hora,
la mirava indiferent.
Avui lo deixar-la sento,
tal volta per ‘xò mateix,
que, en casar-nos, és precís
canviar d’allotjament.
¡Que prompte serà la marxa!
No sé de què tinc recel
però és cert que jo voldria
que el duc en mi no pensés.
Diu que em vol perquè so maca,
perquè és de plata el cabell,
perquè tinc... ¿I si em mirava...?
Jo aixís podria saber
si diu vritat o mentida.
Provar-ho no costa gens.
Baixo an el pou la galleda,
la pujo plena al moment,
l’aiga és clara com cristall,
a la superfície em veig
i aixís sortiré de dubtes.

(Agafa la galleda i la tira al pou.)

Més aviat és dit que fet.
¡I que costa de pujar!
¡No em creia que tant pesés!

(Acte I, escenes V i VI de La Llúcia dels cabells de plata, dins Teatre complet I (1865-1873). Tarragona; Barcelona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Edicions de la Universitat de Barcelona, Biblioteca Pública Arús, Ajuntament de Barcelona, 2019, p. 409-411)

* * *
 

Despues de cumplir ab totas
las formalitats marcadas.
Si miran prim… t’asseguro,
un ratolí no s’escapa!
Per fi baixarem al moll
per medi d’una palanca
(Puig fins los vapors mes grans
al costat del moll atracan.)
Jo de veurem tocant terra
á Deu n’hi donava gracias,
quant me sento que m’colocan
una ma sobre la espatlla;
no ab mal modo, molt atenta,
pero ¡jo t’fum! si pesava;
me giro, es molt natural,
per veurer qui m’avisava
y me trovo frente á frente
un home com una casa;
un municipal ¡ma noya!
quina perxa, quina escala;
qualsevol tambó major
ab lo barret y mangala
li passa sense ajupirse
per entre mitj de las camas.
¿Recordas á Barcelona
un  de molt y molt ganapia,
prim com los fideus de tretse,
que no mes tenia camas,
ab un cos com d’una agulla,
y per brassos dugas barras,
que después lo varem veurer
al cementiri de guarda…?
Donchs aixis mateix lo meu,
mes no sech; bonas espatllas,
vermell com un perdigot,
las cuixas semblant pilastras
un cossarro de mes bulto
qu’una bota de deu cargas,
unas mans mateix que truytas,
y ademés la seva panxa.
Ni se jo l’ qu’ell me va dir,
ni ell que jo li contestava;
aixó n’era mes difícil
perqué las mevas paraulas
per lo aburrit y cansat,
entre dents las murmurava.
Per últim me feu entendrer
que li enseñes l’equipatxe,
contesto ab signos: No n’porto;
 y á las horas va deixarme.
Com ja saps que vaig venir
sols ab la roba posada,
vaig escapar d’una y bona
qu’aquí lo mateix qu’á Espanya
son mes dolents que las furas
los empleats de l’Aduana.

(Fragment de Cartas a la dona. Vol. I. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Biblioteca Pública Arús, 2015, p. 115-116)