"Durant un segle, els alexandrins d'Aribau han semblat multiplicar sentits i comandes; però més aviat diríem que han restat, immòbils, en el mateix centre bategant de la pàtria, de la seva durada i del seu espai. Com tota obra de poesia vera, combinen amb rara i delicada intensitat sentiment i experiència, pensament i bellesa verbal, en acció viva sobre nosaltres. Deu promocions successives de patriotes hi han estat sensibles: sota un estil passat de moda, han percebut la forma profunda de la nació i de la seva expressió; a través d'uns adéus enyoradissos, han retrobat l'afirmació d'energia ideal enfront del que és material i extern; per l'evocació elegíaca d'un passat, s'han remuntat, talment, història endins, fins a l'ànima essencial, inalienable de Catalunya, per a replantejar-se des d'ella la qüestió de la missió col·lectiva i en tot cas partir de nou endavant.

El poema d'Aribau, no hi ha dubte, deu el que ha tingut de més pur en la seva fortuna a la despersonalització transcendent que s'acompleix, diríem, en acte perpetu, quasi davant nostre, entre la seva matèria primera i la seva forma última. És l'autèntica màgia lírica. El que podria no passar d'un dolç esclat es fixa tot d'una en monument. El primer d'esbalair-se'n és el mateix poeta: ha volgut donar expansió o comunicació a una certa intimitat seva -potser només servint un fi anecdòtic- i es troba haver-hi donat forma i unitat per a sempre i per a tothom."

(Carles Riba. Introducció a La pàtria. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1933, p. 6)

* * *

"És característic, en la figura intel·lectual d'Aribau el seu entusiasme per la ciència. Ell, poeta i literat per vocació, semblà posseït, tanmateix, d'aquella set de saber i ànsia d'il·lustració característica de l'època de l'Enciclopèdia. Aquesta propensió científica del seu talent la conservà tota la vida. No sols en certs articles de El Europeo i en alguns treballs seus llegits a la Sociedad Filosófica, ans encara en la seva mateixa obra lírica representada principalment pels seus Ensayos poéticos, producció de la seva primera joventut, donà expressió palesa del seu amor a la ciència. Però, tot i aquesta devoció per les ciències en general, Aribau no es perdé pels viaranys d'un superficial enciclopedisme. La vocació literària fou sempre durant tota la seva vida la seva vocació central. Aribau, segons referència de tots els seus biògrafs, era de natural sensible i expansiu, amic de la conversa i de la discussió, epigramàtic i divertit contista, d'enginy agut i dotat d'una força notable d'ironia."

(Manuel de Montoliu. Aribau i el seu temps, Barcelona: Alpha, 1962, p.38-39)

* * *

"La pàtria, malgrat el seu origen, sorprèn per la seguretat d'execució, feta més d'instint que no pas d'estudi. Això no obstant, no sembla prudent de parlar de 'miracle', d''improvització genial' i de totes les beneiteries pròpies d'una mística romàntica. De fet, el poema és el resultat d'un procés d'elaboració lúcid i minuciós. El desenvolupament de les idees és perfecte, insinuant-se i desplegant-se en una marxa rigorosa fins a desembocar en la darrera estrofa que, com acabem de veure, és el veritable nus del poema. L'alexandrí hi és utilitzat amb una rara seguretat; el poeta treballa generosament, fins al punt que, com remarcà Ferran Soldevila, tots els primers hemistiquis, llevat d'un, són aguts. La llengua, tot i el seu doble èmfasi, romàntic i circumstancial, ofereix un punt d'equilibri que, sens dubte, traeix la formació neoclàssica de l'autor. Així, ni cau en les formes expressives, vulgars, pintoresques pròpies del Romanticisme liberal (Pere Mata), ni en les arcaiques, encarcarades del Romanticisme històric (cas extrem: Jeroni Rosselló). Els arcaismes que conté ('e', 'muira', etc.) queden anegats en les aigües del poema, i serveixen per a donar-li, per dir-ho així, èmfasi, solemnitat. Les imatges traeixen un notable poder d'evocació ('així d'arbre migrat a terres apartades / son gust perden los fruits e son perfum les flors'); alguns versos, ben tallats, adquireixen valor autònom ('e veig del Llobregat la platja serpentina', 'oh llengua a mos sentits més dolça que la mel').

Per al meu gust, La pàtria és un dels poemes més arrodonits del nostre segle XIX."

(Joaquim Molas. "La poesia d'Aribau", Serra d'Or (Barcelona), núm. 8, agost del 1962, p. 54)

* * *

"Menéndez Pelayo va dir que, si no hagués estat la Biblioteca de Autores Españoles, el públic lector espanyol hauria seguit sense la possibilitat de conèixer l'antiga literatura castellana, i que aquesta, gràcies a ella, va deixar d'ésser patrimoni exclusiu dels bibliòfils; encara avui, amb tots els seus defectes, continua essent l'obra més considerable de totes les col·leccions de clàssics, imprescindible per a qualsevol investigador de la literatura castellana. Aquesta empresa va ésser obra de dos catalans: l'editor Rivadeneyra i Aribau, el qual n'exercí la direcció literària. [...]

El 1846 Aribau va publicar els tres primers volums de la Biblioteca: novel·les i poesies de Cervantes, obres de Moratín, novel·les anteriors a Cervantes. Cal destacar la biografia de Leandro F. de Moratín i el pròleg al tercer d'aquests volums, el millor dels seus escrits literaris."

(Sergi Beser. "Aribau, home de lletres", Serra d'Or (Barcelona), núm. 8, agost del 1962, p. 57)

* * *

"Un any i mig després de la desaparició del Periódico Univesal apareixia la revista setmanal El Europeo (18 d'octubre de 1823). El to és indubtablement superior. S'hi fa una veritable tasca de difusió de les literatures romàntiques estrangeres i 'hi seguim pas a pas', com ha dit Rubió i Lluch, 'la revolució literària d'Europa i sorprenem l'aparició dels grans genis i innovadors i fins i tot els veiem jutjats per primera vegada'. Aquest és el gran mèrit dels redactors de El Europeo, al cap dels quals destaca un nom que ja hem trobat dues vegades i que retrobarem ben aviat: Bonaventura Carles Aribau. Gairebé contemporani del primer grup romàntic francès, dirigit per Charles Nodier; anterior a l'embranzida dels grans corifeus del romanticisme francès -Víctor Hugo, Alexandre Dumas-, el grup de El Europeo té per mestres els germans Schlegel, Manzoni i Walter Scott, la influència dels quals, especialment de l'escriptor escocès, tan fortament i fecundament havia de contribuir a la formació de l'escola romàntica catalana, i, per tant, al desvetllament de Catalunya."

(Ferran Soldevila. Història de Catalunya. Barcelona: Aplha, 1962, p. 1313-1314)