Bonaventura Carles Aribau i Farriols neix a Barcelona el 4 de novembre del 1798, fill de Francesc Aribau, comerciant, i Eulàlia Farriols. Rep una educació humanística i científica, primer al Seminari Conciliar i després a la Junta de Comerç de Barcelona. A l'adolescència li diagnostiquen una greu quequesa que afectaria la seva futura projecció com a polític.

L'any 1815, amb només 16 anys, és un dels fundadors de la "Sociedad Filosófica", una agrupació creada amb la finalitat de cultivar l'oratòria, la poesia, la metafísica i la física, i col·labora en el seu diari, el Periódico Erudito. Als divuit anys publica el seu únic llibre, Ensayos poéticos (1817), un recull en castellà de les poesies que havia llegit a les reunions d'aquesta "Sociedad", i on tracta temes típics de la burgesia il·lustrada, com ara els progressos de la ciència i el debat moral del moment. Durant aquesta època, amb el pare, constitucionalista convençut, a l'exili, la mare greument malalta i els negocis familiars en franca davallada, deixa els estudis i es posa a treballar en diverses cases de comerç. Treballa, entre d'altres, per la família Villavecchia, i tot indica que aprofita l'avinentesa per a nodrir-se amb la biblioteca de clàssics italians de la família, i per aprendre l'idioma, que utilitza també en les seves poesies.

Diluïda la "Sociedad Filosófica", el 1820 entra a formar part de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Durant les convulsions polítiques que remouen la península, dóna suport a la revolució liberal i escriu "Libertad, libertad sacrosanta", un poema que esdevé un dels himnes de la revolució. Durant el Trienni Constitucional (1820-1823) les seves activitats se centren en el periodisme, i en molt poc temps, la radicalització de la revolució el decanta cap a posicions més moderades. Col·labora al Diario Constitucional, i l'any 1822 funda, amb Manuel Casamada, el diari El Eco de la Ley. L'any següent, juntament amb diversos intel·lectuals estrangers exiliats a Barcelona, funda El Europeo, considerat l'òrgan del primer romanticisme, religiós i conservador, a Catalunya.

Al mateix temps segueix escrivint poesia, principalment en castellà, però també en català, italià i llatí, tot i que no publica cap més recull. Només de tard en tard alguns d'aquests poemes, purament de circumstàncies, apareixen publicats als diaris on col·labora.

Inicia la carrera de funcionari com a secretari de la Diputació de Lleida el 1823, però poc després abandona el càrrec degut a la reacció absolutista que deposa el govern liberal.

L'any 1826, per recomanació de Fèlix Torres de Amat, es trasllada a Madrid per treballar a la casa de comerç del banquer català Gaspar de Remisa, i poc després de començar-hi ja arriba al càrrec de director de les operacions mercantils. Al mateix temps es dedica a diversos negocis privats i al periodisme, i l'any 1838 és un dels fundadors del diari El Corresponsal, que arriba a assolir un gran prestigi. També col·labora en els principals diaris madrilenys de l'època, com La Nación i El Español, entre d'altres, i és el fundador, el 1839, del diari barceloní El Constitucional. Els seus articles tracten els esdeveniments polítics, l'economia i diversos temes morals. Escriu crítica literària i estudis de recerca d'història de l'economia. També divulga Walter Scott, Alessandro Manzoni i Schiller. Té diversos estudis sobre història i economia que resten encara inèdits.

L'any 1833, el dia del sant de Gaspar de Remisa, els seus empleats decideixen regalar-li un aplec de poemes escrits per ells mateixos en diversos idiomes. Bonaventura Carles Aribau pràcticament ja havia deixat de cultivar la poesia, tot i així, escriu, en català, l'oda "La pàtria", on exhalta el seu superior, però també la llengua que comparteixen i l'enyor a la pàtria. Alguns mesos després, el poema surt publicat al diari barceloní El Vapor amb la nota "esta composición, escrita para celebrar los días de D. Gaspar Remisa, es obra de la selecta pluma de D. Buenaventura Carlos Aribau. La presentamos a nuestros lectores con el patriótico orgullo con que presentaría un escocés los versos de sir Walter Scott a los habitantes de su patria". La composició ràpidament desperta els entusiasmes dels representants del moviment romàntic conservador, i es publica a Mallorca, València i el Rosselló. Tot i el motiu purament circumstancial del poema, els homes de la Renaixença l'interpreten com un cant a la pàtria i a la llengua, i el consideren l'estendard del redreçament literari que estaven duent a terme. Així, l'oda "La pàtria" és considerada el punt de partida simbòlic del moviment català de la Renaixença.

El 1846 l'editor Manuel Rivadeneyra, inicia la col·lecció "Biblioteca de Autores Españoles", que suposa un gran pas per a difondre els clàssics castellans a tot l'estat espanyol, i Bonaventura Carles Aribau n'exerceix la direcció literària. Escriu els pròlegs-estudi dels tres primers volums, dedicats a les novel·les anteriors a Cervantes, a la poesia i la novel·la de Cervantes, i a les obres de Moratín.

A Madrid, exerceix càrrecs rellevants en les esferes econòmiques de l'administració central. És nomenat vocal del Consell d'Agricultura i Comerç (1847), director general del Tresor (1847), de la Junta de Duanes i Aranzels (1850), de Cases de Moneda, Mines i Propietats de l'Estat (1852) i secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni (1857). Extraoficialment, també, utilitza el seu prestigi per exercir de portaveu dels interessos de la burgesia industrial catalana a Madrid.

Durant els seus darrers anys viu modestament perquè havia renunciat a la pensió que li pertocava de l'estat. Greument malalt, es trasllada a Barcelona, on mor el 27 de setembre del 1862, als 63 anys.

L'any 1884 Bonaventura Carles Aribau és homenatjat amb una escultura al Parc de la Ciutadella de Barcelona, obra de Manuel Fuxà, i amb la inclusió del seu retrat a la "Galeria de catalans il·lustres" de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1932, per commemorar el centenari de la primera publicació del poema "La pàtria", es publica un recull d'alguns dels seus articles publicats al diari El Europeo, sota el títol Art i política: assaigs diversos, extrets de "El Europeo".