Caràcter inviolable de les opinions

"Anem a examinar quin dret tenen els governs sobre l'opinió dels seus súbdits i quina mena de sacrificis poden exigir d'ells en aquesta matèria. Abans i tot que hom inventés la proscripció entre les dissensions de Màrius i Sila, els homes ja eren perseguits per delictes d'opinió; i en la darrera revolució francesa, que és el quadro més acabat i més instructiu que presenta la història sobre els esgarriaments de l'esperit humà, hem vist com les faccions es devoraven recíprocament, i amb el pretext de no adherir-se al govern constituït o al partit dominant, hem vist com queien innombrables i precioses testes a la guillotina i com les places i les presons es cobrien de cadàvers innocents. Els excessos de l'anarquia no han pas d'ésser-nos estèrils; i en mostrar-nos els errors en tota llur deformitat, han d'ensenyar-nos a conèixer-los, àdhuc quan, en un ordre de coses més sòlidament establert, perden molt de llur horror, prenen l'aparença de justícia i de conveniència pública i, tot aprofitant-se de les preocupacions particulars, s'estableixen com a màxima i serveixen de regla a les operacions dels autors i dels executors de les lleis.

Una fibra més o menys fina, una organització més o menys desplegada, la diferent educació, les relacions amb què cadascú es troba lligat, el lloc que hom ocupa en la societat, els esdeveniments de la vida i altres mil circumstàncies independents de l'albir de l'home, contribueixen a formar la seva opinió sobre els objectes que el volten. La diversa combinació, l'ordre i la proporció d'aquestes causes donen un resultat enterament necessari. Debades ens esforcem a tancar els ulls a la llum i a resistir el pes de la convicció; en aquest cas no hi ha llibertat i, per consegüent, no hi ha delicte ni dret a la pena.

Les opinions són un recinte sagrat que a ningú no és lícit de violar; les opinions no poden ésser mai objecte de legislació, però ho poden ésser de la moral quan la mala fe ha intervingut, potser, en llur formació. Però com que no hi ha cap altre jutge capaç de declarar els tràmits ocults que el seny ha seguit per a arribar a aquest o a aquest altre resultat, hom ha de deixar el càstig a l'ésser que llegeix en el cor dels mortals i que ha limitat a la superfície dels cossos l'extensió de la nostra vida."

("Fins a quin punt hom ha de sacrificar les opinions particulars a les lleis del país on viu", p. 9-10)

* * *

L'endemà d'una victòria o d'una revolució

"El desig de popularitat, l'ànsia de fer mèrits davant del vencedor i d'assolir la seva privadesa i el seu favor, l'interès, l'ambició, àdhuc la venjança, menen gairebé sempre una munió d'escriptors a afalagar amb llagoteria els que ells consideren com els dipositaris del poder, a insultar amb baixa covardia els qui s'han retut, a encendre la teia de la discòrdia, a recordar odis antics, a valer-se de tots els prestigis de la pietat i de la causa pública, i àdhuc a tòrcer rudement el sentit de les paraules dels llibres sants, amb les quals el nostre diví Redemptor va establir el regnat de la pau i de la mansuetud. La sang és llur pastura, els cadafalcs són llur espectacle més delitós, i la proscripció universal és llur desig i llur pública fe. Amaguen els fets que poden tendir a millorar la sort dels vençuts; exageren els que poden agreujar amb temorencs i funestos pressentiments llur situació terrible; i, ai de la humanitat si els vencedors, amb llur prudència i generositat, no frustressin els desigs d'aquests miserables protestataris!

És verament difícil de guardar-se d'aquest contagi quan la impremta arriba a ésser un mitjà, no d'il·lustrar el públic, sinó d'obrir-se un camí als empleus i a les dignitats. Aleshores, els que no tenen prou valor per a oposar-se a la torrentada, callen llurs sentiments, per bons i pacífics que siguin; si algú gosa aixecar la veu, aquesta és immediatament sufocada pels crits de la munió que enraona; i la que calla, per nombrosa que sigui, és considerada com inexistent. Per això els òrgans de les passions, orgullosos d'haver fet callar la sana raó, van exagerant progressivament llurs idees fins que, consolidat un govern savi i coneixedor dels seus interessos, restitueix els drets de la justícia i reconcilia els esperits dividits."

L'escriptor imparcial

"En semblants circumstàncies, la finalitat de l'escriptor imparcial i amic del seu país ha d'ésser preparar la humanitat per a aquest triomf. Certament, el millor que pot esperar-ne és l'obscuritat i el poc apreci, quan no la persecució; però aquesta no podrà ésser de llarga durada, i encara que sigui comprès en la proscripció que ell vol evitar, i caigui, com Males herbes, després del seu dissortat client, la posteritat farà aviat justícia a la seva memòria i els homes de tots els partits, apaivagada l'ardència de llur primer furor, convindran que hom va sacrificar un home de bé i que els hauria valgut més seguir els seus consells."

("Deures dels escriptors en els temps immediats als canvis polítics", p. 20-22)