Des d'una poesia polièdrica on l'emissor i el receptor es volen interconnectats, Vicenç Altaió promou l'exploració per al gaudi, viu l'intercanvi i la divulgació, mostra el debat o la documentació per tal de fer circular les idees entre opòsits i dissemblances, el nou i el vell de l'avantguarda. El llenguatge es construeix arriscat, mutable i mutador, submergit i amb parcel·les de gramàtica, sintaxi i fonètica pròpies, capaç de desencotillar i desetiquetar el gènere tradicional, tot apostant per l'inèdit i per l'imaginària fora-norma. Alter-escriptura-nativa per tal com s'exhibeix discrepant amb el cànon establert per la via de l'estètica i de l'ètica. Vicenç Altaió participa de la "Poètica del número 0", és a dir, d'uns mitjans alternatius on es combina art i literatura, imatge i text, i poesia textual-ista i, després, post-moderna.

[...]

Massa fosca (1978-2004), títol ambigu, dual i complementari. En el terreny de les noves fronteres de la ciència i el pensament, el llibre que el lector té a les mans segueix la màxima d'Einstein: "Allò misteriós és el fonament del veritable". Massa fosca és, primer, la poesia adjectivada com a complexa, de difícil comprensió, no pas per la utilització lèxica, ans més aviat per la ruptura sintàctica i la dislocació. Segon, massa fosca és la gran porció del cosmos del qual encara no en sabem res, perquè és invisible, espai buit en la galàxia. Al·lusió, per tant, cap a un no-res com a base de l'universal i potència de la creativitat, des de l'enigma. El llibre representa l'estat actual de l'aventura literària de Vicenç Altaió, la qual continua en un nou nucli poètic intitulat Santa Follia de Ser Càntic, altra vegada vinyolià, reprenent el cercle on aquest comença, maldant per donar sentit al sentit. Sabent l'amor a cada alè. Altaió mira i segrega poesia.

(Anna Carreras. "Escriptura blanca o l'afonia del ventríloc: una poètica per al traficant d'idees", pròleg al llibre Massa fosca (1978-2004). Palma: Moll, 2004, p. 8-10)

* * *

En certa manera, Anna Carreras ha escrit El cervell i les venes, que és un llibre del tot interessant de Vicenç Altaió. Dit altrament, Altaió va cedir la seva obra a Carreras perquè ella, a partir de l'obra d'ell, en fes un llibre d'ell, que, de retruc, igualment és d'ella, com aquell qui diu. O sigui, la matèria primera del llibre és d'Altaió, i el resultat de la feina, feta per Carreras i per Altaió, també és d'Altaió i alhora, per extensió, en part és d'Anna Carreras.

A l'edició, preciosa, del llibre (Col·lecció Palimpsest; March, editor) hi ha El cervell i les venes, signat, és clar, per Altaió, i Lucidesa moral, radicalitat lingüística i emoció política d'una escriptura i d'una art compromeses amb l'ètica i l'estètica, un estupend "estudi i interpretació", de trenta-cinc pàgines atapeïdes, sobre l'obra d'Altaió, signat per Carreras.

El cervell i les venes consta de més de sis-cents aforismes, màximes, axiomes, sentències i d'altres coses similars i pregonament sucoses, totes ben peculiars i xopes d'altaionitat. I aquestes proposicions, sempre suggeridores, van esclatant mitjançant mecanismes altaionians diversos.

[...]

Tot plegat, i més, gràcies a l'altaionisme, que és un isme literari personal d'Altaió que porta la lletra te d'istme intercalada per tal d'unir l'isme a tots els continents continguts al defora de si mateixos i retinguts en erupció per mà de l'escriptura altaioniana.

[...]

L'Altaió vèrtex d'ell mateix no és sinó la península fèrtil que, quan puja la marea inspirada, esdevé illa opulenta. Llavors l'istme no es veu, però hi és. I és en aquesta tan pletòrica porció de terra coberta per la mar per on llavors fa submarinisme l'altaionistme, mentre l'illa enlluerna els navegants altaionistes, essent l'istme submergit el magma exuberant de l'inconscient d'Altaió.

(Carles Hac Mor. "El grau mil de Vicenç Altaió", Avui Cultura, 8 de setembre del 2005, p. 7)

* * *

Ja ho havia dit Salvat-Papasseit en un vers inoblidable: "Per tornar a néixer necessitem morir". I Vicenç Altaió ha seguit el pensament de Salvat al peu de la lletra: va morir amb la publicació de la seva obra poètica completa, Massa fosca, fa dos anys per tornar a néixer ara amb Santa Follia de Ser Càntic. A Joan Vinyoli. Ben mirat, tota la productiva carrera literària de Vicenç Altaió ha estat una llarga successió de morts i naixences, de desaparicions i reaparicions, de finals i principis, mostra de la seva inquietud insaciable, del seu inconformisme gairebé genètic i de la seva actitud de recerca i experimentació constant.

Aquesta nova naixença coincideix en el temps amb un moment personal important, el fet de complir els 50 anys, i un moment cultural important, l'etapa final de la postmodernitat. Això explica els elements vertebradors del recull: la presència de Joan Vinyoli, el relleu del tema amorós i trets característics de la formalització poètica clàssica. En el llibre Vinyoli juga el paper de simbolitzar la voluntat del nostre poeta de rescatar el projecte de l'alta modernitat després del fracàs sorollós de la postmodernitat, tendència generalitzada a hores d'ara en la cultura europea i americana. L'amor encarna tant la vitalitat del poeta com la del seu projecte literari, amb tot el que té de neguit, febre, desig, desraó, alliberament, deriva, etc. I l'aparició de la versificació tradicional representa dos aspectes del conjunt: el sempitern compromís d'Altaió amb l'art i la cultura i el gir pronunciat del poeta cap a una nova poètica més clara i oberta que vol ser una síntesi entre la figuració realista i la figuració de signe més conceptual i experimental.

El repte literari del nou Altaió certament és desmesurat, però mai s'hi ha posat per menys. I la prova és la solidesa, ambició i coherència colossal de Massa fosca. Amb aquesta base no crec que el mar perillós que vol travessar sigui innavegable.

(Sam Abrams. "Tornar a néixer", Avui Cultura, 8 de març del 2006, p. 14)

* * *

Altaió no només actua com un mag i enlluerna, sinó que també acota la seva visió cap a la realitat quotidiana, cap al «principi de realitat», tant el de Sebastià Gasch com el de Josep Pla. I sap que el que no surt als diaris, no existeix. Amb les espatlles més amples possibles, Altaió s'equipara a la figura de l'Atles, tant el tità grec que, amb el seu germà Prometeu, va voler enfrontar-se als Déus de l'Olimp per treure'ls el seu poder i donar-lo als homes, com a l'atles que, finalment, va donar el seu nom a una forma visual de coneixement: el conjunt de mapes, reunits en un volum, generalment en un llibre d'imatges, el primer ús del qual era oferir als nostres ulls, de manera sistemàtica o problemàtica —fins i tot poètica— tota una multiplicitat de coses reunides allà per afinitats electives, com deia Goethe. En l'àmbit de les arts visuals, l'atles d'imatges, Atles Mnemosyne, compost per Aby Werburg entre 1924 i 1929, que va quedar inacabat, constitueix per a tot historiador de l'art i fins i tot per a tot artista avui una obra de referència i un cas absolutament fascinant [...]. Crec que es pot llegir aquest llibre com un atles visual i el seu mateix autor, Vicenç Altaió, com una mena d'atles que sosté o que pretén sostenir, ell tot sol, l'art català amb les seves espatlles. Aquí hi ha molt de Gaudí i Dalí, Foix i Ors, Ponç i Tàpies, Miró i Brossa, Barceló i Fontcuberta, Ferran Adrià i Carles Santos, etc. Tot el llibre es basa en un mètode heurístic, en un muntatge d'imatges heterogènies reconvertides en forma d'article. Descobrim llavors que Altaió comparteix amb els artistes del seu temps, amb els «pares» (Ors, Foix, Dalí, etc.) i amb els «germans», una mateixa passió per l'afinitat visual operatòria, la qual cosa també el converteix en contemporani d'artistes plàstics d'avantguarda com Perejaume, Frederic Amat, Zush o Alfredo Jaar. Aquest llibre es constitueix com una nova manera de narrar la història de les arts visuals contemporànies per part d'algú que ja ho ha llegit tot, ja ha visitat tots els museus que es poden visitar, ja ha conegut tots els artistes que valen la pena. Una nova manera allunyada dels esquemes històrics i estilístics de la crítica acadèmica de l'art.

Perquè Altaió sap que l'assaig, en aquest cas l'assaig periodístic, crític, sempre amb intenció creativa, només es pot conjugar en gerundi, el mode verbal de l'inacabament, del procés, de la durada. Per això estem en un espai de «fronteres», en un territori de «trànsit», de «tràfic», en el seu desè volum de «tràfic d'idees».

(Xavier Pla. "Altaió, o les palpitacions del (nostre) temps", pròleg al llibre Un traficant d'idees a les fronteres de l'art. Barcelona: Comanegra, 2013, p. 9-10)

* * *

Altaió escriu Santa Follia de Ser Càntic —Premi Vicent Andrés Estellés 2005 i Premi Cadaqués de reconeixement a la creació poètica 2006— des de la poesia contaminant, inoculada i digerida de Joan Vinyoli, un poeta foll i el darrer romàntic. En càntic clar, original i essencialment inextingible, el poeta planteja la utopia i la fragilitat de l'amor i del llenguatge únic, i en mata el corc de la institucionalització amb pura follia. En paral·lel a la bogeria, la creació és alliberament i dissimulació, camuflatge i autonomia, un mecanisme capaç de transformar la identitat i proclamar tautologies sobre la relació amb l'altre. L'ull del gest, de la forma, és ara càntic ofert, vertader i cavalleresc, objectivat i irònic, que recomença altra vegada i en sentit invers —amb afany transcendit ja des de les majúscules germàniques del títol— el procés d'investigació poètica encetat, ara fa trenta anys, amb La poesia, és a dir la follia (1975), en un títol-homenatge a Antonin Artaud que sempre més ha estat una màxima estètica per al traficant d'idees.

L'homenatge-títol a Vinyoli és la renovada ofrena altaionenca, Santa Follia de Ser Càntic, un llibre de poemes que "continua" l'obra de Vinyoli allà on va ser deixada, un text de textos que exalça el valor del mot transformador capaç de combinar continguts objectius (experiències) amb reflexions universals, com ara la idea de la vida fent de base des d'on transcendir juntament amb la paraula poètica, l'única capaç de fixar el temps, delimitada pels conceptes d'amor i de llenguatge. Vinyoli concep la poesia a la manera ribiana, és a dir com a eina indagatòria i de realització espiritual, una poètica entre el romanticisme i el postsimbolisme. Altaió investiga el romanticisme, però també el simbolisme, el llenguatge-joc d'exaltació onírica, l'experiència d'avantguarda, la pràctica textualista i l'experimentació vital sense dramatismes.

De tots aquests punts de vista entrellaçats, Altaió se'n replanteja els clixés, els subverteix i els decapita. La moral es basa en la literatura "maleïda" del simbolisme i de l'avantguarda. Lautréamont, Baudelaire, Roussel i el pensament freudià i nietzschià expliquen, a través d'Altaió, l'efervescència biològica, la perversa moralitat i la tècnica mixta entre el càlcul i la inspiració, entre la intel·ligència i l'automatisme. Els gèneres de transició, segons Barthes, ofereixen un major interès als investigadors, i aquest joc dialèctic amb la tradició, autèntic teló de fons de la innovació, és la màxima potència creadora del poeta que trafica amb idees.

(Anna Carreras. Fragment del llibre Altaió i Vinyoli a "Santa Follia de Ser Càntic". Girona: Curbet Edicions, 2014, p. 15-17)