Autors i Autores

Gabriel Alomar
1873-1941

La columna de foc

FULLA DESPRESA


Unes parpelles que es desclouen
entre l'horror de dues nits,
i el centelleig d'uns ulls que es mouen
entre dos somnis infinits...

Amics, la vida és bella cosa,
és un bell dia somrient;
la flor encara no és desclosa
i els fulls marcits ja van caient.

Mes d'eixa flor que un jorn se bada,
en el racó d'un gran jardí,
s'eleva, en mística volada,
un misteriós perfum diví,

que, quan la flor s'és esvaïda,
sura per l'aire tremolós,
i ressorgeix amb nova vida
dins nova estela d'esplendors;

i que, quan l'hora és arribada,
ens clou els ulls amb dolç conhort,
i al cim d'una ala desplegada
ens du triomfants sobre la mort.

Ens deixa al front una carícia
com el refrec d'un bes alat,
i ens deixa als llavis la delícia
d'ensaborir l'eternitat.

Ens fa sentir la conciença
de nostra espurna d'immortals,
i en un moment de vida immensa
reclou centúries eternals;

i al mur del temps congria i traça
l'ombra vagant de l'esperit,
i enllà dels segles la traspassa
sota un reflecte d'infinit.

Oh tendra i vaga melodia
que no percep la multitud,
ets una dolça tardania
del nostre esser de déu caigut!

LA DONA I LA CIUTAT

Plena de llum, formaves una alta melodia.
El teu cos era música i els teus ulls claredat.
Vagava el teu ensomni sobre l'ona del dia
al so d'un riu que brolla de la divinitat.

I sorgint allà enfora, creava l'harmonia
d'aquest poema únic l'ardorosa Ciutat.
Llavors l'himne que acorda sons de trompeteria
i campaneig de torrres, entorn de tu ha cantat.

I la gran urb, vençuda, en primícia abundosa,
a tos peus deposava sa lira i sa filosa,
el tresor dels navilis i el foc de les fornals.

Mentres tu t'espandies com una rosa eterna;
de les munions futures eres la font materna
i els teus dos pits s'alçaven com dos escuts triomfals.


ESTROFA AL VENT

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà;
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l'espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d'un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l'arquet de silenci de la nit.

I eternalment la maternal Natura
l'espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.


BRINDIS

Sento, amics meus, avui florir ma vida
en la corona d'un sol jorn de llum.
L'ànima sento que em sorgeix, esvelta
com un lliri radiant.

No ho escolteu? Entorn d'aquest cenacle
s'eleva el cor d'una potent remor...
És ella, és Ella, és la Ciutat, la musa
dels meus somnis i cants.

I vosaltres sou l'ànima mateixa
que a la grandiosa massa dóna un verb;
sou la rosa selecta on se congria
l'aroma seu dispers.

Un bategar de ritmes ens rodeja.
Dels obradors és l'incessant bullir.
Vibren les lires. Les filoses s'alcen
com vares de penons.

Fumegen en la nit les xemeneies.
Palpiten dins la fosca els estandards,
¿Quin evocar de pressentides glòries
cóva dins l'avenir?

I els vostres cors, acomodant-se al ritme,
s'incorporen al càntic febrosenc,
i dirieu que es broda una altra estrofa
de foc al nostre entorn.

L'estrofa immodulable que construeixen
com les torres d'una ampla catedral,
un vent que giravolta per les vies
i un pul·lular de gents.

El dringueig del crestall té ressonàncies
de la paraula ardent que no ens diem,
i floten, tot passant, els desigs nostres
com sonar de petons...

¿Com us diria l'efusió sagrada
que per a mi desborda aquest instant?
¿Com us diria el flamejar magnífic
de l'antorxa interior?

Jo us porto, amics, d'una adormida terra
el perfum d'incensari dels meus pins,
flaire de tarongers, blancor florida
d'ametllers hivernals.

Mes també us porto, com filial ofrena,
la copa oberta del meu àvid cor,
per a que el vi de l'ideal que us crema
a gran doll hi vesseu.

Copa de l'esser meu, copa granítica
tallada en un penyal del Puig Major,
obre't sedenta com una corola,
al vi de la Ciutat!

I circula després, d'una mà a l'altra,
eucaristia d'un agap d'amor,
i hi beurem tots la sang de Catalunya
dins un vas mallorquí.

I els vostres llavis sentiran , bevent-hi,
una dolça i simbòlica sabor;
sumiran la unitat catalanesca
a travers terra i mar;

la conjunció d'una espargida raça
en el solar fervent d'una gran urb,
transfigurant la meva Barcelona
com el mur d'un Sion...

Amics, el Cigne espera... El meu navili
aparella les ales prompte al vol.
El seu ventre de cíclop ja flameja.
La banderola bat.

Que per a sempre en ma sandàlia resti
de vostres vies l'ardorosa pols,
i que el meu pit sempre conservi un hàlit
del vostre aire estrident.

Prenem comiat... Jo portaré a Mallorca,
dins la valva ambarina del vaixell,
del vostre vi simbòlic una gota
restada al fons del vas.

Una gota on fermenti l'amor nostre
com en el calze d'un diví ritual;
gota de sang materna catalana
dins un roc mallorquí.

I enllà del mar, l'escuma d'aquest brindis
s'inflamarà de nou en el meu puny,
i les colors d'un iris reflectant-s'hi
l'ungiran de claror.

Claror del vostre foc, de la lum vostra,
claror dels vostres caps i els vostres cors,
claror de la fornal i de la teia,
de caldera i de far.

Alcem els cors, tot elevant les copes,
per Catalunya i per la llibertat,
i que el sol dels nous dies ens embaumi
l'altivesa del front!

(Del llibre La columna de foc. Palma: Moll, 1973)