"Com a poeta, Alomar, que s'havia format en l'estudi dels poetes greco-llatins, que li agradava de traduir, fou influït pels parnassians i per Carducci. Així, utilitzà els metres clàssics i el sonet per a crear quadres exuberants i impersonals, de serenor clàssica i alhora d'una voluptuositat no dissimulada. Malgrat la llengua elaborada i la riquesa en imatges plàstiques, els poemes "serens i forts, com l'art llatina" resulten avui d'una fredor gairebé marmòria. Només de vegades l'alè nerviós i vibrant - de ressò romàntic- s'imposa al poeta, que aleshores aconsegueix estrofes de rara musicalitat i d'imaginació desenfrenada, sens dubte les que li valgueren més èxit. Inclòs per Francesc Matheu a la "Lectura Popular" i per Alexandre Plana a la seva antologia, on la seva obra poètica pren un relleu tal vegada excessiu, arreplegà bona part dels poemes a La columna de foc (1911), prologada per Santiago Russinyol. El títol fichteà, suggerit per Manuel de Montoliu, defineix ben clarament la concepció alomariana de la poesia. Autor, també, de proses narratives, que publicà a "La Ignorància" i a "La Roqueta" sota el pseudònim de "Biel de la Mel" o que recollí a Un poble que es mor. Tot passant (1904), i de nombrosos pròlegs, veritables estudis en més d'un cas, la seva producció més característica ha romàs dispersa en nombrosos diaris i revistes del Principat (Revista Jurídica de Catalunya, L'Esquella de la Torratxa, Catalònia, La Veu de Catalunya, El Poble Català, etc.), de Madrid (El Imparcial, España, El Liberal, etc.), de Buenos Aires (La Nación), del Caire (Le journal d'Égypte) i, és clar, de Mallorca."

(Antoni Lluc-Ferrer: "Pròleg", dins Gabriel Alomar: El futurisme i altres assaigs. Barcelona: Edicions 62, 1970, p. 11)
 

* * *
 

"Alomar havia après el seu classicisme, bàsicament, de Carducci. També el de Costa havia estat influït per l'italià, és cert, però, com Valentí remarcà molt bé, el canonge prengué de Carducci, sobretot, els procediments d'adaptació de la mètrica llatina i negligí la resta, mentre que Alomar recollí del gran poeta italià no sols el classicisme formal, sinó també, inseparablement, tota la càrrega ideològica: el messianisme revolucionari, el republicanisme catonià i l'ateisme vestit de robes paganes. Per a Costa –i també per als noucentistes que tant l'admiraven– el classicisme funcionava com una «duana» ideològica –la imatge és de Fuster, aplicada a Costa– i era un suport del tradicionalisme i també d'una nova forma, més sofisticada, de localisme. Per a Alomar, en canvi, era inseparable del «futurisme» i del cosmopolitisme. A Costa –i, en el fons, als noucentistes– el mite del classicisme de Mallorca li servia per a idealitzar, ennoblir i justificar la Mallorca real del seu temps, tot equant-la amb una Mallorca «eterna»; a Alomar li servia, en canvi, per a criticar-la, per argumentar la necessitat de transformar-la, arrencant-la del localisme provincià. Estem tocant aquí un punt fonamental; comencem a veure la bàsica i real discrepància entre Alomar i el Noucentisme: una discrepància ideològica. Però –hom dirà– Costa no era noucentista... Ja ho sé. Però, deixant de banda el fet que el que he escrit es pot aplicar perfectament als noucentistes, si, com se sol afirmar, els noucentistes consideraven Costa com a mestre pel rigor formal classicista de la seva literatura, per què no veien també Alomar com a model?"

(Joan Lluís Marfany: "Gabriel Alomar, oblidat", dins Aspectes del modernisme. Barcelona: Curial, 1975, p. 257-258)
 

* * *
 

"Ens trobam amb la mateixa formulació del paper de l'intel·lectual que Alomar mantindrà tota la vida, la qual, a la vegada, és plenament coincident amb la més genuïna del modernisme català. Seguint Carlyle i Ibsen, el conceben com un avançat, com un creador de futur, com el Messies de les idees i les formes que s'acabaran imposant en un avenir més o menys llunyà. I a causa de la seva posició d'avançada, els seus contemporanis ni l'entenen ni l'accepten. Per això, és un lluitador solitari i un visionari clarivident.

Una altra característica que considera pròpia de l'art de la fi de segle és la tendència a la subjectivització de la realitat. Ja ens trobam més enllà del naturalisme. La realitat ha deixat de ser un fet objectivable, davant el qual l'escriptor tan sols aixecava acta notarial, o en podia fer l'anàlisi mitjançant mètodes impersonals manllevats a la ciència. A les portes del canvi de segle el valor artístic més cotitzat era el de la capacitat de personalitzar la realitat, de modelar-la d'acord amb el temperament i les idees del subjecte creador. Ens trobam davant un artista que aspira a exercir el seu domini sobre la natura o la societat, contra la influència determinista de les quals lluita amb l'objectiu d'alliberar-se'n."

(Damià Pons: "L'afirmació de la individualitat en l'obra inicial de Gabriel Alomar", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 112, 1997)
 

* * *

"El Poble Català, doncs, és una plataforma organitzada de forma coherent, programada en funció dels objectius que persegueix i amb un model (en part antimodel) al darrere, La Veu de Catalunya. Així, en la seva primera etapa, en aparèixer com a setmanari, la revista és dirigida per Joan Ventosa i Calvell, que havia estat secretari de la Lliga Regionalista abans de l'escissió i que, pel que sembla, té una funció ordenadora dins l'equip humà que es forma. El setmanari es mou dins un camp ideològic ampli de conjunció entre catalanisme, republicanisme i , clarament, «modernisme». Modernisme, no ja en l'accepció que s'ha vulgaritzat en el tombant de segle com a «stil nouveau», com a moda o com a forma d'esnobisme, sinó amb el contingut que li ha donat Alomar, tal com el mateix Ventosa recull en la primera pàgina del primer número («el sentit de tota l'evolució del renaixement català ens indica clarament que és precís que acabi de substreure's a la influència predominant del seu tradicionalisme originari, futuritzant-se, segons la frase feliç de l'Alomar»), i que no és altra que la recuperació del sentit originari del mot: moviment de modernització des d'una actitud que identifica modernitat amb progrés ideològic i social, o sigui, amb l'esquerra política.
El setmanari, doncs, es proposa crear un moviment ideològic i social renovador que miri, més enllà dels interessos de partit (i, doncs, merament electoralistes i de defensa d'una determinada classe social), cap a una societat d'homes lliures, responsables del seu propi destí personal i col·lectiu. No cal dir que aquesta era la conclusió que es desprenia del «futurisme» alomarià, però, també, de les propostes d'acció social i educativa que informaven personatges com Cebrià de Montoliu o Josep Pous i Pagès. I és que l'equip de redactors es distribueix els diferents àmbits d'acció ideològica, cultural i política amb una clara perspectiva programàtica. Alomar hi ocuparà un lloc important com a ideòleg, articulista de fons i referent inexcusable del programa: ell mateix, en una sèrie d'onze articles, «El liberalisme català», tradueix en programa polític les teories exposades a la seva conferència."

(Jordi Castellanos: "Gabriel Alomar i el modernisme", dins Gabriel Alomar: El futurisme. Articles d'El Poble Català (1904-1906). Palma: Consell de Mallorca / Sa Nostra / Moll, 2000, p. 27 i 28)