La gent gran no s'ho explica i a vegades entre ells rumien com pot ser que jo hagi sortit així. Diuen que si ho he heretat del pare que és dentista i té un consultori tot ple d'aparells lluents i de totes mides, des d'un armari ple de rialles que esperen ser posades a la boca d'algun desdentegat, fins a la poltrona que, a més de rodar, s'enfila a força de cops de peu per posar la boca del pacient a la mida del nas del pare. I no us dic res de les làmpades també movibles, la turbina amb els seus estris penjats d'un cable elèctric... l'aspirador quirúrgic, sí, sí, qui-rúr-gic; les moles i fresses que, per cert, esveren tant la gent, els raspadors, els fòrceps, els mirallets, les pastes, els silicats, les anestèsies...

Els meus germans són uns exagerats, diuen que la meva afecció em ve perquè de petiteta em donaven molt ferro en forma de medicines, no pas perquè estigués malalta, sinó perquè era seca i desnerida i diuen que feien més embalum les ulleres que jo. Ja ho he dit, són uns exagerats!

Una altra de les possibles causes és que precisament els meus germans em van ensenyar de fer moltes facècies i, quan van descobrir que jo era capaç de desmuntar un ventilador i muntar-lo sense que em sobressin peces, es quedaven bocabadats i després, quan podien tornar a parlar, ho deien a tothom a crits: «Mireu, mireu què sap fer la Cati!».

Expliquen a casa que una de les primeres coses que vaig inventar essent molt remenuda va ser una màquina de trencar ous.

No sé pas on deu haver anat a parar!

Una vegada, amb tot d'escuradents vaig fer un piano al qual només faltava la música.

Ara mateix tinc la persiana de la meva habitació dirigida a distància. Ho hauríeu de veure. És a base de dues cordetes de plàstic blau que van des de la cinta al capçal del llit, d'anada i tornada. Una apunta cap a dalt per obrir i l'altra cap a baix per tancar. No ho faig servir mai, però és molt bonic.

(Fragment del capítol «L'Èdison de Vilaxiroia», Màquines d'empaquetar fum i altres enginys. Barcelona: La Galera, 1980).

***

L'AMIC BASSAL

Un dia que plovia força, un nen que jo conec va fer tard a l'escola i es va trobar que la porta ja era tancada.

El porter se n'havia anat a esmorzar i el nen va seure a l'esglaó, tranquil encara que se li mullés el cul de les calces.

No sabia què fer ni a què jugar i va rumiar que a aquella hora el carrer és dels grans però si plou no és de ningú; només dels bassals. I és que una mica més enllà se'n veia un, de bassal. Un que feia cara d'estar ben content de la pluja que queia.

- Hola, bassal! Estàs de bona lluna, tu!

- Sí, avui estic content. Cada gota que cau em fa pessigolles.

El nen que conec s'hi va acostar per veure com cada pessigolla es convertia en rodones cada cop més grans.

- Cada gota que m'arriba em fa créixer una mica. En canvi el sol em mata a poc a poc. M'evapora, no hi vull ni pensar!

- Quan els nens surtin de l'escola potser ja semblaràs l'estany de Banyoles...

- I ben segur que se'm ficaran a dins amb les seves botes.

- I no t'agrada?

- M'agrada més la tranquil·litat i que la meva aigua sigui transparent i, si pogués ser, habitada per peixos de tota mena. Somio que el meu fons és verd, encoixinat d'algues i amb abundor de coves misterioses...

- Poc ho sabia jo que els bassals teniu ganes de ser mars...

- Tot el que és petit té ganes de créixer.

El nen que jo conec encara va estar força estona parlant amb aquell nou amic que havia trobat.

Per fer-lo encara més content va treure de la cartera tots els seus portaavions i vaixells de guerra i, amb molt de compte, els va posar a navegar.

Quan sense voler li va caure el boli a dintre, el nen va dir:

- Tens un submarí encallat al fons, avui sí que no et pots pas queixar!

I se'n va anar corrents cap a l'escola deixant-ho tot perquè tornava el porter amb la gorra regalimant.

(«L'amic bassal», a CLIJ : Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil,  núm. 37 [març de 1992], p. 38).