Pep Albanell ha estat qualificat per la crítica com a autor de reflexió constant. Aquesta classificació no és gratuïta, ja que la seva obra es caracteritza per ser el resultat d'un llarg procés d'observació de la realitat i de maduració personal, que s'ha anant concretant en gèneres i estils ben diversos.

El seu joc literari ha anat evolucionant des dels primers escrits realistes, entre els quals destaca un dels relats més emblemàtics d'aquest corrent, El Barcelonauta (1977). Aquesta obra, com moltes de les més reeixides de l'autor, admet diverses lectures, com ha remarcat en Jaume Cela:

"El Barcelonauta pot ser llegida com la història d'un noi que vol fugir de la ciutat i perd el bitllet que l'ha de retornar al paradís enyorat de la infantesa, a l'Arcàdia perduda. Però també pot ser el relat del nàufrag ciutadà que en la recerca que porta endavant coneixerà una bona colla de gent, fins arribar a l'amor, que li faran entendre que l'aventura i que el paradís poden estar on som o bé en el mateix viatge, idea aquesta que ja apareix en l'Odissea"

(J. Cela: Perspectiva Escolar núm. 154, p. 61)

* * *

"Quan tot just s'havia sortit del realisme, Ventada de morts va suposar un canvi important, tant pel que fa al tema plantejat com a la manera d'explicar la història. En uns moments en els quals predominava l'urbà per damunt del rural, ell escriu una novel·la rural, històrica i fantàstica, amb elements fins i tot barrocs pel que fa a la seva concepció i al llenguatge. Durant un temps va fer una mena de literatura experimental i realista alhora, una literatura en certa manera compromesa, que va anar enfocant cap a un punt de vista més lúdic.

L'admiració que li desperten autors com Vargas Llosa, García Márquez, Cortázar i Carpentier l'encamina a experimentar noves formes de ficció allunyades dels límits imposats per la realitat. Inicialment, aplica aquests nous plantejaments a la seva obra infantil i juvenil, de manera que el gènere es veu enriquit amb el retorn d'elements meravellosos i fantàstics. Aquesta iniciativa va suposar la represa de personatges i de temàtiques que havien omplert els contes populars i mitològics, i que havien estat oblidats, fins aquells moments, a la nostra literatura.

Una de les principals característiques de Pep Albanell a l'hora de tractar l'element fantàstic és la barreja constant entre l'imaginari i la realitat, a la manera d'en Pere Calders i amb coincidències amb alguns dels plantejaments de Gianni Rodari. El seu personalíssim estil el configura com un dels escriptors més importants de l'anomenat realisme màgic. Així, a El llapis fantàstic trobem com a element transgressor de la realitat un llapis que converteix en real tot allò que dibuixa. A L'habitant del no-res (1989) serà un pinzell el responsable de la desaparició del senyor Emili Noucents. La trama d'aquestes dues obres s'enllaça amb L'innominable, de manera que les tres novel·les formen una trilogia que comparteix alguns personatges i escenaris, però que, sobretot, tenen en comú aquesta peculiar manera d'alterar la realitat iniciada amb La guia fantàstica (1977) i que en Jaume Cela ha comparat amb la teoria de l'ham poètic de Carner.

La relativitat, tant pel que fa al tractament del temps com de l'espai, forma part d'un joc literari que ha aplicat també fora de l'àmbit infantil. A Zoa (1991) ens presenta una història fantàstica on la ficció es concreta en el trencament de la frontera entre la vida i la mort. Novament la temàtica del nàufrag -aquesta vegada més elaborada que en els seus primers relats- suggerirà la història protagonitzada per un xicot que es perd al bosc i que va a parar en un casalot habitat per una bonica noia fantasma.

Dins d'aquests paràmetres irreals, els personatges creats per l'autor es veuen abocats a una transgressió de l'ordre lògic de la seva quotidianitat. En les narracions breus aplegades a Fantasies auxiliars administratives (1993) trobem un home que descobreix que li han sortit banyes, un àngel que vol incorporar-se a la vida humana i un escriptor de laboratori que aconsegueix aïllar un barbarisme, entre d'altres personatges immersos en situacions singulars. En aquest cas, el tractament de la fantasia adopta un to irònic que recorda l'estil calderià i té com a resultat una obra que, en el seu conjunt, resulta molt divertida i enginyosa.

El tractament dels diversos temes desenvolupats al llarg de la seva producció mai no cau en el dramatisme ni en l'exaltació de la morbositat -malgrat la naturalesa del tema-, sinó que es resol amb finals amables o, si més no, esperançadors. A La rosa de Sant Jordi (1991) explica la història d'un país molt petit que és completament bessó d'un altre. Les complicacions entre els dos països arriben quan només en un d'ells neix una rosa per Sant Jordi. En aquesta obra, mereixedora del Premio Nacional de literatura infantil 1990, Albanell desplega un llenguatge fresc i amè. És una obra pacifista que juga amb els valors tradicionals del conte popular a través de la inversió dels arquetips: el príncep és baixet i grassonet, el dolent de la història és el personatge més ben plantat, etc.

L'amor també és un dels elements de presència més constant en la seva obra. Els seus personatges enamorats avancen cap al seu objecte del desig a través de plantejaments ben variats, segons si formen part d'obres amb plantejaments més o menys realistes. Als primers llibres, el tractament de l'amor responia a una concepció existencialista del tema; les relacions entre els personatges estaven marcades per la insatisfacció i el desengany, com és el cas de Pinyol tot salivat. En canvi, l'amor té un tractament ben diferent en la novel·la curta Dolor de rosa (1984), on un oficinista pateix un dolor estrany provocat per l'aparició d'un nuvolet rosa en el seu pit. A No tots els amants es diuen Romeu (escrita conjuntament amb Albert Monclús) hi aporta una visió realista del món dels joves; a través de les cartes escrites pel protagonista, el lector s'endinsa en la història de la recerca desesperançada d'un amor platònic:

"No tots els amants es diuen Romeu. Ni tu Julieta. Jo em dic com em dic i tu et dius Antònia, Tònia per als amics. Això és l'únic que sé del cert. La veritat és que hauria preferit un nom més suggeridor: Andrea, Beatriu, Helena o, fins i tot, Júlia. Però en fi, aquesta és només una de les moltes coses que no es poden triar. I tant se val. Fet i fet, sospito que els noms no tindran cap mena d'importància en aquestes cartes. Res d'aquestes cartes no tindrà cap importància: no les llegiràs mai perquè ni tan sols les rebràs".

Ha conreat diversos gèneres, però hi ha un tema que li ha interessat especialment: la ciència-ficció. El 1976 va publicar L'implacable naufragi de la pols, un recull de narrativa fantàstica que va suposar la seva contribució personal a l'escassa ciència-ficció catalana del moment. Actualment és membre de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. Com ha remarcat Marçal Subiràs, la seva aportació al gènere suposa el plantejament d'un futur que ens fa reflexionar sobre el present. El mateix Pep Albanell afirma que "hi ha coses que s'escriuen perquè han passat, d'altres s'escriuen perquè no passaran mai i unes altres s'escriuen perquè no passin mai". Entre els relats que formen part d'aquest recull, destaca "La invasió" pel seu inquietant escenari:

"Era un bar miserable. Una mena de catau tenebrós que s'obria en un dels estrets carrerons de la part vella de la ciutat. No sé com hi vaig anar a parar. O sí; em sentia sol; estava podrit de solitud i vaig sortir de casa disposat a fer una passejada. Caminar, caminar i caminar, sense rumb, sense nord, per carrers i carrers, mentre el capvespre es feia pesant i s'afeixugava damunt les cases i xopava de nit les voravies. De sobte em vaig trobar perdut en el laberint del casc antic amb casotes de parets escrostonades i foscos portals com boques sense dents. I el bar, allà, al mig, amb un neó trist que parpellejava com si esbufegués asmàtic".

De les seves darreres aportacions cal remarcar Una mica de mort (1998), que consolida novament Pep Albanell com un dels autors més complets i complexos de la narrativa catalana actual. El llibre és un recull de vuit contes marcats per la presència constant de la mort, en els quals l'amor sorgeix subtilment com a única esperança d'uns personatges que, malgrat tot, busquen una sortida cap a la vida. La utilització dels diferents punts de vista narratius (sobretot dels femenins) acaba de perfilar la subtil línia existent entre el sexe, l'amor i la mort. D'altra banda, la recent publicació de tres nous títols adreçats als més menuts: El Dinociment (1999), El Superheroi de la tele (1999) i El món rar de l'Estrafo (1999) suposa un nou pas en la seva producció de línia fantàstica.

La doble personalitat de l'autor, aquest alter ego que, més enllà d'alternances de gèneres i temàtiques, marca el conjunt de la seva obra és el resultat de l'observació minuciosa del que l'envolta. Es tracta de l'elaboració d'enfocaments complementaris que comparteixen -tant en els escrits de base realista, com en aquells més fantàstics- un llenguatge acurat, viu i precís, i un perfecte tramat de les històries. En Pep Albanell és un supervivent, un nàufrag de la realitat feta d'amors i desamors, de feines quotidianes, de la societat que l'envolta i que, a través d'aquesta observació perspicaç i burleta, ha sabut traspassar els límits de la realitat a la recerca de nous punts de mira."