Era filla de la guerra.

Se sabia filla de la guerra perquè tots els paisatges que duia a la memòria eren ruïnes i destrucció. A les nits, a les fosques, arraulida en qualsevol racó, d'una manera tèrbola i imprecisa, sentia l’angoixa de la guerra removent-se dintre seu, aferrant-se-li al coll, furgant inútilment per esvair la boira que embolcallava el que havia estat la seva vida, i que s’estimava més no desembromar perquè intuïa que aquelles ombres que tentinejaven erràtiques per la boira baixa dels seus records eren plenes de dolor.

Per contrarestar l'amenaça dels records d'abans s'aferrava als pocs records que tenia del present: trets, explosions, ensurts, corredisses, fred i fam. Tota la seva vida, tota la seva història, ara, no eren altra cosa que trets, explosions, ensurts, corredisses, fred i fam: era la filla de la guerra. I per això també, fugia.

Fugia cap enlloc, perquè és girés cap on es girés només hi trobava devastació i mort. En un racó del seu interior hi duia també les imatges de la devastació i la mort de la seva família, però no les deixava pujar a la memòria conscient. Les empenyia avall, avall, cap als racons més amagats de la seva ànima. I quan, com un sanglot inesperat, li venien a la memòria filagarses del record indesitjat, la venia a auxiliar una estranya melodia que també s’amagava en un replec de la seva consciència. La música, com una ventada benefactora i refrescant entre la xardor corrosiva del record cremant, li ressonava, poderosa, dins del cap i foragitava tot allò que la noia no volia recordar.

Aquí caic, aquí m'aixeco, vivia com una salvatgina. Famolenca i esquiva, s'amagava de la gent, mirant de garapinyar d'on podia alguna cosa per menjar, ajaçant-se per reposar en qualsevol racó arrecerat i solitari, quan el cansament la retia.

I vet aquí que una nit va arribar a la caravana del circ.

Una violenta tempesta havia somogut tot el capvespre i ella havia corregut entre el xàfec i els llamps, fins a trobar una bauma, als afores de la població, que li va fer de precari aixopluc mentre l’aigua no parava de caure. Quan, entrada la nit, el temps es va apaivagar, es va posar a caminar sense nord, xopa, enfredorida i afamegada. Entre la foscor, va entrellucar unes tènues lluminàries al lluny i hi va adreçar els seus passos. On hi ha llum hi ha gent, i on hi ha gent hi pot haver menjar per robar.

No hi havia lluna i encara que el fort de la tempesta ja havia passat, el cel encara regalimava. Tot era fosc i només trencava el silenci el degoteig de l'aigua del plugim. Quan va arribar al míser campament del circ tothom dormia confiadament, ja que no era una nit que els avions es poguessin enlairar. A la vora de les restes d'un foc, la filla de la guerra només hi va trobar els fragments irregulars de l'escorça d'una síndria que la gent del circ havien trobat en un hort devastat i que devien haver esclafat contra el terra per repartir-se-la.

Els trossos estaven escurats fins a la corfa, però la noia, rostant-les una mica més, encara va poder treure'n les últimes engrunes mentre removia amb els peus les cendres mirant de trobar una mica d’escalfor pels seus peus nusos, gelats i adolorits.

Quan va haver ratat tot el que va poder de les restes de la síndria, la filla de la guerra es va sentir de cop molt cansada. No es podia ajocar a la vora d'aquell foc ja que la podrien veure. Amb l'escorça del tros de síndria més gros que acabava d'escurar encara a les mans, es va apropar a la caravana i, enmig de l’obscuritat, va intuir a l’altra banda d'unes reixes de ferro un munt de palla. Va palpar la reixa fins que va trobar el pany que l'obria. Va encimar-se dalt del remolc i va restar uns segons immòbil, escoltant atentament. No li va semblar sentir cap soroll sospitós i, sigilosament, es va acostar a la palla i s'hi va abandonar.

Esgotada com estava, la filla de la guerra ni s'havia adonat que s'havia ficat dins la gàbia del lleó. Es va cargolar goludament entre la palla. No va ni sentir un feble clic que va fer el baldó de la reixa en tancar-se.

[...]

Unes hores enrere, quan la gàbia s'havia posat a trontollar, el lleó, que com més vell era més prim tenia el son, s'havia despertat.

Va obrir els ulls al primer sacseig i, a les fosques, es va adonar que algú havia envaït el seu espai i ocupava un tros del seu jaç de palla. Era un cadell femella d’home.

El ritme pausat i el son profund de la nena, l'olor de desemparament que desprenia el seu cos retut, va fer entendre a l'animal que no havia de témer res d’aquella intrusa. Ans al contrari. S'hi va acostar per proporcionar-li una mica de la seva escalfor i, pell contra pell, ell també va tancar els ulls i es va tornar a adormir plàcidament.

L'alba, dins del bosc, va trobar el lleó i la nena dormint, l’un a tocar de l'altre. Feia qui sap els dies que la nena no dormia tan assossegadament. Es va despertar fregant amb la seva galta bruta la pell aspra del flanc del felí.

De primer va tenir un ensurt. En alçar el cap i veure l'animal, l'esglai la va fer saltar enrere. Espaordida va recular fins que va topar d’esquena amb la reixa. Panteixava sordament. Tota ella tremolava. Gairebé ja sentia el sotrac de l’enorme cos del lleó en saltar-li al damunt, les urpes esquinçant-li la roba i la pell, esbadellant-li el cos.

Però el pacífic capteniment del lleó, que li posava els ulls al damunt mansament, amb la mateixa placidesa amb què es mirava la palla del seu voltant o el cel fosc i carregat que hi havia més enllà de les reixes, no denotaven pas cap intenció d’atacar-la.

El lleó la va fitar durant una llarga estona, fixament, sense moure un múscul. Després, va brandar la cua a una banda i a l’altra del seu cos com si volgués espantar alguna mosca inexistent, va treure un pam de llengua per llepar-se els voltants ressecs de la boca, va badallar i, tot seguit, aclucant els ulls, va acotxar el cap. Era com si li hagués dit:

"No em fa res que et quedis aquí, amb mi".

(Fragment de La música perduda, 2006)

* * *

El meu pare deia sempre que jo no havia vingut a aquest món amb un pa sota el braç, com fa la dita, sinó amb un bitllet de vint-i-cinc pessetes. I era veritat.

Quan la mare va començar a tenir els dolors de part, la mateixa nit de Nadal, van anar a avisar la llevadora. A la senyora no li devia fer gens de gràcia treballar en una nit tan assenyalada, de manera que es va presentar a casa, va veure la mare, li va palpar el ventre i els va dir:

–La cosa va per llarg. Anant bé, n'hi ha fins demà al matí. El nadó està entregirat i el part serà complicat. I no és cosa
de llevadora, sinó de metge. Quan sigui l'hora, aneu a buscar el doctor.

I se'n va anar. La dona no es va portar gaire bé amb la meva família, però tenia raó. La nit va ser llarga i anguniosa. Però no vaig començar a donar senyals de voler treure el cap en aquest món fins ben passades les nou del matí. Quan li va semblar que la cosa anava de veres, el pare va anar a cercar el metge a casa seva, però el doctor no hi era. Havia anat a la catedral de Vic per assistir, amb la seva senyora, a l'ofici pontifical, segons li va comunicar amablement una noia amb uniforme negre i davantalet blanc que li havia obert la porta. Anys més tard, quan m'ho explicava, el pare deia que des del rebedor va sentir l'olor del farcit de canelons que devien estar preparant per al dinar. A casa nostra, amb els tràfecs del part, ell i l'àvia pendents de la mare, el més calent era a l'aigüera. Però no era l'àpat de Nadal el que anguniejava el pare, i va deixar l'olor al rebedor i la noia del davantal amb la paraula a la boca per córrer cap a la catedral. Hi va arribar que ja sortien de l'ofici. Per sort el va localitzar aviat, el metge, i el va escometre. El ginecòleg, més commogut per l'estat d'atabalament d'aquell pare primerenc que no pas per la urgència del cas, va accedir a venir a veure'm abans d'anar a regalar-se amb els canelons.

No recordo si mai algú em va precisar l'hora que vaig néixer, en tot cas no la sé del cert. Fou al matí, entre la sortida de l'ofici pontifical i l'hora de dinar. El que sí que sé és que, tal com havia pronosticat la llevadora, no fou un part fàcil, ni per al metge ni per a la mare, però al final tot va acabar bé: la meva mare descansada i desocupada i el metge amb la feina feta. I jo bramant a cor què vols en el meu primer Nadal. Hi hauria un altre Nadal que també em faria un tip de plorar, però encara quedava lluny.

El doctor, després de rentar-se les mans i felicitar la família, va fer per anar-se'n. El pare el va acompanyar fins a la porta i abans d'obrir-la li va lliurar un bitllet de vint-i-cinc pessetes. Segurament algunes paraules d'agraïment devien acompanyar el gest, però no les sé. El pare, quan rememorava l'escena, mai no entrava en detalls. El que sé és que aquell era l'únic bitllet que hi havia a casa nostra en aquell moment. El pare era operari d'una fàbrica de mosaic, la mare treballava de filadora en una fàbrica de teixits i la iaia, la mare del pare, era la que portava el pòndol i l'administració de la casa. I podria ben bé ser que aquelles vint-i-cinc pessetes fossin el que la iaia havia anat arraconant cèntim a cèntim per si un cas.

Diu que el metge, que a més de ser un professional prou competent devia ser una bona persona, va recórrer amb la mirada el que es podia veure dels baixos on vivíem i va tustar el braç del pare.

–Senyor –li va dir mentre es posava la mà a l'infern de l'americana i en treia una cartera de pell–, amb el nen que acaba d'arribar, aquest bitllet farà més servei en aquesta casa que aquí dins.

Assenyalava la seva cartera, de la que en va extreure un altre bitllet de vint-i-cinc i el va introduir delicadament en el butxacó de la camisa del pare.

–Si a algú li fa falta un present de Nadal és a vostè –va fer en un to que no admetia rèplica.

Si més no, el pare havia quedat tan parat, amb un bitllet a la mà i un altre al butxacó de la camisa de franel·la, que no va ser capaç de respondre. Ni tan sols quan el doctor va obrir ell mateix la porta, es va posar el barret i es va acomiadar amb un enèrgic:

–Passi-ho bé i bones festes!

Quan el pare va reaccionar i va poder tancar la boca, ja devia fer estona que el metge havia passat del cap del carrer.

No cal dir que aquelles vint-i-cinc pessetes suplementàries, que l'any 1945 no era pas una quantitat menyspreable, van fer possible un Nadal una mica més lluït del que es podia esperar en aquella llar de treballadors i recursos limitadíssims que acabava de créixer en un vint-i-cinc per cent. Ara n'érem quatre: el pare, la mare, la iaia Maria i jo.

La tradició diu que els que naixem el dia de Nadal duem una creu al paladar, la qual cosa deu voler insinuar que gaudim d'algun misteriós privilegi especial. No sé el que els ha passat a altra gent nascuda en aquest dia assenyaladíssim. A mi no m'ha representat cap benefici, ans al contrari. Durant uns anys em va comportar un perjudici, que, en el seu moment, em va semblar gravíssim.

El metge que va assistir la mare era, sens dubte, una bona persona. Però el pare també ho era. És molt important que els fills creguin que els seus pares són bones persones. Quan jo era petit estava fermament convençut que el meu pare era moltes coses més que una bona persona. Per a mi era, pel capbaix, un home de recursos, valent i perspicaç. Això d’«home de recursos» i «valent», m’ho havia dit, amb aquestes mateixes paraules, l’hermano Joan, un dels meus professors a l’escola de la Seu d’Urgell, on havíem anat a parar quatre anys després d’aquell Nadal del meu naixement.

Quan va néixer el meu germà Salvador, es veu que el pare va pensar que havia de fer alguna cosa per millorar la situació econòmica de la família. Com que era evident que com a operari de la fàbrica de mosaics Roure de Vic mai aniria gaire enllà, es va fer agent d’una companyia d'assegurances que tenia un nom molt acordat a l’època: La Verdadera Unión Española. Els de la companyia li van dir d’anar a treballar a la comarca de l’Alt Urgell, una zona allunyada de Barcelona i pràcticament verge en això de les assegurances. «Allà, un agent amb ganes de treballar i bones cames, hi pot fer calés de veritat...» I el pare se n’hi va anar.

Va convèncer el seu germà, l’oncle Cisco, que era solter, perquè l’acompanyés a veure si se’n sortien, i se n’hi va anar mentre la resta de la família restàvem a Vic. Tots dos van recórrer la comarca d’una punta a l’altra, viatjant amb el que podien i fent molts camins a peu. Parlaven amb els pagesos dels poblets encimbellats, convencent-los de la necessitat de procurar-se una bona assistència mèdica amb una companyia d’assegurances seriosa i solvent. I els pagesos se’ls escoltaven i una gran part els van fer cas. A poc a poc van anar fent el que en diuen «una bona cartera» d’assegurats. Així va ser com la seva vida –i de retop la meva– va fer un tomb decisiu.

Quan el pare va tenir la feina encarrilada i havia pogut constatar que les coses li podien anar millor a la Seu que a Vic, va llogar un tercer pis al carrer de la Sort, damunt de la plaça de Palau, amb els darreres de la catedral al girant de la cantonada, i ens hi va fer anar.

Jo, que encara era força criatura, vaig patir molt amb el canvi de ciutat. Tot em va esdevenir espantosament diferent i estrany. De bon principi, m’havia agradat l’enrenou del canvi i l’emoció del viatge. Però de seguida vaig començar a enyorar el meu carrer, els amics del barri, els tiets i els cosins, que a part del tiet Cisco, que era amb nosaltres, s’havien quedat a la Plana de Vic.

El primer dia, mentre els grans estaven atrafegats desfent embalums i maletes, i muntant els mobles, vaig veure que a baix, a la plaça, hi havia una colla de nens que jugaven. Hi vaig baixar. Em va semblar que anaven una mica aperduats i que, en parlar, feien una cantarella que em resultava molt estranya. No m’agradaven. De totes maneres, em vaig acostar a un d’aquells vailets que, ajupits, jugaven a bales i el vaig tustar amb el peu. Delicadament.

–Eh, tu! –li vaig dir.

El noi em mirà de baix a dalt, parsimoniosament. Jo somreia fent-me l'amic.

El vailet es va aixecar i em va clavar una empenta. Vaig caure de cul a terra i ell se’m va tirar al damunt. Sense obrir la boca ni dir una paraula. Però com que jo no oferia cap mena de resistència, em va deixar estar, desconcertat. M’havia pelat un colze i vaig pujar a casa bramant. Allà, atabalats que estaven tots, ningú no em va fer cas.

L’endemà, el Vicentet de cal Manresa, el nen que m’havia rebolcat, ho va tornar a fer. L’exasperaven la meva insistència a acostar-me i la passivitat amb què rebia les seves empentes i els seus insults. A la fi, la iaia, cansada de veure’m pujar de la plaça de Palau bramant, va agafar una escombra i va anar a cantar-li les quaranta al Vicentet. No li va poder cantar res perquè no el va atrapar. En veure-la venir, el noi va deixar la partida de bales que estava jugant i se’n va anar a l’altra punta de la plaça. La iaia, per escarmentar-lo, el va perseguir per tot el carrer dels Canonges fins a la porta de casa seva. Quan va tornar al nostre pis, em va dir esbufegant però tota satisfeta:

–Ja veuràs com aquest no et torna a tocar, no...

I va ser veritat. El Vicentet, que temps a venir seria un dels meus millors amics, no em va tornar a tocar el crostó. Però ell no era pas l’únic que ho feia, a la Seu. Els primers temps van ser molt complicats per a mi. Al carrer i a l’escola m’esgratinyaven cada dia o, el que encara era pitjor, m’ignoraven. «Au, baixa a jugar una estona», em deien a casa quan em veien deambular d’una cambra a l’altra, avorrit de mala manera. Alguna vegada vaig intentar explicar què era el que em passava quan baixava al carrer, però la resposta que obtenia de la mare era: «Això és perquè encara no tens amics. Quan en tinguis tot s’arreglarà. I ara baixa, que la iaia i jo tenim molta feina per enllestir, encara». Però, com podia fer amics si no tenia tracte amb ningú? Baixava a la plaça, m’asseia en un racó i mirava, de lluny, com jugaven els altres nens, esperant que a ningú se li acudís venir a riure’s de mi o a clavar-me alguna morma. Em sentia trist com un seminarista.

Els seminaristes... El primer dia de ser a la Seu, quan encara no ens havia arribat el camió amb els mobles, vam dormir a l’Hotel Andria. Al capvespre, abans de sopar, el pare ens va dur a fer un tomb per la ciutat: el passeig dels Plàtans, amb un petit brollador circular al capdamunt, el convent de la Punxa al peu i el quarter dels soldats al bell mig, els escoberts del carrer Major, les mesures, la catedral... Jo trobava la ciutat estranya, ensopida i pudent. Al costat del quarter se sentia l’olor dels estables de cavalls. El carrer Capdevila feia olor de cort de vaques i el carrer dels Canonges feia olor de pixats de ruc. El nostre periple va acabar a la plaça de Palau, on hi havia el palau del bisbe, i al carrer de la Sort, on hi havia el pis que havia llogat per a nosaltres. No em va agradar gens; el vaig trobar estret i fosc. Definitivament la Seu d’Urgell no m’agradava; i per la cara que feia la mare, a ella tampoc. Tampoc em va fer cap gràcia el sopar de l’Andria; sobretot les sopes, que no s’assemblaven gens a les que ens feia l’àvia. I me’n vaig anar a dormir decebut i desconcertat. Em sembla que la mare se sentia com jo. La iaia no, perquè de moment s’havia quedat a Vic; havia de venir més endavant, amb l’oncle Cisco, quan estiguéssim perfectament aposentats.

En algun moment de la nostra passejada vam passar pel davant del seminari. El desmesurat edifici en forma d’E majúscula que es veia a l’altra banda, una mica apartat de l’alt mur que el protegia de la mirada dels curiosos, em va fer molt mala impressió. Pel silenci que l’envoltava i perquè em va semblar notar-hi un aire de severitat i també de deixadesa, en aquella desproporcionada grandària. I quan el pare em va explicar que allà hi vivien els seminaristes, uns nois no gaire més grans que jo, que, lluny de la família, estudiaven per a capellans, em vaig estremir i vaig sentir molta pena per ells.

Des de llavors, cada cop que veia la filera dels seminaristes transitant per la Seu, amb les seves bates grises, agafats de la mà de dos en dos, me’ls mirava compadit i commogut: me’ls imaginava entristits i desemparats deambulant per les sales i passadissos d’aquell casalot immens.

(Fragment de Les fantasies del nàufrag)