De poesia metafísica i intuïtiva, la seva veu bascula entre els tres pols que amaren el purgatori, l'infern i el cel del Dant. Són diàlegs que van des de l'interior a l'exterior on la nit i l'alba es confonen i esdevenen símbols dels seus estats de l'ànima: Al llibre La Nit: plenitud de Llum ens diu que "la Nit és la meva amada". Però també escriu: "La Nit és la llum de l'ànima./ La Nit encén la ment."

El seu joc líric, tot ell, se'ns apareix banyat d'enyors: enyor del paradís perdut a la terra nadiua -el de la seva infància- i l'enyor de l'altre Paradís, el primer, el primordial. I és a través del llenguatge -de la literatura- que el va reconstruint, maó a maó, de manera ubèrrima, vital. I així és com el veiem embarcar-se amb la companyia de les paraules per tal de navegar mar endins d'ell mateix com quan diu, a "Arran de mar", "que ha fet un pou acceptable a la sorra". I respon, amb la constància dels seus llibres, a les preguntes que s'ha fet i es fa: "Existeix el passat? Encara és viu el passat?"

Lluís Albalate i Guillamon, el nostre millor poeta després de Cabanyes, vivifica esponerosament aquest passat quan afirma, convençut: "Ara a la vellesa sóc encara aquell nen embadalit mirant estels/ al carrer de les Tires de Vilanova i la Geltrú,/ a les nits sobretot d'agost, quan plouen com raïms les estrelles". Jo em pregunto si els seus convilatans d'avui mateix li sabrem agrair prou aquest seu esforç per sacralitzar la memòria, la cristal·lització d'allò que som. Als profetes, no se'ls hauria de reconèixer a la mateixa terra?

COSTA-GRAMUNT, Teresa. «Les arrels vilanovines de Lluís Albalate». L'Hora del Garraf, 5 de juny de 1998.

***

A Lluís Albalate el feia feliç compartir l’avinentesa de la seva estada a la terra amb els seus amics, tot enviant-nos per correu una fotografia actualitzada entre les pàgines d’aquells seus quaderns relligats amb tanta cura, i en els quals va vessar a mans plenes poemaris, llibres de relats, assaigs, reflexions, traduccions dels clàssics. Una obra immensa mai no publicada comercialment, cosa que no el preocupava gens.

Lluís Albalate va escriure molt, era un home sensible i culte, havia estat jesuïta, havia viatjat bastant, era un expert en enologia, va crear una revista especialitzada en aquest camp, La Semana Vitivinícola. Més d’una vegada hem dit que valdria la pena reeditar el llibre de memòries del temps d’infantesa a Vilanova i la Geltrú, Cap de Creu (1993), que és una meravella de sensacions. És una llàstima que no hagi estat prou valorat entre nosaltres.

Perquè és el retrat sentimental i paisatgístic d’una Vilanova i la Geltrú entre rural i urbana que ja no existeix. I és també una crònica deliciosa, plena de personatges de l’època, com el pintor Joaquim Mir, a qui Albalate va admirar i estimar amb la devoció del noiet que era quan el va conèixer: Si els records de la rectoria són grisos i tristos, els de la casa Mir són plens de llum i de goig. Quan parlava del senyor Mir, tal com ell l’anomenava, se li negaven els ulls. Albalate era un home tendre que no s’avergonyia de ser-ho.

Les proses aplegades a Arran de mar (1992) estan escrites en la mateixa línia memorialística que a Cap de Creu, però a la meva manera de veure s’escapoleixen de la narració estricta per endinsar-se en els viaranys de la metafísica, la reflexió, la poesia: Amb l’índex de la mà dreta traço ratlles a la sorra. No representen res [...] Mentrestant l’esperit traça ratlles diferents, espigola d’ací i d’allà [...] Cada matí m’ofrena un cabàs de sorpreses. No m’importaria de volar amb el primer avió i aterrar en un país absolutament desconegut. M’agradaria, tot i perdent la poca tranquil·litat que pugui mantenir ara. Dibuixo ratlles i més ratlles amb la mà. L’esperit encara més i amb més rapidesa.

COSTA-GRAMUNT, Teresa. «Lluís Albalate i Guillamón». Diari de Vilanova, 12 de setembre de 2008, p. 9.