Sempre els dubtes, els dubtes que aclaparen.
Les veus antigues. Els crits de la carn. El brogit de les músiques de febre.
Ara mateix s'obren les portes amb fúria.
Entren com venteguera rabiosa aquelles vivències que vols oblidar.
Tot és fort, tot és viu, tot és present.
Mai no acaba de morir res.
Quan serem enterrats, ben colgats, oblidarem?
Remor de l'ona amiga, el ventijol que besa els pins, la llum tendra que m'acarona els ulls.
Les nits, amb llurs fantasmes, són enrere.
Però tornaran.
I els vells fantasmes, les velles ferides, aquelles nafres que ens repugnen, reviscolaran.
Qui podrà més?
Somnies en ments immaculades i cossos purs, penses en el primer home.
Allò fou tot innocent?
O, estranys, increïbles somnis ja el turmentaren?
Les copes, les sedes, la sentor dels cossos suats, el fum i els llargs silencis dins l'aldarull.
Doneu-me lliris!

(De Irisacions. València: Autoedició, 1990).

***

Amiga Nit, conhort que tant delejo!
Jo dic adeu als afers, m'acomiado dels companys de brega, tanco
la porta de la casa i les finestres, i resto sol a la cambra
i penso en tu, dolça Nit, la bona amiga de sempre.
Amb tu m'arriba el silenci, la quietud, la serenor,
com una medecina per al cor atropellat, per a la ment esgotada.
I respiro en tu, clara Nit, després dels adeus a les hores trepidants,
als afers feixucs, als oblits dels qui estimo, i resto sol amb tu,
tendra Nit, que em regales tanta pau i tanta companyia.
Al defora, a l'espai, contemples, com jo, el despullament dels arbres,
ara que som a la tardor, el vol trist de les fulles grogues
que tusten els vidres, les primeres neus als cims airosos.
Vine al meu costat, amiga Nit, i en silenci esguardarem les flames
dels tions encesos a la llar, sense pares, ni fills, ni amics de l'ànima!

(De La Nit: Plenitud de llum. València: Autoedició, 1993).