"Amb gairebé una desena de llibres publicats i uns quants premis importants (competitius i de la crítica) a la butxaca podem dir sense por d'equivocar-nos que Joan Agut és un autor amb pocs secrets ja per descobrir. Home summament prolífic -vuit dels seus llibres han aparegut en els darrers quatre anys- l'obra d'Agut es caracteritza per una enorme facilitat a l'hora d'empescar-se històries i per una més que notable competència a l'hora de contar-nos-les de manera directa i sense més pretensions estilístiques que les necessàries per arribar de seguida a captivar l'atenció del lector. Dit breument, Agut té la virtut de fer llibres dignes, amens i llegidors. Una característica que alguns crítics d'índex enravenat i vara alta solen denigrar per sistema i que, en canvi, aquest comentarista defensa sempre que en té l'oportunitat.

L'AGUT MÉS COMPLET
Si fins ara els seguidors de Joan Agut podien dividir les seves preferències entre Gombó i míster Belvedere, La Via Làctia, La mirada del cec i L'arbre de la memòria, crec que amb Pastís de noces la controvèrsia s'acabarà perquè sense cap mena de dubte les gairebé cinc-centes pàgines del darrer premi Carlemany recullen l'Agut més genuí, més intens i més complet que fins ara coneixem.
Amb el pretext d'explicar-nos els preparatius de casament dels plançons de dues famílies de categoria Pastís de noces s'endinsa pels entreforcs de l'arbre genealògic de les famílies Masdeu-Riba i Font-Barenys i, en el trajecte, ens va dibuixant una amplíssima panòplia de personatges -cadascun amb la seva pròpia història d'il·lusions i secrets, d'èxits i de renúncies- que, vistos en conjunt, configuren un retrat bastant plausible del que ha estat la societat catalana del darrer quart de segle.
Hi és tothom, a Pastís de noces: el petit món de la política catalana, el dels negocis (els "de tota la vida" i els dels acabats d'arribar que actuen sense cap escrúpol), la religió, els artistes i els intel·lectuals, els amors prohibits, els amors secrets, la gent abnegada que s'entrega als altres... Tot plegat una quarantena llarga de personatges "amb paper" al servei d'una novel·la en què Agut, més que primar el retrat psicològic aprofundit dels personatges (com havia fet en llibres com ara La mirada del cec i L'arbre de la memòria), ha centrat els seus esforços a fer funcionar de manera convincent l'ampli trenat d'anècdotes que relacionen tota la fauna humana que ha creat. I ho ha fet amb un resultat altament satisfactori ja que el llibre funciona en bloc com a novel·la coral però el lector queda atrapat de seguida en els colors, matisos i petits detalls de cada història particular que Agut li va explicant.

ÚLTIMA SORPRESA
El pinyol final amb el qual Agut clou el llibre (perquè Pastís de noces amaga una última sorpresa que, lògicament, no desvelaré) demostra els recursos i la picardia de l'autor -gat vell- i culmina una novel·la que, al meu parer, eleva el nivell del palmarès dels últims anys del premi Carlemany i es constitueix, sense cap mena de dubte, en un dels llibres destacats de l'any 2003.
Com a valor afegit de Pastís de noces -en aquest cas, no atribuïble a Joan Agut- hi ha el fet que la seva aparició coincideix amb un canvi de signe polític en el govern de Catalunya. Això dóna a aquesta novel·la una dimensió de retrat d'un temps i d'un país molt concrets i fa esperar que d'aquí a uns quants anys algú es vegi amb cor d'emprendre un projecte literari similar. Si Nostre Senyor i el colesterol ens donen salut per veure-ho, comparar tots dos productes serà un exercici d'allò més estimulant."

(Joan Josep Isern: "D'aquest temps, d'aquest país", Avui. "Cultura", 15 de gener de 2004)
 

* * *
 

"Quan des dels Estats Units vénen els McDonald's, les guerres preventives i la cultura de l'espectacularitat, amb assassins en sèrie demoníacs com a protagonistes destacats, ja va bé que algú ensenyi una sèrie d'assassins més creïbles i reals, més comuns i més de casa nostra, com fa Joan Agut (Barcelona, 1934) a Matadors & cia. Aquest és un volum fàcil de llegir, compost per vint-i-nou relats curts amb el denominador comú de l'assassinat, o més aviat la mort no accidental.
Totes les narracions compleixen la condició de ser breus, en realitat, brevíssimes, i comparteixen el fet de presentar una estructura similar. Així doncs, en totes l'autor fa una descripció força acurada, tot i que no exhaustiva, de la situació, centrant-se més en els trets psicològics dels protagonistes -el futur assassí i la seva víctima, o només el responsable de la mort, en alguns casos- que no pas en l'entorn físic. Aquesta ubicació de la història és el que dóna l'empremta al relat, el que s'emporta el lector de cadascun. També en qüestió d'extensió és el més important per a Joan Agut, que esmerça en aquest aspecte més del noranta o el noranta-cinc per cent de l'espai que ocupa cada conte. L'últim paràgraf de cadascun, finalment, està dedicat al mateix acte de l'assassinat. I com aquest mateix acte es converteix en un paràgraf decisiu, cru, definitiu i brutal, sense rèplica possible. Amb un punt final tan categòric com la mateixa idea de la mort.
Agut, lluny de presentar el recull de narracions com una cascada sense ordre ni concert, prepara una sorpreseta per al lector en l'últim dels contes. João Silva, àlies el Turc, també conegut amb el nom de José Vargas, com apareix en la seva documentació falsa, és un pistoler professional, un assassí a sou que protagonitza el primer relat de Matadors & cia. Aquest relat, titulat «El matador», descriu una acció eficaç, molt professional i precisa, gairebé mil·limètrica de Silva. No obstant aquesta aparença, la feina feta en aquest primer conte se li torna en contra a «El preu de la torna», el relat que tanca el llibre i en què el pistoler repeteix com a protagonista. En aquesta narració, Silva se sent sota pressió, amenaçat, i comet una errada que li costarà la vida. L'assassinat de l'assassí professional és una cloenda simbòlica per a Matadors & cia, una cloenda que recupera el primer personatge del llibre per donar-li mort. Cal destacar que Silva és l'únic individu que apareix en dos relats diferents... diferents, però que són el mateix, ja que gairebé es pot dir que l'un és la continuació de l'altre amb molts contes entremig. Com si fossin les dues llesques de pa d'un sandvitx fet amb vint-i-nou làmines d'assassinats.
Les situacions que presenta l'autor són molt diverses, així com les motivacions, les raons i les maneres d'actuar. També són diversos els resultats finals, és a dir, que en alguns relats moren els dolents, en altres relats moren els bons, o els innocents. Hi ha ganivets homicides, hi ha pistoles letals, hi ha empentes mortals, hi ha negligències mèdiques fatals, hi ha pallisses brutals. Alguns maten en fred, mentre que d'altres ho fan en un rampell d'ira, de ràbia o de bogeria transitòria; uns assassins actuen amb maldat, altres amb distracció, amb premeditació, amb justícia o sense justificació. La situació és l'encarregada de dictar la sentència de mort contra un personatge o un altre.

DEDICACIÓ ALS LLIBRES
Joan Agut ha dedicat una gran part de la seva vida als llibres, com a editor a diverses editorials i els últims anys com a autor, bàsicament de novel·les com ara Gombó i Míster Belvedere (Proa, 2001, finalista del premi Sant Jordi), El mestre de Taüll (Proa, 2001, premi Crexells) i L'arbre de la memòria (Proa, 2002, premi Pin i Soler, Ciutat de Tarragona). Aquesta llarga experiència seva en el món de la lletra impresa queda reflectida en cada racó d'aquest Matadors & cia, on hi ha tributs a una llarga nissaga d'autors del gènere de la novel·la negra. Uns tributs que deixen constància de les lectures d'Agut, que alhora és capaç d'escapar-se'n i buscar un mètode propi, original i impactant. L'estil d'aquests contes és sempre directe, sincer, sense romanços ni voltes innecessàries, tot i que amb una certa presència d'expressions desgastades per ser massa llegides. El possible dramatisme que podria embolcallar el volum queda dissipat per un humor matisat, que dóna color al conjunt i que ajuda a empassar-se'l d'una sola mossegada."

(Isaac Fernández Sansvisens: "Sèrie d'assassinats", Avui. "Cultura", 29 de maig de 2003)
 

* * *
 

"Pastís de noces de Joan Agut (Barcelona, 1934) obedece a un planteamiento ambicioso y panorámico, a partir de una reconstrucción de los últimos veinticinco años de democracia. Es la historia de dos familias unidas por un casorio suspecto. El abuelo, fabricante de "taps", se vistió el chaqué para recibir a Franco, los hijos se han pasado al negocio inmobiliario y al blanqueo, la nieta es una buena chica pero se ha prendado de un baranda, que a su vez es hijo de una doctora de Sant Pau, ex militante del PSUC y de un parlamentario del PSC-PSOE, que tiene una hermana monja, que se ocupa de los inmigrantes y se entiende con un mosén, que tiene un hermano alcohólico, también capellán, que se suicida. Agut trepa por las ramas genealógicas con una agilidad simiesca, desde el tronco de buen corcho del Empordà hasta las más delgaditas recubiertas del muérdago de las amantes y las queridas. Quiere dar testimonio, y transcribe la minuta de un casorio de lujo o cuenta la anécdota del barbero solidario que se niega a cortar el pelo a los pobres si no se duchan. Detrás de muchas de las situaciones de estancamiento que se viven en la novela asoma la oreja del funcionario, que aquí es mucho más importante que el yuppie rapaz. Detrás de la atracción casi sexual entre padres e hijos, subyace el deseo de un encuentro imposible, pero también la endogamia morbosa de las familias catalanas. Pastís de noces se acerca al prototipo de la gran novela sobre Barcelona de la que tanto se ha hablado: una novela de personajes, que explora todos los niveles de la sociedad a través de una serie de situaciones clave que muestran en esquema sus mecanismos: una boda a la desesperada, un chantaje con fotos guarras, una antigua amistad que se desliza hacia el amor, la ceguera del pintor o la decepción del político. Agut escribe suelto. En toda la novela se nota una tendencia a explicar y resumir en lugar de desarrollar los caracteres mediante situaciones narrativas. Ha renunciado a cualquier ferocidad, para objetivar las vivencias de estos años y "fer tou". El resultado es un libro con un planteamiento pedagógico, que abarca un gran espacio, y que en contraste con su vocación panorámica, brilla especialmente en la expresión de los sentimientos y de las pequeñas pasiones."

(Jordi Larios: fragment de "La novela de corcho", El País, 16 de maig de 2002)