"L'edat que tenia, l'aire de llibertat amb què lo Romanticisme ens deslliurà de la literatura preceptiva, a la qui escarnia, que respiràvem tots sens voler-ho, i fins les mateixes ocupacions i estudis prosaics en què passava el dia, me donaven a voltes una tal pruïja de rimar que m'ho treia de la son, per satisfer aquell desig.

Coneixia des ma infantesa la poesia popular i casolana de la llengua materna, i als quinze anys comencí per instint a servir-me d'ella sens cap intenció ni coneixement literari; els meus únics mestres foren els glosadors populars i no los prenguí per elecció, sinó perquè no en sabia d'altres.

La partida inesperada de Palma per la soletat d'una casa de vells en Barcelona, me despertaren l'enyorança de la família, de la pàtria, i sobretot de l'amor, que em dominava aleshores; l'enyorament fou la font quasi única de ma casolana poesia.

Quan me prenia talent de fer versos no era com un sobirà conreu de l'art, sinó com un esplaiament del cor estret, com una queixa del feix de la vida. Si l'ambició literària s'hi posà alguna vegada, generalment era amb la il·lusió de que, un cop obedient la llengua als vols de l'ànima, perdut lo rovell que entorpia sos moviments, podria emprendre les obres artístiques que fantasiava.

Feia versos de les llàgrimes diàries, sens esperar la forma inspirada, sense pensar mai en les regles de la rima, ni cercant atreviments retòrics, ni estrofes enginyoses: cercava la poesia humil i casolana, filla de la veritat del sentiment que la dictava; mes tinc por de que sien apuntacions íntimes en vers, ja que m'era més fàcil que la prosa."

(Del llibre Obra en prosa. Barcelona: PAM, 1988, p. 34-35)

* * *

"Durant la llarga temporada en què el començat renaixement literari de la llengua materna dormia com un infantó malaltís ensopit en el bressol, sens que els pocs qui el vetllàvem poguéssem endevinar la vinguda dels Jocs Florals, que havien de transformar per encantament aquell bres en carro triomfal; lo deler de veure'l pujar i créixer sanitós me feia esperançar-ne el miracle més aviat de la poesia popular que de l’artística, atesa la fredor amb què entre els literats aquesta fou rebuda en un principi.

Un llibre de cançons catalanes, dictades per gent qui no sap de lletra, era lo millor memorial de greuges que un poble entossunit per sentiment i per necessitat a conservar sa llengua materna pogués presentar als fills qui la reneguen i a aquells qui ens l'han bandejada de nostres escoles. Eixa poesia anònima i humil, l'única capaç de desarmar la crítica i l’enveja, me semblava a posta per tornar a encendre el foc de l'amor patri en los cors en què n'hi covàs una sola espurna. La fruïció misteriosa, increïble a qui no l'haja sentida, que eixos cants atractívols tenen pels infants qui amb ells s’agombolaren i l'amor que més tard desperten a la llengua que s'ha après de confegir tot bressolant-se i condormint-se al so de ses tonades, me n'exageraven el poder i la vàlua, fins al punt de creure'ls amb prou força per aixecar ells sols la sacrílega llosana d'oblit que n'Aribau, en Cortada, en Martí i singularment en Rubió i Ors havien intentat remoure i alçapremar amb llurs rimes catalanes.

Desgraciadament, per realisar aquest somni jovenívol tot lo que em sobrava d'entusiasme i d'abnegació mancava de temps i de medis; puix calia visitar encontrada per encontrada tots los territoris a on se parla nostra llengua. Desig que mai logrí satisfer del tot, jatsia a còpia de viatges arribàs personalment a recollir amb més o manco sort un bon esplet de cançons en distints pobles de cascuna de la vintena de vegueries en què Catalunya abans estava compartida, i en especial en totes les valls pirinaiques, en les Illes Balears i en diferents llocs de l’antic regne de València.

Mentres poguí dispondre de les vacacions d'agost, que llavors se'ns concedien, solia destinar quasi cada any dita mesada a una d'eixes treballoses caceres que em tenien el cor robat. L'espectacle de la naturalesa, la riquesa del llenguatge de la pagesia, los monestirs i les esglésies bizantines, los castells, sovint los arxius parroquials o els de les batllies, i a vegades los llibres vells tirats en les gorfes o graners, compensaven llargament les molèsties i perills d'algunes d'eixes apressades exploracions.

Ventura d'açò, puix que l'aplega dels cants tradicionals és una de les feines més feixugues i de mal fer. Tot lo que aquesta poesia té d'agosarada i franca, sembla que les minyones, així vilajanes com camperoles, qui són les qui especialment la guarden, ho tinguen de desconfiades i de vergonyoses per dir-la al foraster qui de sobte se presenta amb desig de transcriure-la. Mai arriben a creure que persona de distint estament puga fer cabal d'eixes cançons passades de moda com lo ret i la filosa; i quan se'n persuadeixen no saben explicar-s’ho sinó per un ram de bogeria."

(Del llibre Obra en prosa. Barcelona: PAM, 1988, p. 91-93)