LA MORT DEL CAVALLER

Don Anfós de Castellnegre,
d'a on ve amb son patge n'Hug?
Ve capbaix d'una batalla
i la seva host ha perdut.

Per més que ell l'encoratjava,
sa gent esglaiada ha fuit.
Torna amb la veu escanyada
i amb son llarg muntant esmús.

Son cavall blanc vermelleja,
tot son vestit sang escup;
mal fat duia a la batalla,
i els enemics l'han retut.

"Ja que no he mort a espasades,
vinc ací a morir d'enuig:
fes-me estendre la pell d'onso,
per capçal posa-hi l'escut.

Cura a mon cavall les nafres
i serveix-te d'ell si en surt;
mes mena’l-te’n que no el senta,
que en eguinar m'escarruf.

Tot sol deixa’m a la tenda;
moriré cridant «Jesús»,
com moren frares i dones,
damunt sos llits ajaguts...

En ésser mort, pren mes armes,
du-les a mon fill volgut...
diràs a la seva mare
que es pos dol, mes no com muir."

Tot lo vespre part defora
n'Hug, espurnejant-li els ulls,
escoltà al de Castellnegre
qui, de la febre en el bull,

cruixint-li ses dents de ràbia,
i l'armadura amb sos punys:
—"Flastomat sia el camp, deia,
on quedar mort no he pogut!

Quan per on veia més maces
i els colps eren més feixucs,
hi he alçat la meva espasa
i el meu cavall hi he dut.

Entre els colps que rebotaven,
com rebota el calabruix,
en va a les destrals enlaire,
he arrambat lo cap desnú.

No em trobaran les arpelles
entre els morts a caramull;
en el camp de la batalla
no ha quedat, per mi, un lloc buit.

Ben sortats mos companyons!
Dels valents no en roman un;
tots han mort sobre la sella
i jo, mesquí, en el llit muir!

Mes no vull dar a mon llinatge
de l’afront el trist perjui;
net de mon pare el vaig rebre,
net mon fill haurà l'escut."

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Corns i atabals toquen diana,
los cavalls llencen bramuls;
com a l'alba no s'aixeca,
don Anfós deu ser defunt.

Lo seu patge entra a la tenda,
i el troba estirat i mut,
sobre el pit sa llarga espasa,
besant, mort, la creu del puny.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

(Del llibre Llibre de la mort. Barcelona: Àlvar Verdaguer, 1898, p. 85-88)

* * *

A UN CIPRER

¿Per què et crearen, oh arbre,
sens ombra, ni fruit, ni flor?
¿Has nascut sols per fer por
devora tombes de marbre?

Tot arbre que engrons l'oratge
bat sos rams fent dolç renou,
mes el teu negrenc fullatge
gemega si el vent lo mou.

Si els pàmpols verds se belluguen,
si es va gronxant el llorer,
si els embats amb les flors juguen
i l’esperança se’n ve;

com un llamp fuig i s'esborra
tot pensament de conhort
guaitant tu, feresta torre
de la ciutat de la Mort.

A cada poble t'he vist
a les portes del fossar;
digue'm, sentinella trist,
que els defunts te fan guardar:

per què és que sempre en els punts
te posen més solitaris
i vius sentint les pregaris
que resen an els defunts?

Oh!, ja ho sé..., perquè ta arrel
mostra an el cos el seu llit,
mentres que el tronc, com un dit,
senyala a l'ànima el cel.

(Del llibre Llibre de la mort. Barcelona: Àlvar Verdaguer, 1898, p. 5-6)

* * *

LA LLENGUA MATERNA

Mes, qui ho sap..? Què m'acoquina?
Vida, fe i coratge tenc!
Si el baf del mal no metzina
lo foc que en mon pit encenc,

jorn vindrà que tant d'afecte,
traent força del desig,
lo que ara obir en projecte,
lo que sols dins l'Ideal llig,

s'encarnarà en la paraula
de la llengua que estim més
i un llibre en serà el retaule
on hi romanga palès.

Noble parla benvolguda,
dolça i rica llengua d'oc,
tots te creuen abatuda
i tu encara alenes foc!

Vine a refrescar mos llavis,
llengua apresa en lo bressol;
si et menyspreuen inflats savis,
no és post per tu encara el sol!

Si ets esquerpa, i breu, i forta,
comportívola ets i suau;
als fills bords que et creuen morta,
crida, i digue'ls: Escoltau...!

Enrevoltat del bon poble,
lo temps passat cantaré,
i el ressò de ta veu noble
dins cada pit sentiré.

Que si ara escarnida i muda
t'engeguen de la ciutat,
trepitjada i desvalguda
des que els reis t'han oblidat,

llavores rejovenida
recobraràs tes colors,
per viure sempre enaltida
amb l'amor dels trobadors.

Com enyor, Mallorca, el dia,
dels meus jorns lo més bonic,
que eix mantell de poesia
que entreguait ta glòria abric...!

Mes, ai Déu!, en nostre idioma,
qui hi pot teixir tal mantell?,
¿on és l'enlairada ploma
que ses glòries renovell?

Tret d'aquells pocs qui l'alaben
sens voler-lo estudiar,
tots confessen que no el saben
i el gosen critiquejar.

Nostre desastruc llenguatge
tres centúries fa que es veu
que els forans ne fan ultratge
i els de casa en fan menyspreu.

Des que en sa trista orfenesa
l'exiliaren del Palau,
pels camins viu a la pagesa,
per les ciutats viu esclau.

Mesquineta desvalguda,
dolça llengua, qui et coneix?
L'ufaner que et ven ajuda
t'endogala i t'envileix.

Quants pocs són los qui et cultiven
i els que t'escarneixen quants!
Fins tos poetes te priven
dels mots propis en llurs cants.

Foraster llenguatge mena
la mà que en lo nostre escriu,
fent-li dringar la cadena
que el pensament du catiu.

Lo llenguatge ardent i lliure
que enraona el català,
¿per què ha segles s'ha d'escriure
estrafent lo castellà?

Per vèncer tants grans obstacles,
on és l'elet trobador?
Mester fóra un dels miracles
que feia lo Salvador.

Sols Ell pot girar l'estrella
del nostre parlar nadiu
si volgués dir a l'orella
de les gents sordes:oïu!

Digau Efeta el coratge
de la ignorant multitud
i cobrarà son llenguatge
mon trist poble sord i mut.

Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix;
poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.

(Del llibre Focs follets. Tarragona: Arola Editors, 2006, p. 81-83)