Ramon Xuriguera neix a Menàrguens el 3 d'abril del 1901, sent el primogènit de cinc germans. Els pares són masovers però, amb la construcció de la fàbrica La Sucrera, el pare passa a ser-ne contramestre. El 1909, la família es trasllada a Balaguer, on l'home comença a exercir com a representant d'una casa de màquines de cosir. I el 1913, es traslladen a Lleida, perquè aconsegueix el càrrec de conserge del Liceu Escolar, una escola moderna on comencen a estudiar els germans Xuriguera. De fet, el seu germà Joan Baptista també serà escriptor i s'involucrarà en política.

El 1915, Ramon ingressa a l'Escola Normal per fer-hi estudis de magisteri, títol que obté el 1919, i aleshores comença a exercir de mestre. En aquesta etapa, publica articles politicosocials a la premsa, a revistes com Lucha Social o El Ideal. El 1923, és destinat a Melilla per fer-hi el servei militar i hi roman fins al 1925. És aleshores quan escriu els primers textos literaris. Entre el 1926 i el 1928, dirigeix la revista Lleida −on publica relats i poemes d'influència noucentista− i, a partir del 1930, el diari lleidatà de nova creació La Jornada, ambdues publicacions afins a Joventut Republicana. El 1927, entra a la redacció d'El País. A més, fa col·laboracions en nombroses publicacions.

Entre el 1928 i el 1930 exerceix com a professor d’espanyol a la Sorbona, a París, on coneix la seva futura esposa, Henriette Guitard. Aquests anys escriu cròniques per a La Publicitat i articles per a L’Opinió i Mirador, entre altres publicacions. Així mateix, veu la llum l'assaig Els exiliats acusen (Proa, 1930), en contra de la dictadura de Primo de Rivera i de la monarquia. De nou instal·lat a Catalunya, per un article de La Jornada el 1930, Xuriguera és acusat d'injúries contra el rei, tot i que mai s'arriba a celebrar la vista. L'abril de 1931, es trasllada a Barcelona per fer de secretari del conseller Joan Casanovas −que arriba a ser vicepresident del Govern de Catalunya i president del Parlament−, on desenvolupa una activitat cultural i política intensa durant els anys de la República; forma part de la Junta Directiva del Centre de Lleida i de les seves comarques, en presideix la seva Comissió de Teatre i en dirigeix el seu butlletí; imparteix conferències, escriu articles a publicacions −La Publicitat, Mirador, La Humanitat, La Rambla, Avui, Rosa dels Vents o Ràdio Barcelona− i funda el setmanari L'Horitzó, lligat a Esquerra Republicana de Catalunya; està en contacte amb cercles intel·lectuals, participa en tertúlies, s'adhereix al Club dels Novel·listes el 1936 i, el mateix any, es fa soci de l'Ateneu Barcelonès. El 1934, durant un mes, fa de mestre a Villajusto (Lugo), però torna a Barcelona i poc després es casa. El 1936, neix el seu únic fill.

És en aquesta etapa, en els anys de la República, que publica el gruix de la seva producció literària, molt marcada pel corrent psicològic. El 1932, veu la llum la primera obra, Volves grises (Proa), una novel·la de temàtica amorosa, i el mateix any, el recull de relats Espills adormits (Impremta La Ibèrica). El 1936, la segona novel·la, Desordre (Proa), presenta els conflictes d'una família, amb els caràcters oposats dels seus membres. Dos anys després, publica Destins (Proa, 1938), una novel·la complexa sobre els ideals de joventut. I els assajos: Casanovas, quinze anys de política catalana, a la col·lecció «Figures de la República» (1933), L'aportació de l'occident català a l'obra de la Renaixença (Biblioteca Catalana d'Autors Independents, 1936), La repressió contra els obrers a Catalunya (Impremta Clarasó, 1937) i Goya, pintor del poble (Comissariat de Propaganda, 1937).

Arran de la caiguda de Barcelona, el gener de 1939 s'instal·la amb la seva família a París i al juliol es traslladen a Mouleydier, on s'encarrega de la botiga d'ultramarins d'una tia de la seva esposa fins al 1954. Entre el 1940 i el 1944 escriu les novel·les Els Astruc (Cossetània, 2013) i Tres nits (Fonoll, 2016), que no veurà publicades, i algunes traduccions del francès al català. Procura involucrar-se en la vida cultural i política, sobretot de la comunitat catalana exiliada. El 1950, compra una casa a Bergerac. El 1954, es trasllada a París, on fa de professor al Lycée Louis-le-Grand i més endavant a l'École des hautes études commerciales i a l'École Janson de Sailly. Participa a Ràdio París i, com articulista, a publicacions com Pont Blau, Vida Nova o Orfeó Català. Revisa les novel·les de la preguerra i continua amb la tasca assagística, amb obres com La idea de l'home en la novel·la francesa (Rafael Dalmau, 1961) i Jacint Verdaguer, l'home i l'obra (Pòrtic, 1971).

Mor a Bergerac, on passa les vacances, el 22 d'agost de 1966.