Adriana se n'havia salvat, però a canvi d'una dura experiència. Per això sentia, davant les vacil·lacions i la confusió alienes, l'orgull de la seva fermesa. Exteriorment donava la sensació d'una noia versàtil, alambinada amb les seves genialitats, les quals lluïen sempre a les avançades de l'aparença. En els tractes feia prova d'inconstància. Era tan avinent a acordar preferències com a abandonar-les bon punt s'hi manifestava la més lleu tendresa. Aquesta variabilitat li valia alguns retrets. Llavors el seu rostre s'enduria i els mots brollaven directes:

– Sóc jo el jutge dels meus actes. I el que és meu, tinc el dret de no voler-ho comprometre a la lleugera. Mentre no arribi on vull arribar no em deixaré guanyar per cap entendriment. Del cor se'n pot fer el que es vol; és una qüestió de caràcter.

D'aquesta fermesa, Adriana n'estava convençuda. Els sentiments no li semblaven cap obstacle. Els domtava sense pena. Feia poc que, aprofitant unes vacances, havia passat uns quants dies a l'estranger. Efectuà el viatge amb un amic seu. Durant tot el sojorn menjaren, passejaren, contemplaren, dormiren i es despertaren plegats. Tornà, però, sense que res no hagués fonamentalment canviat. Tota aquella convivència minuciosa transcorregué dins de les més estrictes lleis de l'amistat. El que per a una altra noia hauria pogut ésser perillós, per a ella no significava gran cosa perquè no comprometia res.

Res com aquest record no li donava la mesura de la seva voluntat. Era absolutament mestressa dels seus sentiments. A voltes li esqueia de flirtejar: acollia, estimulava, menava un joc capritxós d'ensenyar i de no donar. Després ho tallava sobtosament. Aquestes rauxes revoltaven les persones que la coneixien; li valien blasmes i censures. Tot això la deixava indiferent. Per ella no eren sinó provatures destinades a encertir-la que disposava dels seus sentiments com volia. Passades aquestes experiències tornava, com si res, als seus llibres, al seu gimnàs, a les seves conferències i als seus cursos de llengües.

¿Que se li'n donava de les reprovacions a què donava lloc el seu capteniment? Eren d'una bona gent que no l'entenia. ¿Per què no podia entaular una relació quan li vingués de gust i interrompre-la quan li semblés bé? No ho feia l'home també? Era curiosa aquesta confabulació general a condemnar la dona. No semblava sinó que tot es concertés per a disminuir-la. Només l'home podia fer el que volia. La dona calia que s'hi plegués només perquè uns costums arbitraris planaven damunt d'ella. I qui els havia implantat aquests costums?  Amb quin dret? D'ells pouava l'home l'avantatge de la seva llibertat afectiva mentre que es mostrava sever per als canvis dels afectes femenins. Com si la variació dels sentiments no fos humana més que quan era masculina. I aquest mateix home, després d'haver-li estat tot permès, encara exigia la puresa femenina. No demanava que la dona fos intel·ligent ni sensible, sinó íntegra, físicament, ben entès. Víctima, doncs, de l'arbitrarietat implacable del prejudici masculí, la dona feia del matrimoni el seu destí i el seu ofici.

(Fragment de Desordre. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 61-63)

* * *

La casa on estava instal·lada la botiga, els pertanyia en bona part. Era un edifici tres vegades centenari, amb dos cossos de teulada principals que realçaven la façana, i unes dependències accessòries situades a la banda posterior. Aquesta reunió de construccions donava una certa noblesa a l’edifici, maltractat en bona part pel temps i compromès per uns adobs poc sortosos.

Emplaçat al centre la població, entre el carrer principal i el que conduïa al pont del riu, constituïa l’angle d’una ampla cruïlla, indret obligat de pas, i on repercutien els batecs més vius del veïnat.

Des d’allí, eren insospitats al pati que s’obria a l’interior, amb les herbes que creixien en els junts de les llambordes, els estables i els graners, testimonis d’una passada plenitud, els arcs orfes de portals, amb els galzes enfonsats mig rosegats pel rovell, i, darrere, encara l’hort, amb les tanques plenes d’esvorancs.

La façana davantera conservava vagament les traces d’una galeria de fusta amb un fistó d’arcades de mig punt, lligat a la barana per un joc de columnetes. Tot això, però, no era gaire visible al primer cop d’ull. L’argamassa, els còdols i la calç ho havien convertit en una paret immensa i llisa a l’extrem inferior de la qual guerxinava la barberia de Valentí Ponset.

Quant a la façana lateral, no conservava ni rastre del que fou la seva forma primitiva. Arrebossada enterament de dalt a baix, la pintura ho havia acabat d’esborrar tot. Dues finestres emmarcades de pintura blanca foradaven sobtosament la llisor de l’arrebossat. Al davall, s’obria una porta de ferro pintada de vermell al mig d’un parell de ganxos clavats a la paret. Posat entre les finestres i la porta es deixava veure el rètol d’una carnisseria.

Les teulades, preservades d’aquell devessall d’adobs, es desplegaven harmonioses. Eren unes carcasses amples i emparadores, amb el llom alt i afinat que s’estenia en quatre vessants damunt de cada cos de l’edifici, defensant-lo, fins més enllà de les parets, amb el ventall estès de les barbacanes. Les pluges i la neu havien enfosquit llurs teules planes, imbricades com un mosaic meticulós, deixant pegats de molsa viva per la cresta i per les ales, que les ardors de l’estiu encongien i entendrien les boires ploraneres de l’hivern.

Des d’allí, el vell casalot continuava irradiant el seu prestigi damunt les cases dels voltants. Aquestes, vistes des de dalt, no eren més que un munt encavallat de crestes arrupides i esllomades.

Aquesta noble majestat de les teulades, juntament amb els esgambis, ara buits, dels patis i les estables, era tot el que restava del passat d’abundor del vell casal. Feia molt de temps ja que els ramats no s’agombolaven als corrals, ni les collites s’empilaven als graners. Amb els anys s’havien estroncat els descendents i llurs béns s’havien desperdigat. Només la casa romania com un testimoni mut, darrer esquinç d’un esplendorós plomall. Passà d’unes mans a unes altres. Massa gran per als usos ordinaris, tantost s’hi instal·lava un forn com s’hi aposentava un carreter o un manyà.

Quan Marcel Astruc la comprà, els patis i les estables estaven convertits en una cleda de lloguer. Els cossos d’habitació estaven totalment abandonats. (...)

(Fragment d'Els Astruc. Valls: Cossetània, 2013, p. 43-44)