En el terreny moral, la Guerra Civil ferí i trasbalsà profundament el nostre escriptor. Els Fets de Maig del 37 (Xuriguera era un home del POUM), la mort de dos germans (un dels quals, Pauet, per qüestions polítiques), l'exili, el retorn el 1948, la misèria. Davant l'ensorrament del país, davant de la "destrucció de la ciutat d'ideals que volíem bastir", Xuriguera abandona les vel·leïtats revolucionàries d'abans de la guerra i es reclou en el reforçament i la integritat morals. S'han acabat les frivolitats. Ara és el moment dels grans valors. Catalunya, la llengua, la resistència espiritual davant del franquisme. Això es traslladarà en la seua obra en l'adopció d'una actitud literària contrària a tota deshumanització de l'art, a tota avantguarda, a tot humorisme, a tot tantsemenfotisme, a tot nihilisme. Xuriguera, després de l'hecatombe, necessita creure, necessita tenir esperança no tan sols en el renaixement d'allò que la guerra ha tombat sinó també en la capacitat de la literatura per a crear bellesa i defugir la lletjor a l'hora d'acarar els grans temes de la condició humana. Després de la terrible lliçó de la Guerra Civil, per a Xuriguera la reconstrucció moral només serà possible amb valors positius que defensin la dignitat i la integritat humanes.

(Jordi Quer. "El cas Xuriguera, avís per a navegants en literatura catalana", Revista de Catalunya, núm. 262, juny de 2010, p. 102-103)

* * *

No crec que sigui cap exageració afirmar que Joan Baptista Xuriguera [...] és un dels més brillants intel·lectuals que van sorgir de les Terres de Ponent al llarg del segle passat. Les seves activitats en l'àmbit de la literatura van ser moltes i diverses: poeta, narrador, dramaturg, memorialista, assagista polític, historiador, gramàtic –no en va el llibre que li ha donat fama és el didàctic manual Els verbs catalans conjugats (1972)–, periodista i traductor. Si bé Xuriguera va demostrar les seves aptituds per a cadascun d'aquests gèneres (va publicar més de cinquanta llibres), un dels que va conrear amb més assiduïtat fou el de la poesia.

(Josep Camps i Arbós. Pròleg a XURIGUERA, J. B.: L'horta daurada. Juneda [les Garrigues]: Fonoll, 2008, p. 9)

* * *

Durant la dècada dels vint i la del trenta, efectivament, a cavall entre Lleida i Barcelona, Xuriguera començà a publicar literatura (poesia, novel·la i teatre) i, alhora, a dur a terme un intens activisme polític (articulista i militant de base), sempre vinculat als partits del comunisme més heterodox: primer, al Partit Comunista Català i a Joventut Esquerrana, fundats a Lleida; tot seguit, al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i, més tard, al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Des de la perspectiva dels estudis d'història cultural i política, aquest compromís ideològic militant converteix Xuriguera en un paradigma dels escriptors activistes —encara poc estudiats— que, com veurem, es posaren al servei d'un ideari polític d'esquerra radical i que, en consonància amb aquest, van escriure una literatura decididament engatjada.

A partir de la desfeta republicana, en el cicle La vida de Joan Ventura, Xuriguera ordí unes memòries novel·lades, barreja de ficció i autobiografia, en què, utilitzant tècniques de filiació costumista, reconstrueix nostàlgicament el passat, des dels anys de la infantesa fins a l'exili: El pare (1963), La vida nova (1966), El temps jove (1967), El núvol de foc (1971), Les hores heroiques (1985), La guerra civil (1986) i El pont de l'exili (1987). Aquest cicle, que emulava en certa manera altres novel·les cícliques d'autors com ara Romain Rolland (Jean Christophe), Roger Martin du Gard (Les Thibault) i Joan Puig i Ferreter (El pelegrí apassionat), presentava els episodis principals d'un home que vivia com a testimoni i protagonista dels grans esdeveniments de la història, des de Solidaritat Catalana fins a la diàspora republicana.

(Josep Camps i Arbós i Francesc Foguet. "Els pares dels soldats, de Joan Baptista Xuriguera, edició i estudi", Llengua & Literatura, núm. 19, 2008, p. 144-145)

* * *

Joan Baptista Xuriguera pertany a una generació perduda. Una generació a la qual la guerra civil espanyola va estroncar moltes de les possibilitats de realitzar-se com a homes lliures i com a escriptors. En el cas del poeta de Menàrguens, el conflicte militar li va impedir desenvolupar amb normalitat la seva carrera literària. [...] La guerra i el posterior exili i la persecució de la cultura catalana, doncs, coarten la projecció poètica de Xuriguera i la duen a una evident marginació: la gran majoria dels seus llibres de poesia no els publica en una col·lecció regular i són edicions d'autor (fins i tot crea la seva pròpia editorial, Publicacions Ilerda), cosa que dificulta enormement la difusió i la recepció de la seva obra. A més, els volums són miscel·lanis i reuneixen una producció escrita molts anys abans, fet que planteja un evident problema de crítica a l'hora de situar i analitzar aquesta obra en el seu context històric i literari.

(Enric Falguera. "L'amor rebel, notes sobre la poesia de Joan Baptista Xuriguera", Serra d'Or, núm. 587, novembre de 2008, p. 29)

* * *

En l'àmbit del teatre, durant els anys cinquanta i seixanta, Xuriguera apostà per una dramàtica en vers que el relegava a una mena d'epígon renaixentista, per tal com aspirava a una dignificació del gènere i a una recuperació d'una mitologia perduda més pròpia del romanticisme que no pas de la segona postguerra europea. Aquesta recuperació dels orígens remots de la catalanitat s'entén si s'interpreta com una voluntat, ni que sigui per la via indirecta, d'activar una consciència nacional silenciada per la raó de la força i la pau dels cementiris. Inevitablement, la proposta estètica de Xuriguera l'abocava, per anacrònica, a la marginalitat. [...]

La concepció que tenia Xuriguera del teatre se situava en unes altres coordenades ètiques i estètiques que arrelaven en una tradició escènica més inveterada que entenia el teatre com una "escola" de bons costums. En els articles divulgatius que publicà a Scena o al Butlletí del Centre Comarcal Lleidatà, Xuriguera exposava una concepció escènica molt tradicional, empeltada de filoromanticisme, que anava des de la defensa del teatre en vers fins a l'atac frontal a la dramatúrgia nord-americana. Així, si el primer era la manifestació més elevada "en el tema i en la forma" i l'expressió més potent de l'"ànima dels pobles", la segona era concebuda com a "deshumanitzada", pueril, esnob i innoble, fins a l'extrem que reconeixia la seva incompatibilitat ètica i estètica amb les obres d'O'Neill, Williams, Miller, Faulkner o Robert Anderson. Només en salvava Panorama des del pont de Miller, perquè hi veia "personatges i problemes europeus, nostres". Xuriguera se sentia indubtablement més còmode amb els autors clàssics (Shakespeare, Txèkhov, Pirandello) i, impregnat com estava de la cultura francesa, els dramaturgs gàl·lics d'entreguerres (Jean Anouilh, Marcel Achard o Jean Giraudoux).

A parer seu, l'obra de teatre podia inscriure's en una línia més lúdica o més reflexiva, i fins podia respondre a corrents estètics diversos, però, en tot cas, havia de complir una sèrie de requisits bàsics de fons i de forma: "representar valors humans", "tenir profunditat" i "estar ben construïda".

(Francesc Foguet. "Teatre i mitohistòria: herois per a un país desolat", Serra d'Or, núm. 587, novembre de 2008, p. 33-35)