ACTE PRIMER

La sala d'una casa de ric propietari rural. Una taula al mig, cadires, una làmpara, quadres per les parets, una porta al fons i dues laterals. En aixecar-se la cortina, hi haurà en escena el senyor Lluís i la senyora Rosa, asseguts en unes cadires. Al fons, l'entrada de l'escala; a l'esquerra, les habitacions; a la dreta, la cuina i els menjadors. El senyor Lluís portarà sempre un bastó.

SR. LLUÍS. — Aleshores sí que podia viure descansat; els dies passaven sense pena ni glòria. Jo era jove i el món em somreia... Però avui, com han canviat les coses! Amb els anys han vingut noves quimeres.

SRA. ROSA. — Nosaltres ja hem donat tot el profit, Lluís. Què vols que fem, ara, sinó anar passant
dies?

SR. LLUÍS. — És el que jo voldria. És el que jo he pensat sempre: Anar passant, acabar de fer-nos vells i deixar aquest món quan Déu, Nostre Senyor, ens cridi.

SRA. ROSA. — Sí, Lluís; sí.

SR. LLUÍS. — Déu no ens ha deixat mai de la seva mà. La hisenda que vaig heretar del meu pare, que al cel sia, avui encara és millorada i engrandida.

SRA. ROSA. — I nosaltres no hem oblidat mai la seva mà pietosa. En premi a la nostra bondat, la salut ha estat sempre amb nosaltres i les desgràcies ben lluny del nostre costat.

SR. LLUÍS. — Déu és misericordiós i nosaltres som els seus criats humils. El meu cervell no ha deixat mai el seu mestratge, el meu cor ha trobat sempre en ell el seu guia egregi i la meva mà ha actuat sempre amb la inspiració per ell també ben controlada. Només alguna vegada he hagut d'odiar els meus enemics i he fet caure el meu braç amb força damunt les espatlles d'algun ingrat; però és també una facultat divina el castigar els Judes que no pensen sinó amb l'ombra negra de la traïció.

SRA. ROSA. — Només hem de demanar a ell (gira els ulls enlaire) que no ens abandoni, com no ens ha abandonat fins ara.

SR. LLUÍS. — I que la hisenda que porta el meu nom, segueixi també prosperant amb la mateixa progressió. La salut, per si sola, no fa la felicitat. Cal que, a la vegada, no ens manquin els mitjans per a poder viure amb relatiu benestar.

SRA. ROSA. — I, ara, aquests mitjans no ens manquen, Lluís.

SR. LLUÍS. — Déu sap el que em costen a mi els beneficis que hem tingut en tots aquests anys passats.

SRA. ROSA. — Has estat molt treballador, Lluís.

SR. LLUÍS. — Sí, Rosa, però ara podem tocar els fruits.

SRA. ROSA. — Els nostres fills t'ho agrairan i beneiran la teva memòria.

SR. LLUÍS. — Els meus fills, has dit?

SRA. ROSA. — Sí. Com vols que no venerin el teu record si els ofereixes les teves propietats.

SR. LLUÍS. — No parlis, Rosa, dels meus fills.

SRA. ROSA. — Què dius, ara? No vols que parli dels nostres fills... ?

SR. LLUÍS. — Fa dies que tinc un dubte que em rosega el pit. Els meus fills no són com jo. Tinc el pressentiment que tot ho malbarataran en dos dies i després se'ls mirarà tothom com uns éssers desgraciats...

SRA. ROSA. — Calla, Lluís! Per favor! Ets un home massa fred, tu. Uns fills tan bons que tens...

SR. LLUÍS. — No intentis defensar l'Octavi...

SRA. ROSA. — Pobre Octavi! Tan bo que és! (S'eixuga una llàgrima).

SR. LLUÍS. — Ja ho saps que l'Octavi no es porta bé. Parla massa amb els jornalers; no defensa prou els meus interessos; té massa contemplacions amb els treballadors de la meva terra. Què en farem que sigui bo si no serveix per a portar el pes de la casa?

SRA. ROSA. — Mai no li has confiat cap empresa difícil. Tot has volgut que recaigués sobre teu. Sempre has tingut reserves per l'Octavi.

SR. LLUÍS. — Sí, ho confesso. Però reserves fundades. Pobre de mi que hagués confiat de la seva ajuda!

SRA. ROSA. — Les teves paraules em trenquen el cor...

SR. LLUÍS. — No Rosa; no et cansis (s'aixeca). No em convenceràs.

SRA. ROSA. — Precisament avui que arriba en Tomàs, has anat a retraure aquestes coses (S'aixeca).

SR. LLUÍS. (Marxa pel fons). — No em convenceràs. Ja m'ha vagat prou de conèixer els meus dos fills.

SRA. ROSA. — El domina l'egoisme. No pensa sinó en els interessos. Primer són els diners que la seva família.

ELVIRA. (Entra per l'esquerra). — Senyora Rosa. Tenim feta ja la neteja.

SRA. ROSA. — Hem de mirar que no ens falti res per a fer. Com està l'habitació d'en Tomàs?

ELVIRA. — Ara l'estan acabant la Carme i la Teresa.

OCTAVI. (Entra per la dreta). — Ja ha marxat el pare?

SRA. ROSA. — Sí, Octavi, ja t'ho pots pensar. Ara, que el sol no crema gaire, s'arribarà fins a l'era per a veure com ha anat la batuda.

OCTAVI. — Avui sí que hem fet un esforç massa gran, Una batuda com aquesta no recordo haver-la vist mai. Això és matar la gent que hi treballa.

SRA. ROSA. — Ells rai que són forts. De més, van ben menjats i ben beguts.

OCTAVI. — Bé, però vós ja sabeu el que és treballar sota aquest sol, que cau damunt l'esquena com una llosa de plom.

SRA. ROSA. — Ja se sap, Octavi. Aquestes són unes setmanes de treball intens.

OCTAVI. — Vós no podeu defensar-les, mare, aquestes coses.

SRA. ROSA. — Però, fill meu, que no saps qui ho ha manat, per ventura?

ELVIRA. — Què puc fer, jo, ara?

SRA. ROSA. — Com està la cuina?

ELVIRA. — A quina hora hem de sopar?

SRA. ROSA. — Avui soparem a les vuit.

ELVIRA. — Molt bé, senyora. (Marxa i en ésser a la porta, diu). Quin cor que té l'Octavi!

OCTAVI. — Almenys hagués comprat la màquina. Però pel que es veu no pensa pas fer-ho aquesta campanya.

SRA. ROSA. — No ho veu gaire clar, ell encara, això de la màquina.

OCTAVI. — No vol creure que estalviaria diners i temps. Vós ja sabeu, mare, que a mitjans d'agost encara no hem acabat de mesurar tot el gra de les espigues. De més, és una tasca de bèstia aquesta que fan els nostres homes. Arriben a passar-se tres mesos sense moure's del camp.

SRA. ROSA. — En un poble no hi ha diversions com en una ciutat.

OCTAVI. — Però, mare, ells també tenen dret al repòs. A tothom agrada posar-se a l'ombra i poder anar al cafè i al ball, els diumenges.

SRA. ROSA. — Però ells són uns obrers. Ells no coneixen altra cosa que la vida del treball.

OCTAVI. — Això és el que diu sempre el pare.

SRA. ROSA. — Escolta, Octavi. Voldria que les deixessis córrer aquestes coses, home. No veus que no hi guanyes res sinó fer-te malveure? El món ho porta en si; nosaltres així ho hem trobat i així ho hem de deixar. Val més que parlem d'en Tomàs.

OCTAVI. — Sí, mare, val més que parlem d'en Tomàs.

SRA. ROSA. — Que no estàs content que arribi?

OCTAVI. — Jo, mare? Si vós esteu contenta, per què no he d'estar-ho? A ell el destí li reserva una altra vida. Ell tindrà carrera; viurà a ciutat. Jo, en canvi, no podré bellugar-me de dins d'aquestes parets i d'aquests camins que broden el terme d'aquest poble.

SRA. ROSA. — Però tu ets l'hereu, home! El fill gran del propietari Lluís Torrent!

OCTAVI. — Ja sabeu que no em fa goig, mare, aquest tractament. Hereu de la casa Lluís Torrent! Hereu de la casa que té els destins d'aquest poble dins del puny! Hereu del propietari de gairebé tota la terra d'aquest poble! Què signifiquen, mare, aquests milers de jornals de terra, aquest egoisme nascut al compàs de l'eixamplament dels nostres dominis, com si una taca d'oli anés eixamplant-se en un paper? De què val aquesta gran fortuna? Cap d'aquests factors no pot comparar-se al neguit de la lluita, a la fortuna del saber, a la possibilitat de viure en aquell món de somni i de progrés que viu el meu germà. I no parlo per enveja, mare. Jo estimo en Tomàs com germà meu que és, i estic content que pugui tenir carrera. El que a mi em dol és que no en pugui tenir jo, també. El que a mi em fa sofrir, mare, és que vegi davant meu només la perspectiva de consumir-me en aquest poble i d'arribar a ésser, amb els anys, el que és avui el pare. Aquest exemple em corseca el cor. No vull semblar-m'hi, jo, al meu pare. Em moriria de vergonya...

SRA. ROSA. — Fill meu! Ets tu, l'Octavi, qui diu aquestes paraules? Digues que no és cert el que acabo de sentir; digues que no has pronunciat tu aquests mots. Octavi, fill meu, no et posis en aquesta actitud, que no pot portar a aquesta casa altra cosa que desgràcies!

OCTAVI. — Mare meva, vós no coneixeu el pare...

SRA. ROSA. — Fill meu. Fa trenta anys que visc en la seva companyia!

OCTAVI. — El vostre cor us ha privat de conèixer-lo. No heu estudiat el seu caràcter ni les seves accions. Només heu procurat de no contrariar-lo. Aquest era, potser, el vostre deure d'esposa. Però vós no l'heu vist al camp, quan fa enrogir la cara dels arrendadors de la terra i quan tracta cruelment els jornalers. És aleshores quan penso que no puc semblar-me a ell; és aleshores que la sang em bull i la mirada se'm torna guspirejant.

SRA. ROSA. — Sempre ha estat igual, ell. Tothom el coneix i li suporta aquest caràcter.

OCTAVI. — Per força. Quan ell gira l'esquena, se sent el xerritar de dents de la gent, de l'ira que els surt del ventre. Vós sou bona, mare. Cap núvol grisenc no enterboleix el vostre esperit.

SRA. ROSA. — Ell també té el cor bo.

OCTAVI. (Voldria continuar però abaixa els braços). — Teniu, mare. (Li fa un petó al front). I arregleu la casa, que arriba el vostre fill segon, en Tomàs. Ve de la ciutat. Cal que li fem l'estada agradable. Feu un bon menjar! A ciutat es menja bé. Diu que hi ha uns cuiners amb unes caperutxes blanques, que fan uns plats exquisits. Tots estem contents, mare; tots. No veieu com tot sembla que somriu? En Tomàs, el nostre estimat Tomàs, arriba. Benvingut! Riem tots, riem fort! Avui és festa grossa. L'Octavi està content, també; el cor li salta de dins del pit! (Pausa). Bé, mare. Us deixo. Ja vinc tot seguit. Vaig una estona fora, a obrir els meus llibres, a veure altre cop la volta blava del firmament, a contemplar l'or de les garbes i a aixafar les rodades de carro dels camins. Ja torno, mare. (Marxa).

SRA. ROSA. — No sé què té l'Octavi. No sé què li passa.

(Fragment de La pau regna al camp, en l'edició de Lleida: Combat, 1936, p. 7-14)