"... NI AMB LA SANG DEL CAPVESPRE"

Tinc setanta-un anys. He passat i passo deserts i oasis. "He intentat l'accés a difícils pastures": aquells dies del Premi Caravel·la, el potent univers de l'immens Agustí Bartra va acollir aquesta poeta amb ben estudiades i profundes paraules. Ho agraeixo mentre visc. Abans havien estat els Jocs Florals de Barcelona. Després el Carles Riba i el Premi de la Critica. Els últims volums els dec a l'esforçat i decidit amic Israel Clarà, i a Elisabet Jiménez, d'Editorial Omicron. Parlo ara només de poesia.

"Un temps enrere vaig voler la glòria", com el meu admirat Joan Llacuna volia la seva corona de llorer. La vaig tenir i la tinc. La Història no hauria de ser ocultada, sinó alçada perquè se'n veiés la llum.

"Flux i reflux d'arenes obstinades" fan que els últims anys, la sorra ben calculada de gestors culturals, instigadors i detentors de cànons i memòries, hagin volgut cobrir l'obra notable d'aquesta escriptora que ara us parla, "cendra dolguda, incendiada", per ofegar la seva veu.

Preparo el te sota les palmeres roges és el pas d'un desert quan l'amor és absent. Fugida enllà per no sentir dolor. Tan real abans com ara. Tan actual. Per a mi, literatura i persona són el mateix: l'una fa l'altra. I aquest editor amplifica la veu que alguns volen ignorar. És un dels meus oasis. Gràcies també.

Recordeu que "l'aigua s'emporta, lenta, la cistella dels prínceps". Ells, els dictadors, passaran. Però la meva literatura "no defalleix ni amb la sang del capvespre."

OLGA XIRINACS
Finals de novembre del 2007.