Julie va tancar la porta i saltà de la barca a l'estreta vorera enreixada. A la vorera hi havia jardineres amb petúnies i una porteta al reixat, per on sortien els residents de les barques-casa. El reixat era alt i pintat de negre i en aquell moment, les deu del matí, la pluja fina humitejava el ferro i els cabells de Julie.

Portava amb compte el violoncel al seu estoig de plàstic, voluminós com un taüt. Un cop tancada la porta de la reixa amb el cadenat, es subjectà el violoncel a l'espatlla i passà el pontet de Regent's Canal per agafar el metro de Warwick.

Julie caminava a poc a poc, resseguint amb els ulls el canal, on les barques afilerades no donaven senyals de vida en aquella hora. Però hi havia bicicletes a bord, flors ben cuidades i finestres obertes per on es veien butaques de vímet, rengles de llibres, col·leccions de ceràmiques i cuines diminutes amb draps posats a eixugar.

Li agradava viure a Maida Vale. La nit gronxava a penes els seus somnis a l'aigua quieta, i els oms de banda i banda feien una ombra grisa i verda, com un refugi. Allò era un refugi, que havia llogat a la primera. La barca es deia Onyx i, de les dues fileres d'embarcacions, era la segona de la riba dreta pujant de Warwick. Era la primera tardor que hi passava, i sentia aquell punt de recança que donen les fulles caigudes i l'aire d'últims de setembre que anuncia el fred. Dins de l'Onyx Julie se sentia segura, i només era una construcció de fusta flotant, pintada de blanc i blau marí.

Quan Julie es va perdre de vista al darrere del pont, l'home de la caçadora negra es va acostar a la porta del reixat. L'obrí amb un rossinyol i saltà a bord de l'Onyx. Es movia suaument, com un gat, quan entrà a la saleta del menjador. A dins hi havia cortines de puntes, un prestatge amb partitures i un faristol. Julie assajava allà i ell l'havia contemplat molts vespres des de les ombres de sota el pont. No podia resistir l'efecte de la llum sobre els cabells rossos i els dits àgils de Julie quan tocava. Tota ella era sentiment i lleugeresa, i va saber que Julie era un àngel, perquè per a ell no podia ser una altra cosa. Però tocar un àngel... Com devia ser, tocar un àngel? Es desfaria a les mans? Fugiria la llum als ulls i als cabells? El desig s'havia tornat obsessió, i l'últim dia de setembre va decidir tocar el seu àngel.

Per amagar-se va triar un rebost on hi havia roba i caixes. Com que Julie trigaria, l'home va tenir temps de repassar calaixos i armaris i es va servir pa amb mantega, fins que va sentir el cadenat i la porta. Tocaven les quatres quan Julie va deixar el cel·lo, es va descalçar i es canvià el vestit per un de llarg, blanc, amb armilla groga brodada que li agradava molt. Va fer quatre voltes pel menjador a pas de ball i el vestit flotava al seu darrere. Com que el cel ja era fosc, va encendre el llum, començà l'assaig i les primeres notes greus d'una balada van vibrar a l'aire.

L'observador furtiu s'hi acostà pel darrere i va abraçar fort l'esvelta cintura de Julie, que saltà de la cadira sense deixar anar l'arc ni el violoncel. L'home enretirà la cadira d'un cop de peu i posà la mà al pit de Julie per sentir-li el cor. Ella no el podia veure perquè el tenia arrapat a l'esquena. No va xisclar, només les mans se li van tornar blanques de la força amb què premia l'arc i el cel·lo.

L'home va descobrir que el cos de l'àngel no es desfeia, que tenia cor i que el cor era dins d'un cos bellíssim que ell anava palpant, comprovant i polsant, com el músic que examina les estructures i tensions d'un instrument. Els seus moviments ressonaven dins el violoncel amb una rara percussió. Tot plegat va provocar-li una sensació aguda, que es trencà amb esbufecs contra el coll de Julie.

Julie callava, agafada al cel·lo, immòbil. A poc a poc va tenir consciència d'una sensació diferent. Del fred de l'esglai passà a la sufocació d'una certesa: la tocaven. La tocaven igual que ella tocava el cel·lo. Algú l'abraçava per darrere i premia, pinçava, palpava i fregava el seu cos. Tot en silenci. Només el vent i l'aigua feien cruixir de tant en tant les fustes de la barca, i a la saleta la pantalla de seda il·luminava una partitura muda.

De sobte l'home va deixar anar Julie i fugí corrents. Quan saltà de la barca a la vorera es produí un lleu moviment de l'Onyx. Després Julie va sentir la porta del reixat i, per fi, el vent que feia caure alguna fulla contra el sostre de la barca. Res més.

Sense deixar el violoncel, Julie apagà el llum i tancà la porta. Després girà el cel·lo, s'hi abraçà de cara i es posà a plorar. Amb el frec del seu cos, les cordes feien música.