Amb el títol força aclaridor de Música de cambra l'escriptora tarragonina Olga Xirinacs, ja reconeguda per la seva obra poètica, presenta un seguit de notes personals en forma de dietari recollides durant tres anys, entre 1979 i 1981. És, però un dietari sense dates. L'autora va preferir una llibertat més àmplia en el curs narratiu i potser agrupant el temps en quatre grans parts, —el temps és el mestre d'obres d'un dietari— aconsegueix alliberar-se del rigor expositiu a què obliga l'anotació diària o més precisa. [...]

Aquesta construcció i la manera volgudament imprecisa d'enunciar-la pot indicar també una voluntat de distanciament o almenys una tendència, per part de l'autora, a distanciar els continguts de la seva obra dels de la crònica habitual de fets viscuts que caracteritza sovint el gènere autobiogràfic en general quan és presentat sota un esquema cronològic. La seva vol ésser una visió de conjunt. [...]

L'autora ens porta al seu terreny sense fer cap concessió. Perquè no vol del lector la curiositat cap a les confessions autobiogràfiques, sinó que exigeix de nosaltres que ens acostem a escoltar la mateixa música interior, amb tot el respecte a la persona i amb tota la bona criança dels convidats envers l'amfitriona que juntament amb un recital o una lectura ens ofereix compartir una estona, un vespre, la llum i l'ambient de la discreta i ferma pau de casa seva. De l'autora, per mitjà d'un llibre, més dens que no sembla, només tenim, i és prou, allò que ens diu, i només sabem el que ens vol explicar. La resta és suggeriment i intenció, obra al capdavall de poeta.

(Joan Triadú: "La música interior d'Olga Xirinacs", Avui, 19 de setembre de 1982)
 

* * *
 

En el seu llibre Música de cambra, Olga Xirinacs escrivia: "A mi em corre el mar pels ulls; la seva humitat la porto als ossos i a les tecles del piano, que s'encallen, i la remor vetllarà la meva vida i la meva mort." Ja vaig retreure aquestes paraules en comentar, fa tres anys, aquell excel·lent llibre de notes personals en forma de dietari que l'autora havia publicat aleshores. Poc després, amb Interior amb difunts, Olga Xirinacs aconseguia el premi Josep Pla, una memòria dels morts, sensible i forta, emmarcada en èpoques i en llocs diversos, per a confluir en una prosa narrativa intensa i ben dominada. Sorgia entre les figures sensibles amb tendresa i amb una vivíssima força d'atracció, la figura de Virginia Woolf, la qual fou més que un pretext per a l'Olga Xirinacs novel·lista i per a la seva novel·la Al meu cap una llosa, guanyadora del premi Sant Jordi, 1984. La mort, doncs, i la mar, juntament amb la música, tal com ho revelen les paraules citades, configuren una obra literària de primer ordre.

(Joan Triadú: Serra d'Or, núm. 314, 15 de novembre de 1985)
 

* * *
 

A parer meu, la polèmica més interessant d'aquests darrers mesos (gairebé d'un any) ha rodat entorn del darrer Premi Sant Jordi de novel·la. Com bé sap tothom, la història tingué un preàmbul d'una indiscreció i de la revelació d'una colla de pseudònims d'autors que s'havien presentat al Sant Jordi de novel·la i al Carles Riba de poesia. Eren noms coneguts i l'afer serví, si més no, per a escalfar l'ambient i preparar-lo degudament per a l'endemà de la festa.

[...] Olga Xirinacs fou la justa guanyadora, al meu entendre, d'aquesta edició del Premi Sant Jordi que comentem. La seva novel·la Al meu cap una llosa, manlleva el títol suggestiu de la segona part d'un vers del poeta anglès William Cowper: "Amb l'herbei sobre el pit i al meu cap una llosa." El títol és una troballa amb un doble encert: s'adreça, d'una banda, al cor mateix de la narració, i n'avança, de l'altra, l'estil poètic i entranyable. Olga Xirinacs ha bastit una novel·la lírica i intimista a partir de la confluència de tres elements. D'una banda, els butlletins de notícies de la BBC concreten el marc històric que encapçala cada un dels divuit capítols. Som a la segona Guerra Mundial, a l'entrada de la primavera de 1941. [...] El segon component de la novel·la serveix per a dibuixar la geografia física i humana d'una contrada d'East Sussex, a la vora del riu Ousse. I tots dos elements no són altra cosa que el bastiment que necessita Olga Xirinacs per a situar-hi la seva creació més original i captivadora, l'aura de Virginia, la figura que dóna vigor i personalitat a la narració. La claror i l'ombra de Virginia Woolf, ofegada a les aigües de l'Ousse, que l'acolliren durant tres setmanes. Aquestes tres setmanes són el temps de la novel·la i, mentre el cos rodola riu avall, l'aura de Virginia surt del riu i ressegueix la contrada, fa estada a la casa vora els objectes, es fixa de prop en els personatges i medita sobre la llibertat i la bellesa de la pròpia mort. La novel·la no és, en cap moment, ni una narració històrica ni un exercici biogràfic. [...]

Al meu cap una llosa és, bàsicament, un bellíssim monòleg amb un feix de suggeriments. Diria que Olga Xirinacs ha trobat la mesura exacta per a lluir les virtuts més pregones de la seva capacitat literària. [...] Personalment no tinc cap dubte que és la més sòlida i acabada de les cinc novel·les.

(Isidor Cònsul: "Entorn del premi Sant Jordi, 1984. Dracs, aranyes i polèmica", Serra d'Or, novembre 1985)
 

* * *
 

L'Olga Xirinacs va acceptar un encàrrec dels que obliguen a pensar-s'hi dues vegades: escriure un conte setmanal per a un diari, la qual cosa limita a cenyir-se a una extensió pràcticament obligada, sense excuses, perquè les exigències d'espai, per a la premsa periòdica, són gairebé sagrades. per a un conte, era demanar molt, però va accedir-hi i se n'ha sortit brillantment. [...] Insisteix sobre el tema de la mort (un tema grandiós). Sovint proposa aspectes d'aquells que ens inquieten o que qualifiquem de desagradables, però ho salva sempre amb una gràcia i un enginy plens de subtilesa, i una espurna d'humor i d'ironia que ens deixa portes obertes. Ens guanyen des de les primeres ratlles i ens acompanyen fins al final amb pols segur, sense que decaigui l'interès de lectura. Es podria afirmar que són les virtuts essencials del conte. [...] Però hi ha, encara, més que això, naturalment. El rigor, l'autocontrol constant sobre la manera de dir, converteix la lectura d'aquests contes en una proposta incitant, sempre s'hi troben motius de reflexió que allunyen la idea de passatemps.

(Pere Calders: Pròleg a La mostela africana i altres contes. Barcelona: Destino, 1985)
 

* * *
 

En la més pura tradició anglosaxona, Olga Xirinacs proposa el tema amb agilitat i amb naturalitat, n'extreu totes les conseqüències possibles i s'encamina a un desenllaç implacable, previst o imprevist però exacte, de manera que no hi ha cap dubte que el conte té les dimensions que ha de tenir a la vista d'allò que s'hi explica. I no li cal res més per a dir tot el que calia. El conte té així una forma pròpia i una intenció que es caracteritza per la "naturalitat" de l'insòlit i de l'extraordinari, condicions que en principi l'allunyen de la novel·la fins a separar-l'en del tot. És clar que l'agilitat i la naturalitat anuncien al lector l'imprevist i en són l'embolcall, així com l'originalitat és el preu de la brevetat. El conte és, així, la forma més premeditada de la narració, des del mateix fet d'escriure'l fins a qualsevol aspecte del que s'hi esdevé.

(Joan Triadú: Serra d'Or, núm. 314, 15 de novembre de 1985)
 

* * *
 

"Olga Xirinacs ens acaba de donar el contingut del seu univers poètic, un contingut ple de sensacions, de memòria olfactiva, tàctil, en resum, d'un món sensual i voluptuós, però contingut i nesurat, perquè és d'una sensualitat dosificada des d'una ascètica intel·ligent, des d'una estètica hel·lènica que vesteix la sensualitat amb la nuesa de les estrelles...".

(Joan M. Pujals: "L'obra poètica d'Olga Xirinacs", dins La lluna de Nisan. Barcelona: Columna, 1994)
 

* * *
 

En aquesta obra, Olga Xirinacs] fa certa la seva frase segons la qual "la voluntat narrativa fa que les meves creacions literàries abastin el paisatge propi (la veritat profunda) i les geografies estrangeres (el desig d'aventura)". En aquesta ocasió, la manera és donar veu a la pintora veneciana Rosalba Carriera (Venècia, 1675-1757), per mitjà d'uns suposats diaris que donen raó de la seva vida, del seu esplendor i de l'èxit durant les primeres dècades del segle XVIII, i dels seus fantasmes. Rosalba parla des de la decadència i l'oblit, des de la decrepitud de la vellesa que per contrast esdevé doblement dura. Som a la tardor de 1753 quan, pràcticament cega, Rosalba pren l'escriptura com a refugi.

[...] Olga Xirinacs, que ha estudiat la pintora a fons, la situa dins la línia que va del primer mestre flamenc, Jan Van Eyck, als més immediats Veronese i Correggio, amb qui se la va comparar molt, fet que recull la correspondència francesa de la pintora.

[...] La novel·lista descriu el grup culte i refinat de dones que envolten l'artista que viu sota l'"ansietat per la possessió de la bellesa definitiva". Pintores, poetes, compositores que s'havien de cenyir a la seva condició de dones, i que es fan el jurament de triomfar.

[...] Bellesa del tema i bellesa del relat, perquè La tarda a Venècia és sens dubte prosa de poeta, prosa madura, dúctil, que es llegeix amb el plaer de la lectura mateixa i que retardem perquè no s'acabi gaire de pressa.

(Lluïsa Julià: "Tria personal", Serra d'Or, abril 2000)
 

* * *
 

La història de Sírius Imbert, de professió antiquari, que, com el seu pare, té l'obsessió de mossegar les dones, és l'element que simbolitza la interiorització, la manifestació dels processos subjectius dels humans, i la Xirinacs, amb sagacitat magistral, l'utilitza com el fil conductor, àgil i intel·ligent, per obrir-nos camí al món de les altres dues històries que ocorren simultàniament. I així ens transporta l'escriptora a un estat mental i perceptiu en el qual els ambients amb objectes, personatges, accions i successos són relats i també màgics alhora.

[...] Tal com ho veig, L'home que mossegava les dones és una novel·la sens dubte elaborada però espontània i confiada, una expressió del jo lliure, no inhibit, però tampoc incontrolat. En aquest sentit les novel·les d'Olga Xirinacs adquireixen cada vegada formes més altes d'expressió. El plaer i el delit de la lectura de les obres d'aquesta escriptora de primera talla literària i personal, l'obtenim, els seus lectors, a través de l'excel·lent estètica estilística, del ritme compassat i, fins i tot, balsàmic, i de l'equilibri entre l'espontaneïtat i el control: subtil i fràgil estabilitat que només s'adquireix amb la serenor que comporta la maduresa personal.

(M. Àngels Viladot: "Mossegant dones", Avui, 27 d'abril de 2000)
 

* * *
 

El dia 11 de maig l'escriptora tarragonina Olga Xirinacs va complir vuitanta anys. Afortunadament, un aniversari rellevant com aquest no ha passat desapercebut del diguem-ne ‘món oficial’, i en tenim una bona prova en el fet que ella va ser l’autora triada per la Institució de les Lletres Catalanes perquè escrivís el poema commemoratiu del Dia Mundial de la Poesia d'enguany.

Com no podia ser altrament, la societat tarragonina també s'ha abocat a la celebració de l’aniversari. Des de l’ajuntament de la ciutat fins a la Universitat Rovira i Virgili, passant per biblioteques, museus i entitats culturals diverses, aquestes darreres setmanes tothom ha volgut demostrar el seu respecte i estimació per aquesta escriptora d’extensa bibliografia. Un sentiment incrementat encara més pel fet que l’any passat va superar amb èxit una greu dolència.

Un regal d’aniversari per als lectors
Per celebrar l’aniversari com cal, Olga Xirinacs, dona sensible que coneix el valor dels detalls i de les coses ben fetes, ha volgut oferir als seus lectors un regal a l’altura de la commemoració. Per això ha confiat en els bons oficis de la gent d’Editorial Meteora per publicar La crisi dels vuitanta, un llibre breu però intens, sincer i profundament personal, que m’atreviria a afirmar que no li deu haver estat gaire fàcil d’escriure.

Amb una preciosa fotografia de la nena Judy Garland, d’El màgic d’Oz donant-nos la benvinguda des de la coberta, La crisi dels vuitanta ens obre la porta a vint-i-set textos breus –el llibre passa amb prou feines de les seixanta pàgines– en què Olga Xirinacs, tot parlant de cinema, música i literatura, les seves tres grans passions, ens ofereix un seguit d’emocionants reflexions sobre la vellesa i els estralls del pas del temps.

Les angúnies del dolor, la decadència física o l’espera d’un diagnòstic incert és el material que inspira bona part dels textos que Olga Xirinacs presenta a La crisi dels vuitanta. Penso, per exemple, en ‘¿I aquest és el món que ha fet Déu?’, un títol manllevat de Castelao que li ve com l’anell al dit per parlar del transcendent: ‘He volgut tantes vegades sortir del món… i en els moments que m’ho plantejo veig que he necessitat un interlocutor. És a dir, l’he trobat dins meu i no sé qui és.’ Una reflexió que, poc més endavant, rebla de manera contundent: ‘Deu ser perquè no tinc la gosadia de manar dins meu, i llavors, en comptes de manar, demano.’

En l’apunt següent, titulat ‘Spleen’, l’autora evoca, sorprenentment, aquell grup de poetes joves denominats ‘els imparables’: ‘Quan escric aquestes línies bufa un mestral fort i sostingut que, no sé per quin motiu, o potser sí, em recorda “els imparables”. ¿Què se n’ha fet, dels imparables? Amb quina alegria aquells xicotets es presentaven plegats pels diaris; eren una força de la poesia cuirassada com un carro de combat…’ L’evocació, però, canvia de to quan contrasta amb la seva situació personal la joventut dels poetes reconeguts per la fama: ‘La reflexió a la frontera dels vuitanta em produeix una tristesa vital. Hauria de pesar més l’alegria de l’obra editada i els notabilíssims premis obtinguts. I així és, ho reconec agraïda, però em falta el diàleg. Algú que em miri i em digui: “Olga, vine, a tu també et volem…". [...]

(Joan Josep Isern: "Olga Xirinacs, des de l'altra punta de l'arc iris", Vilaweb, 22 de maig de 2016)