L'octubre del 1934, el general Batet entreveu el futur que l'espera, ser afusellat pels seus companys d'armes, i decideix no impedir la proclamació de la república catalana. A partir d'aquí s'inicia una línia d'esdeveniments alternativa en què Catalunya és independent però pateix l'ocupació nazi i la guerra civil espanyola no es produeix. Fins a arribar a la tardor del 1949, en què la desaparició de la xarxa d'espionatge catalana a Madrid obliga a actuar un antic resistent republicà refugiat a Ordino. És el moment, amb una Catalunya independent presidida per Manuel Carrasco i Formiguera, en què es desenvolupa Els ambaixadors, la novel·la d'Albert Villaró (la Seu d'Urgell, 1964) guanyadora del premi Josep Pla.

—¿S'ha deixat portar per l'actual procés sobiranista?
—No, el llibre ja estava escrit abans.

—¿I com ho veu, que la gent s'estigui plantejant una república catalana?
—Em fascina. Però jo això ja ho somiava abans. A més a més sóc andorrà, això no vol dir que m'agafi lluny... diguem-ne que no m'afectaria. Però no és una novel·la de tesi, és una novel·la pensada perquè la gent s'ho passi el màxim de bé possible. És una gran broma. I que em permet corregir injustícies de la història. Per exemple, Carrasco i Formiguera. El final de Carrasco i Formiguera és la cosa més trista, un dels episodis més patètics de la guerra civil. M'he pogut permetre donar-li una segona oportunitat, el paper que podria haver arribat a tenir.

—¿I Josep Pla?
—Apareix per allà. Un Pla molt Pla.

—¿I espia?
—Està per allà... També hi surt Sentís. I Gaziel i Josep Maria Planes. Però a partir del 6 d'octubre de 1934 aquests personatges reals són personatges de ficció. I tothom ho ha d'entendre així.

—¿Què és més el seu llibre, una novel·la d'història ficció o una novel·la d'espionatge, detectivesca?
—Hi ha una missió que s'ha de complir, obstacles i dificultats... Jo crec que està equilibrat. Però no és una novel·la de detectius; tot l'entorn la fa diferent.

—¿Patria, de Richard Harris [una novel·la policial en una Europa en què Hitler ha guanyat la guerra] ha sigut un referent?
—Patria és una novel·la extraordinària, per a mi va ser una revelació. Però n'hi ha moltes altres basades en ucronies: en català la gran ucronia són les Paraules d'Opòton el Vell, de Tísner. Un llibre molt divertit i erudit. També el faig sortir, a Tísner.

—Els historiadors són molt crítics amb la història ficció.
—Als historiadors no els deu servir de res, però per als literats és una mina inesgotable de possibilitats. Per a un escriptor la història es pot reconvertir, reprogramar, pots fer el que vulguis amb ella. Sempre que el món que creïs sigui versemblant.

—¿Com és la Catalunya que ha estat envaïda per Alemanya?
—Com França. Però el llibre no se centra en el període de la invasió. Hi ha fets que l'evoquen però la història passa en plena postguerra.

—¿Hi ha material perquè en aquest escenari històric alternatiu acabi convertint-se en una sèrie?
—El fet d'haver completat la biografia dels personatges en un epíleg em tanca la possibilitat de fer seqüeles. Però hi ha moments, com la invasió nazi, que podrien permetre preqüeles. Encara que ni m'ho he plantejat.

(s.n. El Periódico de Catalunya. Icult. Llibres, 8 gener 2014, p. 59)

* * *

Albert Villaró (1964), andorrà nascut a la Seu d'Urgell, publica a Columna la novel·la La primera pràctica. Consta de dues històries que s'alternen en un mateix espai dels Pirineus: l'una situada al 1642 i l'altra a l'època contemporània. És autor, entre més, de la novel·la Obaga (2003).

—Quina va ser la primera idea que vàreu tenir de la novel·la?
—La primera idea sorgeix d'una anotació d'un dietari del segle XVII que explica que el 1642 un capellà guitarrista, assegut en un balcó, va caure, just al davant de la casa on vivia jo a la Seu. Volia fer alguna cosa on aparegués el capellà guitarrista i, fent tombs per aquí, per allà, vaig triar una estructura doble, on hi ha elements del passat que ressonen en el present, i al revés.

—Construint-se com una bola de neu o fent abans un dibuix detallat de la trama de cada època?
—Penso que és més la bola de neu. Quan vaig començar no veia ben clar cap on aniria i de mica en mica es va anar fent. Sempre ho faig de la mateixa manera, tenint un inici clar però sense una trajectòria prou definida. Al dietari es parla també dels funerals de Richelieu, que es van fer a la catedral de la Seu en una de les ocasions que les tropes franceses havien ocupat la ciutat. També ho incorporo. Després ja no agafo res més.

—Què havien de tenir en comú totes dues parts?
—La part moderna i la contemporània comparteixen un escenari, Lagrau, evocació una mica lliure de la Seu, i també la música, en concret dos rèquiems, un de més antic i un de modern, del 1642, que també interpel·la la narració contemporània, però en un context diferent. Un té un conflicte al darrere i quan es toca al segle XX és més un estímul sensorial, sense saber les circumstàncies que van envoltar el primer rèquiem. Al XVII, el rèquiem genera tot un seguit de reaccions i conflictes.

—Per què el nom de Lagrau?
—No vull que la realitat històrica sigui una cotilla, sinó una excusa. De fet, no l'he pensat com una novel·la històrica perquè penso que no ho és.

—Però sense que el segle XVII fos una cotilla, tampoc no podíeu caure en anacronismes, no?
—És clar. És un escenari i intento que sigui creïble, coherent. Vull destacar el diàleg entre totes dues èpoques.

—Molt contrastades o poc?
—És un diàleg contrastat. Hi ha elements presents a tots dos moments, però cadascun té la seva intensitat. El del XVII és potser més violent i el del XX, més sensorial.

—La música hi té un paper simbòlic?
—Més que simbòlic, és molt central. La novel·la gira al voltant de la música, cosa que és un risc, perquè és difícil d'escriure al voltant de la música. Vaig anar de jove a un curs de música antiga i va ser molt estimulant. Ens ho vam passar de meravella. L'ambient d'aquells dies es descriu a la part contemporània. Al segle XVII la música és més lligada a la litúrgia, a la cerimònia, i això ofega una mica els personatges, tot i tractar-se de la mateixa música.

—És difícil d'escriure al voltant de la música, per encaixar-la en una trama o trobar-hi el sentit?
—La dificultat consisteix a intentar descriure amb paraules una sensació que és auditiva. Com descrius una simfonia? Aquesta és el repte.

—Vàreu escriure la novel·la amb l'ordre que es llegeix?
—No. Primer la part contemporània i després vaig ajustar-hi l'antiga. Com el contrapunt, en música: has de tenir primer la línia melòdica acabada per buscar el contrapunt.

(Lluís Bonada: "Com descrius una simfonia? Aquesta és el repte", El Temps (València), núm. 371, 21 de setembre de 2010, p. 84.