Una Catalunya independent des del 1934, quan el general Batet es va posar a favor de la proclamació de l'Estat Català de Lluís Companys, es troba amenaçada el 1949 pels intents de l'Espanya mutilada per reconquerir-la. A partir d'aquests fets imaginaris, Albert Villaró (la Seu d'Urgell, 1964) ha bastit una novel·la de ficció històrica deliciosament tramada, divertida, a vegades esperpèntica, de prosa delirant i prou oportunista per poder-la comparar amb la situació actual.

[...]

La més transcendent és la incertesa de com acabarà tot, ja que l'autor deixa tres possibles desenllaços de la trama narrativa per tal que el lector triï sentimentalment o visceralment com vol que acabi la història. La biografia jocosa dels 320 personatges reals que es passegen pel relat, condensada en 81 pàgines, pot ajudar a decidir l'elecció.

A més del seu valor temàtic i literari, el llibre també pot tenir beneficis terapèutics per a tota mena de lectors que viuen ansiosos o angoixats per la incertesa de la situació política actual. Un valor important per recomanar la seva lectura. En qualsevol cas, el llibre ja va rebre el suport del jurat del premi Josep Pla. L'obra anterior d'Albert Villaró ja havia estat guardonada amb el premi Nèstor Luján de novel·la històrica per L'any dels francs (2003), i el premi Carlemany pel llibre Blau de Prússia (2006).

(Jordi Capdevila. "La realitat de la fantasia", Avui Cultura, 14 de març de 2014, p. 12)

* * *

El gran encert d'Obaga és en Tomàs, el narrador i protagonista: la seva consistència articula la munió de personatges i fils argumentals que presenta la novel·la. La seva peculiar manera d'entomar els fets, el seu caràcter una mica apàtic, fa que ens expliqui una història excepcional a la seva vida com un problema que s'ha de treure de sobre de la manera més expeditiva possible. L'absència de to èpic dóna prou versemblança als fets narrats, i fins i tot fa plausible la celeritat amb què es resol una trama tan complicada als últims capítols, com si el protagonista, un home normal, ja no es veiés amb cor de resistir més temps l'estat d'excepció que l'afecta i decidís redreçar-ho tot per la via més curta, sense fites heroiques i sense endinsar-se tampoc en alguns dels conflictes plantejats en segon terme.

[...]

El to i el llenguatge del discurs narratiu són també una troballa, una mescla molt ben dosificada de moltes fonts: la ironia empeltada al llenguatge a la manera caldersiana però amb la sorna de pagès afegida; l'argot contrabandista fins on el català ho permet; mots dialectals, expressions col·loquials i traces d'oralitat molt ben encaixades, sense caure en un registre xiroi. Alhora es combina magistralment discurs indirecte i directe: a la narració dels fets en passat, en Tomàs hi enganxa petits diàlegs o disquisicions mentals seves d'una manera àgil i fresca. El resultat de tot això és una llengua literària natural i concisa alhora, que fa lliscar el relat d'una manera molt viva.

[...]

L'obra fa tota la sensació de ser just el que pretenia, una història de suspens en un espai insòlit, no metropolità: els Pirineus; amb uns referents socials, els comportaments de poble, poc comuns en aquest gènere, tractats d'una manera còmica; tot plegat, des d'una mirada desmitificadora, la d'en Tomàs, que no es molestarà a extreure cap aprenentatge de la història, i els fets que viu tampoc no li suposaran una crisi de valors, ni tan sols una trista reflexió transcendental, sinó que mirarà de reconstruir la seva rutina de la manera més fidedigna possible.

(Mariona Masgrau. "Albert Villaró, Obaga", Els Marges (Barcelona), núm. 73, primavera de 2004, p. 115-116)

* * *

Si els primers anys que segueixen el primer mil·lenni a la Catalunya Vella són una època fosca per als medievalistes —per la poca memòria escrita que n'ha arribat als arxius—, al subconscient popular la representació d'aquesta època ha estat farcida de mites i traduïda sempre a través de l'acció d'herois autòctons i «grans homes» —bisbes, comtes i vescomtes. La historiografia oficial durant anys ha afavorit aquesta concepció mítica de la nostra història i contra aquest treball ideològic és ben difícil combatre. Albert Villaró, amb la seua obra L'any dels francs, guanyadora del Premi Nestor Luján de Novel·la Històrica, aconsegueix obrir una escletxa en aquest sentit. Els historiadors —com ocorre en moltes altres especialitats— pequem sovint d'endogàmia, en el sentit que les nostres investigacions resulten massa complicades d'entendre i no transcendeixen a un àmbit més general. La novel·la històrica, per contra, és un gènere caracteritzat per la popularitat, permet fer arribar la Història d'una manera fàcil i —s'intenta— entretinguda al ciutadà corrent. El magnífic llibre d'Albert Villaró assoleix aquest objectiu. Es tracta d'un llibre on d'una manera trepidant, entenedora i rigorosa, l'autor —personificat en la figura de Dacó, fill bord de Miró de Tost— ens narra l'aventura empresa pels cavallers catalans que, contractats com a mercenaris pel Califa de Còrdova Al-Mahdí, surten de les muntanyes on estaven arraconats per endinsar-se en el mateix cor d'Al-Andalus.

[...]

Tot plegat l'obra de Villaró conté tots els ingredients que es poden desitjar en una novel·la històrica: ritme, interès, aventura, rigor... Un llibre molt recomanable que deixa entreveure clarament que Villaró, a més d'historiador, és un arxiver, un ofici que l'obliga a mantenir un contacte directe amb les fonts escrites. Arxiver de la Seu, no es pot dir que no tinga cap domini sobre allò que escriu en aquesta novel·la; ans al contrari, demostra un gran coneixement de la mentalitat i la vida social —i concretament l'àmbit guerrer— de la Catalunya Vella. A qui li agrade gaudir de la novel·la històrica —i no els mites d'herois— no pot perdre's L'any dels francs.

(Pau Tobar. "L'any de la sang", Caràcters (València), segona època, núm. 27, abril de 2004, p. 14)

* * *

Un joiell de la Corona com L'any dels francs, relligada per Columna i impregnada de l'atmosfera que es respira entre els venerables murs de l'Arxiu de la Seu d'Urgell, custodi de polsegosos pergamins als quals Albert Villaró dedica els seus ímprobes esforços. Butlles papals i privilegis reials a banda, Villaró no és un nouvingut en el món literari. Algun lector despert i amb nas fi ja en devia descobrir l'esperit sorneguer i l'estil àgil a La selva moral (La Magrana, 1993), un recull amb contes tan impagables com "Promiscuïtat"; i ha anat seguint la seva evolució literària a través de Les ànimes sordes (2000) i Obaga, la seva obra més recent, publicada la tardor passada.

Per a la seva primera incursió en la novel·la històrica, Villaró s'ha mantingut fidel a l'estil irònic i desenfadat, una aposta aplaudida pels que, com qui això firma, no creuen que grandiloqüència i ampul·lositat siguin condicions indispensables per a la història (paraula que han de llegir dues vegades, primer amb la hac majúscula i després minúscula). Potser aquest mateix mèrit ha mogut el jurat a atorgar-li el premi Néstor Luján de novel·la històrica, o potser ha sigut qualsevol altre. Amb premi o sense, estic decidida a recomanar-los aquestes 320 pàgines, perquè Villaró s'ha escarrassat per construir una història d'aventures que, com les que s'ho valen de debò, enfonsa les arrels en fets reals. I ha triat un moment històric que li dóna una doble lectura: la que satisfarà els amants de les trames truculentes –amb traïcions, llibres prohibits, expedicions i lluites–, i la que assaboriran els coneixedors de l'apassionant període en què l'ha ambientada, amb un califat de Còrdova a les portes de la desfeta i uns comtats catalans que comencen a viure la revolució feudal.

(Alba Alsina. "Un joiell de la Corona", Avui Cultura, 12 de febrer de 2004, p. 13)