En obrir la porta quan se la va convidar a entrar, l'escena la paralitzà. Una cortina de fum feia irrespirable l’ambient. Cinc parells d’ulls es fixaren en la seva persona i només un d'ells insinuà un gest d'abaixar la mirada: el senyor Acebo, suposà en observar que tenia la seva carta en una mà. Els seus trets físics, tantes vegades ridiculitzats en boca de la Pardo –baixet, grassó, amb ulleres de muntura de pasta, i mig calb– coincidien amb la seva descripció.

Aquell despatx mal il·luminat on es respirava la fortor característica dels espais poc ventilats, i els parells d'ulls que no li treien la vista de sobre li feren desitjar, amb totes les seves forces, esdevenir invisible per uns moments, aprofitar-ho per fer-se enrere i fugir corrents.

Només una veu respongué al seu bon dia: una dona que sobrepassava amb escreix la cinquantena, que algú li va presentar com a cap de Gestió de Personal de Centres, vestida amb faldilla de tavelles fins a sota genoll, sabates planes de color marró lligades amb cordons, mitges gruixudes i suèter gris, imatge característica de càrrec honorífic de la Sección Femenina, repassava de dalt a baix els pantalons de cotó blau nit i la camisa blanca de màniga curta que la Laura vestia, així com les pigues de la seva cara. Un home jove amb aires d’executiu enfeinat i distant exercia la seva funció d'advocat de l'empresa, segons la van informar. Una noia més jove amb ulleres de vidres gruixuts i rodons com un cul de got, amb un bloc damunt dels genolls ben coberts amb una faldilla ampla i llarga, i un bolígraf a la mà, semblava disposada a prendre nota de l'acte que anava a començar: era la secretària. Confosa, i amb una forta sensació d’haver caigut en un parany intentà preguntar, però un dels presents, d'edat avançada, trajo fosc i cigarreta a la mà, se li anticipà i prengué la paraula:

—Tenemos por un lado el expediente que informa del punto hasta donde ha llegado su actitud en las últimas semanas; una actitud totalmente negativa que ha puesto usted de manifiesto repetidamente, negándose a colaborar en poner fin, de una vez y por todas, a los hechos desagradables que tienen lugar en el Centro donde trabaja.

Ho deixà anar amb veu de cantarella, com si ho hagués après de memòria, com havia après ella les taules de multiplicar quan era petilta. Què volia dir amb aquella xerrameca que no explicava res en concret? Per què no parlava clar? Sentia planar damunt seu una estranya amenaça i el cor se li accelerava per moments. Temia que els presents notessin els seus batecs descontrolats i la seva angoixa creixent, que interpretarien com a culpabilitat, justament quan necessitava mantenir les maneres més que mai. Sensació d'opressió i d'enclaustrament dins d'aquell despatx massa petit on ni la llum natural hi tenia espai. Por de quedar-se, en el moment menys pensat, amb la ment en blanc. Pànic de ser intimidada o confosa amb preguntes contradictòries que la podien fer caure en dir allò que més convenia callar, i que actuaria després en contra seu. Cinc persones contra una; amb càrrecs, edat i experiència molt superiors als seus, sospesà.

(Fragment de Mentre el país despertava, 2015)